divendres, 23 de desembre de 2005
> En Massagran, l'extraordinari
El personatge novel·lesc de Folch i Torres enamora la canalla fent un nou salt mortal del còmic al teatre
la crònica
JORDI BORDES.
+ En Massagran es posa d'esquer perquè els seus companys de tribu atrapin el lleó. Foto: TERESA MIRÓ
|
Tant formidable com les galetes de Camprodon i les botifarres de Vic. Les aventures extraordinàries d'en Massagran naveguen per la sala Petita del TNC aquestes festes de Nadal i per la imaginació de la canalla que descobreix el personatge. És un jove intrèpid que no sap res de televisió, que no s'acontenta amb una vida quotidiana, que no renuncia mai a la seva llengua i que no és malparlat. Evidentment, als ulls dels infants d'aquest segle XXI el personatge -creat per Folch i Torres ara fa un segle- és d'un altre univers: és extraordinari.
A la sessió de dimecres la Laia (una nena d'uns 4 anys) s'arrapava al pit de la mare en les escenes en què la vida d'en Massagran corria perill. Però no va acceptar mai la invitació de la mare de sortir del teatre. Volia saber com superaria (perquè ja imaginava que un heroi no pot deixar l'espectador a mig espectacle) tots els tràngols. Laia, com els altres nens i pares que van assistir a la representació, van riure joiosos al final.
Josep Maria Folch i Torres només podia imaginar-se un jove aventurer que fos compatible amb les seves coordenades: respectuós amb la família, cristià, defensor del català, valent i només amb un punt de murrieria. En la novel·la original, diu el director i responsable de l'adaptació, Joan Castells, en Massagran se senyava freqüentment i insistia a ensenyar català als indígenes. En la versió teatral, el jove protagonista enginyós es desmarca de la religió i ensenya la seva cultura alhora que aprèn la de les tribus autòctones: allunyant-se de les tesis colonialistes, s'ha apropat al discurs políticament correcte.
En Massagran va ser l'heroi de la secció de Pàgines viscudes d'En Patufet. Més tard, l'èxit editorial del llibre que recollia les narracions va obligar a fer una segona novel·la. Unes dècades més tard, va passar al còmic i va aconseguir, una altra vegada, l'èxit editorial. Tant és així que el fill escriptor de Folch i Torres, Ramon Folch i Camarasa, ha hagut de regenerar guions per ampliar la col·lecció de còmics. En Massagran, batejat com el Tintín català (també és aventurer i educat), també ha enamorat des de la petita pantalla.
El pas d'en Massagran al teatre era imminent. De fet, l'autor ja va fer-ne una versió però Castells l'ha rebutjada perquè en aquests diàlegs «s'explicaven les aventures però no succeïen». En la posada en escena al TNC hi ha tanta acció que en Massagran surt d'una aventura i ja se'n troba una altra. Balenes, còndors, lleons, la tortuga Pelleringa i el gos Pum acompanyaran en Massagran. Els nens riuen més la sortida de Pum d'un dels camarots del vaixell que la tonada de Mar i cel quan el grumet domina el timó en el seu bateig marí.
La canalla troba complicitats amb els personatges: tothom rebutja una col d'atrezzo per dinar; en Massagran es presenta als indígenes ballant i cantant un rap; els autòctons de l'illa, emmascarats, porten per llavis unes populars salsitxes frankfurt. Un poeta vingut a menys improvisa l'himne del nou poblat de Catalatribu a ritme de rumba. També la manera de parlar dels indígenes és més pròxima als missatges mòbils que al català de Pompeu Fabra -«tela karregaràs», adverteixen a en Massagran si fa alguna malifeta-. Poc s'ho podia imaginar Folch i Torres que seria el pare dels SMS!
L'arribada de la comitiva, altre cop a Catalunya, és sonada: un pregoner ho anuncia a la vegada que comenta: «Es ven sardina, a ca la Marina.» En comptes de Colom, un simpàtic Massagran assenyala amb el dit la direcció del nou indret on parlen un català original («jau krec», clamarien els de Catalatribu). O, si més no, una llengua més fàcil que la de Pau Riba i el seu Jisàs de Netzerít.
|
)
