El principi de la manifestació ja havia arribat a la plaça de la República, després d’uns cinc quilòmetres de recorregut des de la plaça d’Itàlia, travessant el Sena, quan una altra fractura entre les diferents capes de la societat francesa es posava en evidència. Un grup d’uns 200 joves, provinents majoritàriament de la ciutat de Sarcelles, al nord de la regió de París, de famílies d’origen africà i de les Antilles, amb roba esportiva, caputxa al cap i la cara en alguns casos tapada superaven a major velocitat la comitiva i no hi havia cap dubte de les seves intencions. En aquell moment no havien fet res. No increpaven la resta de manifestants i s’hi podien arribar a confondre, tot i que no cantessin les consignes. El servei d’ordre de la CGT, la principal central del país, de filiació comunista, els seguia els passos ben a prop.
A un quart de cinc, davant del número 9 de la plaça, una cinquantena de membres d’aquest mateix servei decidia actuar pel seu compte i acorralar una vintena d’aquests joves, que va apallissar amb barres de ferro. L’escena va durar pocs minuts fins que va arribar la policia i s’hi va interposar, utilitzant com a recurs el llançament de gasos lacrimògens, que van afectar tots els presents. Alguns joves havien aconseguit escapar corrent, però després queien en mans dels antidisturbis que eren al carrer del Temple. Els adolescents, de menys de 18 anys, eren detinguts un a un i se’ls introduïa dins dels furgons policials.
Durant aquesta estona, les discussions i les picabaralles entre sindicalistes organitzats i estudiants dels suburbis continuaven, amb els fotògrafs i les càmeres de televisió de testimonis. Alguns d’ells, també havien rebut de la seguretat de la CGT. I els joves, encara amb més ràbia, els amenaçaven si els filmaven. Una noia negra cridava contra un home gran que havia començat a corejar proclames contra el contracte per a joves i li deia si era ell qui li havia pegat. Les seves amigues intentaven que es calmés, mentre que ella s’exclamava i deia si era el color de la seva pell el que els feia por. La pluja, present durant tot el dia amb xàfecs continuats, ajudava a calmar els ànims. Al darrere, quan ja feia dues hores que havia començat la marxa, encara hi havia gent que tot just començava a caminar. Als laterals, grups de joves d’altres polígons de pisos que havien aconseguit esquivar els controls al tren metropolità continuaven baixant cap a la plaça de la República.
En una reunió, dies abans, a la seu del Ministeri de l’Interior, sindicats i associacions d’estudiants havien decidit repartir-se el servei de seguretat, després que dijous passat, a l’esplanada dels Invàlids, s’haguessin multiplicat les agressions, amb especial virulència contra els periodistes, com va ser el cas dels equips de Tele 5 i TVE. El càmera de la televisió catalana, Christophe Jullien, fins i tot va haver de ser ingressat a l’hospital a causa dels cops.
Els organitzadors només havien acceptat que els agents policials obrissin i tanquessin la desfilada, amb una presència discreta als carrers adjacents. Dins de la comitiva, es creava un cordó propi per enquadrar els manifestants. Així, a vista de públic, el primer que hi havia eren les camionetes i els CRS (antidisturbis) i els diferents col·lectius participants se succeïen emmarcats per un cercle de gent agafada de la mà. A l’interior, no eren benvinguts aquests joves sospitosos i, si calia , se’ls lliurava als inspectors de paisà que es mantenien en alerta. El resultat d’aquesta col·laboració entre les dues instàncies donava un balanç provisional, a mitja tarda, de 200 persones detingudes només a París.
)
