Llegeixo a la premsa que tretze municipis del Camp no tenen cap mena de transport públic. També llegeixo un seguit de dades d’un estudi que demostra la greu situació de les comarques del Camp i d’altres indrets del país pel que fa al transport públic.

Aquests són els municipis on mai arriba un bus o un tren de servei públic, però n’hi ha moltíssims més (la majoria) on potser n’hi arriba un o dos a la setmana, o amb sort, un o dos al dia. Ja em direu qui es pot permetre no agafar el cotxe en aquestes condicions.

Les empreses i els responsables del transport públic argumenten la no-rendibilitat d’ampliar aquests serveis. Mentida!  Tal com estan definits ara, evidentment, no ho són, de rendibles, però augmentant moltíssim les freqüències, la qualitat i rapidesa del transport, racionalitzant les rutes, plantejant un sistema pràctic perquè la gent sàpiga els recorreguts i horaris en tot moment sense haver de buscar el número de telèfon de l’empresa, o haver de fer una recerca per a saber si a tal municipi s’hi pot arribar amb transport públic i com (a vegades arriba a ser una recerca digna dels millors agents secrets). Sovint, fins i tot costa descobrir el recorregut que fa o, on es pot agafar o on ens deixarà.  Fins i tot sembla que l’objectiu principal de les empreses que exploten aquest servei sigui aconseguir fer una fallida com més aviat millor, en comptes de millorar cada dia i fer augmentar el nombre de clients (o passatgers).

Sembla que aquesta tardor tindrem una primera prova de la integració tarifària al Camp, amb el servei urbà de Reus i Tarragona i l’interurbà entre les dues capitals. Perfecte! Quants anys fa que l’esperem?

I, si ho comparem amb el servei dels voltants de Barcelona...  Sense comentaris.  Després, alguns s’omplen la boca de transport públic, ús de la bicicleta, etc.;  com l’hem d’usar si no hi ha carrils per a la bici? Si no hi ha transport? Potser és que aquesta gent (de debò) no ha sortit mai d’allà on arriba el metro, els Ferrocarrils Catalans o les Rodalies de Renfe.

Recentment, des del consell social de la universitat vàrem encarregar un estudi sobre l’accés i mobilitat als campus de la URV. En aquest estudi sortiren coses que fa ja anys que anem denunciant des de diferents àmbits. Ara toca, i em consta que algunes coses s’estan fent, que des de l’equip rectoral de la URV es defensin aquests plantejaments allà on toqui. A veure si ens en sortim. Igualment, des del govern s’estan realitzant diverses accions en compliment del Pacte del Tinell, ja era hora!

A tall d’anècdota, fa poc vaig tenir la sort de viure uns mesos a Nicaragua. Aquella és una societat totalment desorganitzada, amb uns serveis públics patètics, si és que hi són, amb una xarxa de carreteres pràcticament inexistent i que per a arribar a la majoria d’indrets s’ha de fer per pistes forestals. Doncs, us en faríeu creus, la xarxa d’autobusos de servei públic arriba a tot arreu, fins al poblet més amagat al bosc i amb una freqüència que ja voldrien moltes ciutats de Catalunya; llàstima que els autobusos siguin de tercera mà i que de tant en tant s’espatllin.

En resum: en servei públic encara ens comparem amb països del tercer món i no amb països europeus.