dijous, 11 de maig de 2006 > En les últimes hores, la política catalana viu en un estat de rumor permanent, sobre la continuïtat del govern de la Generalitat i sobre lavançament electoral al Parlament. De fet, els profetes de la brevetat del tripartit i de les eleccions anticipades van entrar en acció amb més o menys intensitat des del mateix dia en què es va concretar la maniobra, aviat farà dos anys i mig. Però, sobretot ahir dimecres, els rumors que Maragall estava disposat a fer fora del govern els consellers dERC i a convocar eleccions per a loctubre o el novembre vinents van ser incessants. Latenció dels cercles polititzats estava més atenta, aquest dimecres, a la confirmació o el desmentiment dels rumors que a la sessió solemne daprovació que es va viure al Senat espanyol, una mostra clara del desequilibri emocional que viu el país. És en aquests moments que cal estar serè i no perdre el sentit de la raó. Perquè, com tothom sap, els rumors no són mai gratuïts, sinó que serveixen a interessos molt concrets. És curiós, però els nostres polítics, actualment, fan ús de les filtracions com a mètode habitual. Ho fan els polítics amb poder de decisió, que sovint practiquen el que sanomenen
off the record
, per difondre informacions privilegiades entre grupets també privilegiats, amb el compromís de guardar el secret. Òbviament, la pràctica de difondre informacions a condició del «no ho diguis a ningú» és propi de la xafarderia més tradicional i és tant com provocar que allò que pretesament sha de guardar en secret samplifiqui a per tot. Però no són només els líders els que sembren rumors, sinó també les segones línies de les institucions i dels partits. Aquests són els més perillosos, perquè serveixen a interessos no tan sols partidistes sinó, fins i tot, a interessos particulars dintre dels partits. Això és, en bona part, el que ha estat passant en les últimes hores. Els entorns dels partits shan dedicat a difondre la certesa que la imminent caiguda dERC del govern i la simultània convocatòria deleccions era un fet irreversible. I en aquests casos, com tantes vegades en política, per saber per què passen les coses cal preguntar-se a qui beneficia que passin. Enmig daquest panorama, lúnic que pot fer i desfer en matèria de reestructuracions de govern i de convocatòria deleccions, el president Maragall, no deia res. Ell ja va dir el que volia dir al Parlament. I actuarà quan ell vulgui. El seu entorn immediat també calla, de moment, i espera la decisió presidencial. Probablement abans que acabi aquesta setmana Maragall convocarà el referèndum i aclarirà com sarriba al 18 de juny. Però, mentrestant, la sensació que els rumors tenen el futur més clar que els comunicats i les declaracions institucionals es va instal·lant amb tanta força que, al final, no sabrem si Maragall ha fet cas dels rumors o si els rumors, com sempre, no són res més que intoxicacions interessades, impossibles de confirmar o desmentir mai del tot.
+ Maragall, al costat de Nadal, ahir al Senat. Foto: EFE
|
|