Els barrufets, els petits homenots blau cel creats pel belga Peyo (Pierre Cullifford) en realitat són una metàfora de la potent maçoneria. Gargamel, el dolent, és un infiltrat que intenta desmuntar la lògia i arrencar-los els secrets de la saviesa. Ho argumenta Antonio Soro, autor d’un estudi sobre els barrufets. El veritable coneixement i la maçoneria, Editorial Demòcrata Sarda, Sassari 2005. Les tesis de Soro són interessants: el color blau per excel·lència dels barrufets (puffi, en italià) és el color pneumàtic —espiritual— dels fills del Déu misteriós en les escoles gnòstiques de l’antiguitat. El blanc del barret és la puresa, l’ideal de tot gnòstic. El Gran Barrufet no és més que el Mestre de la Lògia, i per això ell i només ell va vestit diferent amb pantalons i caputxa vermella —color del foc de l’Esperit i de la simbologia del grau maçó de l’Arc Real—. Els barrufets són 99 (100 si es compta la barrufeta) i segons Massimo Introvigne, que ha analitzat el llibre de Soro en unes conferències, «99 són els graus d’algunes maçoneries esotèriques». Pels poc avesats amb les dinàmiques maçòniques, l’autor avança algunes explicacions. Per exemple, que a l’intern de la lògia dels barrufets hi ha dues faccions: la majoritària, que respondria a un esoterisme de natura gnòstica i la nova, la maçoneria moderna racionalista.

Anem a les cases dels barrufets: són com bolets. Bolets tan bonics com verinosos (amanita muscaria). L’iniciat maçó té, però, la capacitat de transformar el verí en elixir de regeneració. Els barrufets no són homes, sinó que pertanyen als prehomes o més ben dit preadamites —abans d’Adam—. En aquest estat paradisíac no hi havia hagut encara l’embolic de la Torre de Babel. És per això que entre ells s’entenen sense complicacions, i un sol verb serveix per a tot: barrufar. Gargamel, el pèrfid bruixot que vol destruir l’harmonia de la lògia va vestit de negre, la qual cosa podria voler indicar o la màgia negra o una vestimenta eclesiàstica d’un capellà o d’un rabí. L’autor d’aquesta tesi sosté que el Gargamel sacerdot/rabí és l’impecable caçador de la saviesa dels maçons. Una saviesa que la seva tradició ja no posseeix». Per trencar aquesta atmosfera de saviesa i harmonia hi introduirà un element pertorbador de l’androgínia divina, és a dir, la barrufeta.

Fins ara havíem vist interpretacions dels barrufets com a símbol d’una societat socialista utòpica. També s’ha llegit com una línia de valors humans i familiars que contrarestava els còmics americans de l’època. Segons Anna Serrano Òssul, que ha dedicat estudis a aquests personatges, «podem veure en el grup una forma de democràcia i una clara jerarquització». És aquesta uniformitat, juntament amb el poder indiscutible del pare Barrufet que ha dut a veure en l’estructura barrufaire una apologia del nazisme. Hi contribueix el fet que el bruixot Gargamel té trets que els antisemites han destacat sovint: un nas gros, una figura encorbada i fosca i un nom acabat en «el», com també el seu gat, típics dels noms jueus. Els barrufets són tots únics amb una personalitat molt marcada i cadascun treballa per a la col·lectivitat sota les consignes de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Serrano Òsul fa veure com habiten «en una mena d’arcàdia rural», en un món «incontaminat».

Els barrufets es van fer famosos els anys 80. Precisament el 1983 va ser un any en què l’Església catòlica va declarar el seu rebuig a la maçoneria. Ho va fer a través de la Congregació per la Doctrina de la Fe, que amb la seva Declaració sobre la maçoneria del 26 de novembre del 1983 exposava el seu judici sobre aquesta després que en el nou Codi de Dret Canònic del 1983 no se’n fes referència. Per a la congregació, que en aquells moments estava presidida pel cardenal Joseph Ratzinger, «es manté immutable el judici negatiu de l’Església respecte a les associacions maçòniques». El perquè és que «els seus principis han estat considerats sempre irreconciliables amb la doctrina de l’Església». Per tant, «l’adscripció a aquestes roman prohibida». És més: «Els fidels que pertanyen a les associacions maçòniques estan en pecat greu i no poden accedir a la Comunió». La tesi que vincula els barrufets amb els maçons pot fer disminuir l’interès d’alguns catòlics pels homenots blaus del bosc. Si fins ara eren dels pocs dibuixos animats que resistien a les crítiques eclesiàstiques, aquesta tesi pot posar-los al mateix sac de Harry Potter, o dels dibuixos de Disney, que segons algunes lectures estan plens de símbols antireligiosos i pornogràfics. Des de fa un temps la maçoneria ha deixat de ser discreta i molt menys secreta. Se sent a parlar dels maçons darrere de tot: dels grups mediàtics, de la Constitució Europea, del Codi da Vinci. Surten dones maçons als diaris. Pot ser decebedor: quan es treu el vel a la realitat, apareix sempre menys interessant del que insinuava. I si la poderosa maçoneria en el fons no fos més que un grup de filantrops de la vella guàrdia que no té cap interès a carregar-se l’Església catòlica o l’ordre establert? Seria un desastre: contra qui aniríem, si la maçoneria no hi fos?