M’he rellegit el Quadern gris i he remirat el vídeo Plaisatges, la mirada de Josep Pla, reeditat aquests dies, davant la proximitat del vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’escriptor i els quaranta anys de la publicació del conegut dietari. S’ha dit que Pla es va crear moltes màscares, però al Quadern gris s’hi entreveu un home que es busca ell mateix, un home que enyora la poesia i la capacitat d’admiració, un home de memòria fluida ocupat en la lectura i l’observació que explora què hi ha al fons de les mirades dels homes i les dones que l’envolten i no es pot estar de dir: «M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia(...) De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants.» Unes quantes dècades més tard, quan mirem els ulls d’algunes persones, experimentem una sensació semblant. La societat actual pot ser molt diferent de la que retratava Pla, però té uns problemes essencials idèntics; ara, les mirades hipotecades són les que han abandonat la capacitat de crear i d’entusiasmar-se davant la vida i les coses senzilles.

Intueixo que, quan Pla es dol d’aquestes «mirades arrasades», s’està queixant de la incapacitat de mantenir viva la curiositat, el foc de l’aventura i l’instint de contemplació de tot allò que ens envolta. Potser aquest és un altre motiu per afegir a les raons de vigència dels textos de l’escriptor, més enllà de l’hipnotisme seductor d’un estil aparentment espontani, que ja ha estat analitzat amb tots els ets i uts per estudiosos com Xavier Pla (no cal dir que, per poc que coneguem la dificultat que comporta escriure bé, endevinem en aquesta «senzillesa» l’art i el domini de l’ofici, que no pot ser casual, com tampoc ho són els diàlegs de Truman Capote, que va passar vuit anys de la seva vida transcrivint i recreant converses abans de publicar res).

Tinc la impressió que Pla va buscar amb insistència el nen interior. Probablement no va reeixir a trobar-lo, i això li produïa desolació, la mateixa amargor que ens causa el costum d’aferrar-nos únicament a la ment i al món visible. Pla intenta resoldre el buit a través d’un panteisme sensual i entusiasta, però els raonaments mentals li pesen massa i sembla tenir por de la força dels sentiments; es mostra esquerp per no semblar sentimental, una característica que sempre ha tingut mala premsa entre els crítics literaris. Ell mateix declara: «sóc una mena de vedell sentimental evanescent que plora sol, sóc d’una feblesa ridícula», i confessa «haver plorat a llàgrima viva en entrar en una església, llegint un llibre, fent d’espectador en un teatre o fullejant un diari». Per tant, només aparenta ser fort perquè, segons diu, té «el sentit del ridícul despert». Segurament Pla no seria Pla sense totes aquestes estratègies. O qui sap. En realitat, està parlant de l’enduriment del cor com un fet inevitable però, al mateix temps, s’espanta davant la indiferència i diu que «en els casos pitjors, sempre queda un racó de tendresa autèntica».

Crec que aquesta actitud exemplifica bé per què les mirades de molts adults són com són. Tots busquem retrobar el nen interior, el nostre Peter Pan, un nen ferit que s’ha blindat el cor per no sentir-se desolat. Vivim a la recerca d’aquest infant fins que no el recuperem i el reintegrem en la personalitat adulta, després d’haver assumit que tots els moments en què hem sentit solitud, dolor, ràbia, abandonament o frustració ens han servit per créixer i aprendre a mirar la vida sense prejudicis ni arrogància. Sense aquesta capacitat de mirar amb ulls de nen és impossible trobar sentit a l’existència. Alguns van i vénen del nen a l’adult i són capaços d’escriure pàgines sublims com les descripcions que Pla fa de la natura o la narració d’intangibles (per exemple, el sentiment d’èxtasi que Baltasar Porcel recrea en alguns moments a El cor del senglar). D’altres es neguen ells mateixos, i uns altres pocs tenen la valentia de mirar les coses amb ulls de nen. Però això no arriba a passar mai si, en un o altre moment, no acceptem les espines que portem dins i les pors que ens impedeixen experimentar la vida per sentir-nos part d’un tot còsmic, d’una altra realitat invisible que correspon al cor, i amb aquesta rendició, obtenim el nostre sentit de transcendència.

Pla, amb una mirada de badoc absolut, s’arrapa a la «realitat meravellosa, enorme, misteriosa»; sense voler o volent, qui sap, arrela en l’amor al paisatge, en l’art que cura.