diumenge, 26 de febrer de 2006
> Recapitulació de capvuitada
l'encaix
JAUME OLIVERAS I COSTA.
""
En la nítida distància que dóna la capvuitada, la manifestació del proppassat dia 18 permet una lectura més desapassionada però, al mateix temps, accentuant les diverses tonalitats d'una jornada reivindicativa, amb un èxit de convocatòria que sorprengué a propis i estranys. En un dissabte a la tarda en què fins i tot el temps vestia una pàtina festiva, un importantíssim contingent de ciutadans de Catalunya optà per sortir al carrer per reclamar, sense embuts, el dret a decidir i, sobretot, per dir prou al munt de despropòsits amb què actuava un nombrós segment de la classe política, tant al país com al conjunt de les Espanyes.
El nombre de manifestants no és una qüestió important i només pot servir per contrastar els interessos divergents de qui fa anar les calculadores. En tot cas, i a la manera dels terratrèmols o els ciclons, és la intensitat la que marca la importància de l'esdeveniment i el 18-F se situà en la part més alta de la graella. Un fet valuós si es té en compte que la convocatòria sorgí de la societat civil, era mal vista pels partits i només Esquerra hi havia reclamat l'assistència. El partit republicà, mal situat a l'escaquer després dels acords estatutaris de Convergència i el PSOE, se la jugà fort donant suport a la crida de la plataforma i mobilitzant la militància, tot i el perill de només concentrar un grup important però limitat de persones. Mes l'aposta de risc li sortí rodona: la mobilització de l'emprenyament, del desencís i de les ganes de dir prou féu un efecte multiplicador, que Esquerra no podrà capitalitzar però sí que servirà per donar-li ales. Amb tot, és a partir del crit que envaí Barcelona que ERC haurà de considerar la seva posició en el debat estatutari i sospesar el sí, el no o l'abstenció en el moment de la veritat. Des de la pròpia observació d'un ciutadà que es traslladà a Barcelona en tren, que anà escoltant les converses de qui omplia a pler el comboi i que es mogué amunt i avall de la rua, era evident que la manifestació tenia un caràcter de festiva reivindicació, però en la convicció de viure un acte important per al futur del país, fet en la responsabilitat de qui sap que ara cal defensar els drets del poble al marge, i si convé en contra, dels partits polítics. Encara que potser caldrà tornar a sortir; però que som en una cruïlla important de la història i, en aquestes coordenades, està disposat a ocupar el carrer i cridar ben fort a favor d'uns drets que veu difusos però que sent seus. Tanmateix, que la ciutadania és conscient que té un paper a fer i se'n sent protagonista.
Sincerament, en la recapitulació de capvuitada, crec que el 18-F figurarà en l'inventari de raons a tenir en compte per més d'una decisió de futur.
|
