dilluns, 6 de març de 2006
> «Generació Estatut». «Em vaig convertir llegint sant Joan»
"Nova entrega de la sèrie dedicada als joves catalans que es publica cada dilluns. Després d'un procés de conversió, la llicenciada en econòmiques Àgata Jané, de 33 anys, és monja al monestir de benedictines Sant Benet de Montserrat"
MANUEL CUYÀS.
""
+ Àgata Jané a la petita i absolutament austera sala del monestir on es va fer l'entrevista. Una taula i unes cadires de pi, dues portetes i un tapís a la paret. A l'altra plana, la monja davant l'establiment religiós, que es troba a mig camí de Monistrol i Montserrat. Foto: Fotos: ANDREU PUIG
|
No provinc d'una família religiosa, ni per part de pare ni de mare. Vaig estudiar primer a l'escola de l'Infant Jesús i després als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. Dos centres que els meus pares van triar no perquè fossin confessionals sinó perquè van trobar que eren bons. A l'escola no ens parlaven gaire de religió. Les classes que podien tractar el fet religiós eren les típiques assignatures d'ètica. De petita vaig fer la catequesi i tot el que s'havia de fer. De més gran vaig rebre alguna informació religiosa. A mi em semblava, però, que tot allò era folklore. La paraula exacta és aquesta: folklore. No anava mai a missa. No tenia cap contacte amb l'Església. La religió no tenia res a veure amb mi. No formava part de la vida diària.
Vaig començar la carrera d'econòmiques a la Universitat de Barcelona i la vaig anar a acabar a Friburg, a Suïssa, amb una beca Erasmus. Va ser en aquesta ciutat on la meva vida va fer un gir de 180 graus.
Un dia, un company suís de la residència on vivia, que era de la confessió protestant, em va posar una Bíblia a les mans. Ja se sap que els protestants són grans lectors i coneixedors de la Bíblia. «Té, llegeix.» M'hi vaig resistir. Tenia prejudicis. Continuava pensant que allò formava part del folklore. El company insistia. Jo no sabia per on començar. Em va dir: «Comença per l'Evangeli de Sant Joan.» Em vaig introduir a la lectura de la Bíblia per on el company m'havia indicat. En els primers passatges, quan Joan diu que la paraula, el verb, és el principi de totes les coses, em vaig quedar així, parada, i preguntant-me «què m'està dient?» Vaig continuar a poc a poc, fixant-me bé en tot el que deia. Va ser llavors que vaig anar comprenent que aquell Evangeli em parlava, que allò que deia tenia a veure amb la meva vida. Existia un Déu que està amb nosaltres, que és dins meu. Un Déu que envia el seu fill, Jesucrist, per salvar-nos. No vaig saber, primer, de què m'havia de salvar a mi en particular, però finalment vaig entendre que em salvava del pes de les frustracions i insatisfaccions que comporta tota vida.
Aquella invitació a la lectura de la Bíblia va coincidir amb uns moments en què jo no estava satisfeta amb l'orientació que prenia el meu projecte vital. Continuava estudiant econòmiques però no hi acabava de veure la finalitat. Pensava en la vida professional però treballar per fer diners no acabava de tenir sentit. Llegint la Bíblia pensava: «Això sí que és important.» Recordo que tenia molt desig de creure. Creure que aquest Déu existia i que convertia el sense sentit en una vida de sentit i esperança. El passatge de la Resurrecció va tenir efectes definitius. «Aquí», em deia, «hi ha algú que va morir i que va viure.» Com tots, que morim i vivim tantes vegades. Com jo, que a partir de llavors ressuscitava a una nova vida. Insistia a pensar: «Aquí hi ha algú que és vida, algú més fort amb capacitat de donar esperança a la negativitat.» Què vol dir negativitat? La vida et dóna moltes coses positives però també frustracions. Coses que voldries que fossin millors i no ho són i et fan caure en la depressió. No, no et pensis que aquestes reflexions que t'exposo estiguin mediatitzades per estudis posteriors, per exègesis que hagi escoltat durant la meva trajectòria de religiosa. Et dic el que sentia llavors, el que vaig entendre d'aquella lectura. Una cosa que precisament em va deixar meravellada de l'Evangeli de Sant Joan era que pogués ser entès per una ignorant com jo. En vols dir conversió? Va ser una exacta conversió. No em fan por les paraules. Per això estic disposada a afirmar que la meva trobada amb Déu en aquell punt de la meva vida em va ser el millor antidepressiu.
Des que em vaig convertir em vaig sentir atreta per la vida de pregària i silenci. Friburg és una ciutat d'antiga tradició catòlica. Al seu voltant hi ha molts monestirs. Els vaig visitar sense prendre, de moment, cap decisió. Observava, meditava. Va ser quan vaig ser aquí que vaig sentir una incontrolable atracció per fer-me monja i entrar en un monestir. ¿Per què en aquest monestir on em trobo ara, entre les benedictines de Montserrat, i no en un altre? Diguem que Déu m'hi ha anat portant. Aquí trobo una comunitat de dones amb els mateixos interessos que jo. Preguem amb obertura als altres i ens servim i ens donem mútuament. Som bones i som dolentes, com tothom. Discrepem com tothom. I superem les topades. De vegades la gent diu: «Sí, sí, però què feu per als altres, aquí tancades?» Això és pensar només en clau d'eficiència. La dona que coneix un home, ¿es planteja potser si la seva vida serà eficient amb aquest home? Casar-se, fer-se momja... És una opció de vida. Ens hem sentit estimades ÀGATA JANÉ. Monja
|
)
