Per què continua bloquejada la consulta i la difusió d’una part dels documents relacionats amb Josep Pla? Per què la correspondència privada desmenteix tan sovint la versió autobiogràfica transmesa en l’obra literària? Per què l’escriptor va tenir tanta cura a amagar la seva relació amb les dones? Aquestes són algunes de les preguntes amb què Xavier Febrés tempta la curiositat del lector des de la contraportada del quart llibre que dedica a l’autor del Quadern gris després de la seva celebrada Biografia de l’homenot, a la qual van seguir els estudis, d’àmbit més específic, La vida de Josep Pla a l’Empordà i Les dones de Josep Pla. Compendi de tots ells i, sobretot, de l’abundant producció periodística que ha generat el llegat planià en els darrers anys, Les preguntes pendents de Josep Pla, publicat per L’Esfera dels Llibres, es planteja alhora com un treball de recopilació i de balanç en un estil lleugerament polemista en què no hi falta la nota d’humor, com en l’«Epíleg en forma de carta» que tanca el volum, una lletra adreçada a l’escriptor en el seu tron celestial per tranquil·litzar-lo respecte als guanys que continua generant l’edició i reedició de la seva ingent Obra Completa i per animar-lo a escriure’n algun títol més, que «no li’n ve d’un!». Perquè la posteritat és ondulant i el públic lector es renova i evoluciona, argumenta Febrés en aquesta carta imaginària, Pla continua sent una figura «controvertida però viva». No podia ser d’una altra manera en relació amb un escriptor que va produir milers de pàgines publicades a discreció i sense a penes discriminació, que ha estat objecte de litigi continu entre editors i familiars per la propietat dels manuscrits, que ha convocat a l’entorn centenars d’estudiosos de rigor variable i que ha afavorit amb la seva inhibició la mediació de traductors i correctors no sempre respectuosos amb els originals ni amb la voluntat de l’escriptor.

Els despropòsits, els escàndols i les picabaralles més o menys sonades que passen per les pàgines del llibre de Febrés, entre les quals ocupa un lloc destacat el violent, públic i al final ja redundant enfrontament entre l’editor Josep Vergés i la filòloga Cristina Badosa per la discutida elaboració dels índexs de l’Obra Completa, permeten imaginar efectivament un Pla panxacontent al seu racó de cel, però l’autor d’aquesta recopilació d’informacions sovint sinistres —només cal recordar la famosa troballa, el 1993, del manuscrit primerenc de Relacions en un contenidor d’escombraries— assegura que l’ha animat a escriure el llibre «un desig notarial, no pas inquisitorial», entre altres coses, afegeix, perquè «la veritat pura i simple, els fets en si mateixos, ja són prou punyents perquè no calgui carregar les tintes». Prefereix considerar que ha lliurat una «biografia pòstuma» de l’escriptor que no fa sinó subratllar «la seva enorme actualitat encara 25 anys després de la mort». Més enllà de les polèmiques, aquest és, segons Febrés, «el veritable triomf de Pla»: haver vist satisfet el repte de ser llegit i discutit pels segles dels segles.