De la necessitat, fer-ne virtut. Esquerra s’ha aplicat la dita. Després de totes les adversitats polítiques amb la reforma de l’Estatut de Catalunya, els republicans tenien un marge de maniobra reduït. Menyspreats i traïts per Zapatero i Mas el 21 de gener del 2006 a La Moncloa, tastaven la decepció, indignació i ràbia pel resultat més amarg de les aliances amb els socialistes espanyols i catalans i les complicitats reivindicatives amb els nacionalistes catalans. Tot s’ensorrava. El sostre ambiciós de l’Estatut aprovat el 30 de setembre del 2005 al Parlament de Catalunya, amb el suport del 90% dels diputats, s’enfonsava. Ni finançament, ni competències, ni nació. El somni d’un estat plurinacional i federalista s’esfumava i tornàvem al malson del pactisme català i a la retallada constant del poder centralista. Una garbellada que retalla el 67% dels articles aprovats al Parlament. Una millora de finançament, per a set anys, que oscil·la els 3.000 milions d’euros (mitja terminal nova de Barajas).

Un cop superada la patacada, i després d’un reguitzell de crisis, escàndols i pressions cap a la direcció dels republicans, en el pitjor context polític possible, amb aquesta Catalunya convulsa i desconeguda que ens ha tocat viure, resulta que arriba l’hora de la veritat: sí, no, blanc, nul o abstenció. Vostè tria. Els partidaris d’aquest Estatut (esplèndid i meravellós, segons ells) tenen el vot decidit, anunciat i amb campanyes publicitàries en curs per fer-lo triomfar. El propòsit del PSOE, PSC, CiU, ICV, IU, EUiA, PNB i BNG és que el sí superi el 50% en el referèndum del 18 de juny. L’operació, coordinada políticament entre socialistes i nacionalistes, està en la fase de llançament. Les enquestes publicades formen part del clàssic preescalfament. La gent, esgotada de l’Estatut, i confosa per les anades i vingudes d’aquest govern, necessita incentius mediàtics i publicitaris per arrossegar-se fins a l’urna. La sociovergència, amb tots els seus ressorts, treballa per un sí que requereix preocupantment massa incentius aliens al que seria una simple lectura del text aprovat el 30 de març del 2006 al Congrés dels Diputats.

Dijous passat, després de moltes especulacions i estira-i-arronses en l’àmbit del sobiranisme, li tocava triar a la direcció d’ERC. Sí, no, blanc, nul o abstenció. I llavors és quan els republicans fan allò que més indigna i desconcerta els que pontifiquen què és i què no és políticament correcte, què s’hi val i què no. Esquerra opta «preferentment» pel vot nul, sense deslegitimar el no i el blanc. Aquestes dues últimes opcions són les úniques que poden frenar la victòria del sí. Si la suma del no i dels blancs supera el sí, l’Estatut es tomba. En canvi, el vot nul no és vàlid en l’escrutini. Es compta, però en cap cas es disposa de percentatge de vots respecte dels vàlids emesos. Per tant, qui vulgui realment fer fracassar l’Estatut que voti no o blanc (sobre sense papereta). Qui vulgui emetre un missatge de rebuig, malestar i insatisfacció, té l’opció que proposa la direcció d’ERC, sotmesa al matís d’unes bases i unes joventuts combatives que aposten per un no desacomplexat i vàlid. Ja està en marxa una campanya per difondre milions de paperetes amb el missatge: «Sí a l’Estatut del Parlament. Som una nació» perquè els sobiranistes decebuts amb el resultat del serial estatutari de dos anys puguin desmarcar-se mantenint l’equidistància entre el no i el sí i, al mateix temps, sense invalidar que guanyi un o altre.

Les primeres reaccions contra la resolució de la cúpula d’Esquerra no s’han fet esperar. I les que vindran. La sociovergència ha respost, ràpida i coordinada, amb acusacions i lliçons de democràcia inadmissibles. Aquells que fa quatre dies no obrien boca ara s’atreveixen a criticar ERC perquè el vot nul és massa ambigu, i reclamen un no nítid. Ho diuen ara que la continuïtat del tripartit sembla no perillar l’endemà del referèndum.

L’invent estrany amb què ERC ha sorprès la «gent d’ordre», la generació de la transició bàsicament, aquells que no conceben una certa irreverència democràtica, la capacitat de sorpresa o mobilització, és una nova amenaça. Tenen el fantasma de l’onada sobiranista del 18-F encara fresc a la memòria. Carod es preguntava l’altre dia de què tenien por els partidaris del sí. Fan teatre per desgastar ERC o és que no estan gaire segurs de la victòria del sí al referèndum?