dilluns, 6 de febrer de 2006
> Un bàrbar entre noucentistes
Acabava d'establir-se a Barcelona, fugint de la Girona benpensant que l'havia menyspreat, vilipendiat i empresonat, i en el discurs de gràcies dels Jocs Florals de 1911 ja afilava el punyal de la rancúnia contra aquella ciutat que, bàrbarament, a contracor, estimaria i enyoraria fins a la mort. «Us parla un migrat prosista», deia als il·lustres literats barcelonins reunits al voltant d'aquell home primitiu i vagabund vingut de províncies, «un petit ciutadà d'una ciutat trista, llòbrega, medieval, on els gestos són porucs i les veus hipòcrites; on sols hi ha atreviment i grandesa en les pedres, on sols hi ha sumptuositat en els campanars i les runes.» Però que poc tardaria a sentir-se també defraudat en aquell nou veïnatge, com afinaria la ràbia contra els que «se situen en el camí de les ambulàncies i es dediquen a escopir damunt dels ferits i els cadàvers», com proferiria en un altre discurs, el 1933, titulat, és clar, El calvari de l'escriptor. El cas és que no va ser una feliç coincidència que Bertrana publiqués Josafat el mateix any que Eugeni d'Ors aixecava l'acta fundacional del noucentisme amb el seu primer Glossari, que Enric Prat de la Riba en formulava el programa polític a La nacionalitat catalana, i que Josep Carner coronava l'empresa amb la bella rebosteria d'Els fruits saborosos. Dins aquell projecte, entre aquells civilitzadors egregis, el rude Bertrana, el vagabund, l'impenitent, hi tenia els dies comptats. Això, encara que aquell any excepcional per a la literatura catalana també fos el de l'Enllà, de Joan Maragall, i de Pilar Prim, de Narcís Oller; Les multituds, de Raimon Casellas; El país del Pler, de Joaquim Ruyra; Coses vistes i coses imaginades, de Juli Vallmitjana. Modernistes i noucentistes conviurien força més temps, encara que fos vigilant-se de reüll.
|
