L’any 1971 quan es va decidir que la Refineria de Catalunya i les indústries químiques anirien a Tarragona, la gent de les terres de l’Ebre es va revoltar manifestant-se pel carrer. És ben cert que fou una protesta estimulada des de l’Ajuntament, però no ho és menys que suposà un gran enuig per al governador i el poder central. Ni tan sols les manifestacions ligth eren benvistes pel règim. Els raonaments d’aquí eren ben lògics. A tot arreu d’Europa les àrees industrials importants se situen al tram final dels gran rius; els casos més propers de països mediterranis –el Roine a França i el Po a Itàlia– eren argumentats per demanar que el futur industrial de Catalunya anés a l’entorn de l’Ebre, entre Tortosa, Amposta i el Delta, com ja havia previst el pla urbanístic de Catalunya elaborat per la Generalitat Republicana l’any 1936. Van tenir mes força els interessos polítics i econòmics de la capital, especialment les conxorxes dels mandataris d’aleshores especulant amb els terrenys. La Refineria va fer cap a Tarragona. Tan sols tres anys després es donava a conèixer el projecte de gran transvasament de l’Ebre a Barcelona amb l’objectiu, entre d’altres, de proveir la nova àrea industrial de Tarragona. L’oposició torna a ser tan gran que el govern opta per maquillar la següent proposta i el projecte de transvasament cap al sud, amb la finalitat encoberta de subministrar la planta siderúrgica de Sagunt, aleshores en construcció i que després esdevingué un gran fracàs, es va maquillar com a canal de regadius Xerta-Calig. Ja en democràcia, el transvasament a Tarragona va acabar sent realitat el 1983, amb l’aquiescència dels partits polítics, amb l’excusa falaç que l’aigua no sortiria de la «província de Tarragona» dit per aquells mateixos que consideraven la província com un ens artificial que calia eliminar.

La tesi de la gent de l’Ebre era sempre la mateixa. Si és necessari construir indústria, equipament o serveis i aquests demanen grans volums d’aigua, el lògic es que s’instal·lin allí on hi ha cabals disponibles: vora del riu a les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Aquesta argumentació es va fer extensiva, temps a venir, també en la indústria de l’oci i el turisme. Al plantejar-se la construcció d’un gran parc temàtic al sud de Catalunya, les terres de l’Ebre, especialment els municipis costaners entre l’Ametlla i Deltebre, van presentar la seva proposta. Es va bastir entre Tarragona, Reus i Salou, amb l’aquiescència del govern de la Generalitat i els diners de «la Caixa».

L’aigua de l’Ebre ha servit per emplenar els llacs i rius artificials del complex i les terres de l’Ebre es van quedar mirant. Ara, els darrers anys, ha estat la lluita cívica que ha aturat l’intent de portar l’aigua del riu als camps de golf i les grans inversions hoteleres i d’especulació urbanística a les àrees de Castelló, València i més enllà.

És per tot això que a molta gent li resulta difícil d’entendre l’oposició radical de determinats sectors quan es planteja la possibilitat de portar aquestes inversions a les terres de l’Ebre, ni que sigui amb una proposta tan poc popular com la dels camps de golf i els equipaments annexos. Les actuacions urbanístiques a Catalunya –això es una realitat– es fan avui amb més mesura, control i respecte mediambiental que al País Valencià governat per un partit que fa la impressió de preocupar-se solament per acontentar els especuladors.

Per tant, ara per ara, sempre serà millor que un camp de golf, una urbanització marítima o un complex hoteler es faci al sud de Tortosa que al nord de Castelló. Malauradament no hi ha alternativa: o a un lloc o a l’altre.