ERC va votar en contra del dictamen de la comissió, que difícilment variarà en el tràmit del Senat, al costat del PP. Una situació que incomoda els republicans, i més els dies que, com ahir, els populars tenen com a portaveu Eduardo Zaplana, que després de les intervencions de Mariano Rajoy –el dia de l’estrena de la comissió– i d’Ángel Acebes, va tancar la comissió amb una mascletada de suposats trencaments constitucionals. ERC va tenir l’aval del seu referent al País Basc, EA, mentre que en el grup de consens s’hi van sumar el PNB i Coalició Canària, a més d’IU. Però si ERC i el PP difereixen en el grau d’ambició que donen a l’Estatut, no serà precisament el PP qui reobri el debat territorial, perquè malgrat considerar que el PSOE ha donat més del que constitucionalment es podia, ni Rajoy ni Zaplana s’han atrevit a respondre al líder de CiU, Artur Mas –que tampoc ha arribat al final del camí perquè el seu objectiu generacional és la proposta que va sortir del Parlament el 30 de setembre–, si pensen promoure una reforma a la baixa si tornen a manar.

Per a Carod va ser una jornada agredolça, com ell mateix va admetre en privat. ERC se sent pare –Joan Ridao és «una mare a qui han arrencat el fill amb fòrceps»– del 85% del text, però vota no al Congrés perquè l’altre 15% –nació i finançament–, els pilars bàsics, no responen a les seves expectatives. Per què? Perquè «no resol els problemes» de la Catalunya més necessitada i perquè constata que «l’esquerra espanyola, més enllà de la retòrica, tampoc creu en l’Espanya plurinacional». ERC, que fins ara havia culpat Mas del grau d’ambició de l’Estatut, admet cada vegada amb més claredat la culpa de José Luis Rodríguez Zapatero. I com el conseller de Governació, Joan Carretero, però de manera més elegant, Carod va recriminar al president espanyol que més enllà de la seva «educació, amabilitat, correcció i cordialitat» no s’hagi atrevit a fer el pas cap a l’Estat plurinacional. «I si ara no pot ser, és que és impossible», va concloure el líder d’ERC, tancant la carpeta federal i deixant com a única porta oberta la independència. Carod es va erigir en portaveu de la Catalunya que va sortir al carrer el 18 de febrer en defensa del dret a decidir dient que «potser» era l’última oportunitat que Espanya estigués disposada a acceptar un model de convivència diferent. Una Catalunya «cansada», la va definir Carod, fatigada d’esforços i boicots.

Els socis d’ERC van continuar pressionant perquè els republicans canviïn el vot i CiU va continuar recriminant-li la seva actitud, en una sessió en què la baralla domèstica va tornar a planar per la sala internacional de l’edifici ampliat del Congrés. «Potser una mica menys d’arrogància no aniria malament», li va dir Carod a Mas. «Que ningú ens faci votar contra la nostra consciència», va dir Carod als socis. «Catalunya no perd res, hi guanya molt, no tot. Però qui ha guanyat alguna vegada tot?», va preguntar-se el president d’ICV, Joan Saura, que va lloar el catalanisme polític que s’implica en la modernització d’Espanya. «Els que hi estan a favor ho estan amb matisos, els que hi estan en contra, només hi estan en contra», va advertir la vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre, que va parlar del triomf del pactisme. «Un Estatut és una llei pactada, no unilateral», va reblar pel PSOE Diego López Garrido, per qui s’ha arribat a un nou estadi de l’Estat de les autonomies, en què Catalunya «sempre ocupa un lloc d’avantguarda». I Mas va tornar a posar la bondat del pacte entre els «profetes de l’Apocalipsi» i els qui fan «el discurs de la frustració». Mas va aprofitar per reptar ERC i Maragall a presentar esmenes al Senat per anar més enllà del reconeixement de nació que es fa al preàmbul. I va instar ERC a fer com el president Macià, votar sí a risc que els diguin traïdors, perquè Catalunya avanci: «A vegades és més difícil dir que sí que dir que no.» El coordinador general d’IU, Gaspar Llamazares, va semblar comprendre ERC parlant de jornada agredolça i admetent que no hi ha una «transformació» de l’Estat, i que l’assignatura pendent de l’esquerra espanyola «és un programa federal compartit».