diumenge, 2 d'octubre de 2005
> Cap a l'estat federal
Director de «L'Avenç»
opinió
JOSEP M. MUÑOZ..
La proposta d'Estatut, si és aprovada, significarà un avenç importantíssim en la definició d'aquella Espanya federal que Vilar trobava a faltar
Quan l'any 1978 es va aprovar la Constitució Espanyola, fruit del pacte de la transició, es va dibuixar l'anomenat estat de les autonomies. Nascut de la necessitat de donar sortida a les reivindicacions nacionals de Catalunya i el País Basc, fonamentalment, el procés autonòmic es va estendre a tot Espanya, a diferència del que havia ocorregut en temps de la república. Però les ambigüitats (començant per les terminològiques: a la Constitució es parla de nacionalitats i regions, i de llengües espanyoles, però sense precisar quines) i la indefinició del model d'Estat van presidir el desplegament dels estatuts d'autonomia. Aleshores, un mestre d'historiadors, Pierre Vilar, ja ens va advertir de la sorpresa que li causava l'absència o l'escàs pes dels plantejaments federalistes.
La insatisfacció amb aquell model ha estat palesa a Euskadi (associat amb el problema de la violència) i també a Catalunya, on els vuit anys de govern d'Aznar han acabat de posar en relleu que la indefinició del model d'Estat comportava serioses limitacions a l'exercici de l'autonomia: ja no es tracta de demanar lectures més o menys generoses de la Constitució del 1978, sinó d'establir noves regles del joc.
El procés que ens ha dut fins a l'aprovació de la proposta d'Estatut no ha estat exemplar, i caldrà parlar-ne amb calma.
I això és el que fa la proposta d'Estatut aprovada divendres, per una amplíssima majoria, al Parlament de Catalunya. Una proposta que, si és aprovada per les Corts espanyoles, significarà un avenç importantíssim en la definició d'aquella Espanya federal que Vilar trobava a faltar. En aquest sentit, l'expresident Aznar no s'enganya: la proposta catalana implica potser no un canvi de règim, però sí un canvi de model.
El procés que ens ha dut fins a l'aprovació de la proposta d'Estatut no ha estat exemplar, i d'això caldrà parlar-ne amb temps i amb calma. Hi ha uns dèficits i molts tics en la cultura democràtica catalana que grinyolen: des de traslladar la lògica partidista al dictamen del Consell Consultiu, fins a l'oblit de la «impotència coercitiva» dels catalans de què advertia Vicens Vives ja fa més de cinquanta anys. Però el més important, més enllà de com acabi el procés, és que les esquerres catalanes -des de sensibilitats i tradicions prou diverses, i en ocasions contradictòries- han estat capaces d'arribar a un dibuix coherent del que pot i ha de ser l'autonomia dins d'un Estat federal. I de sortir, així, de l'atzucac en què la política pujolista del peix al cove ens havia situat.
En espera de com continuarà aquest procés a Madrid (el president Maragall ja va dir que «la pau a Euskadi i l'Estatut de Catalunya són les proves de foc de l'Espanya d'avui»), hi ha uns resultats immediats en l'ordre intern que cal celebrar: el nou clima entre govern i oposició, i el retorn de la il·lusió entre els ciutadans. I és que, encara que Josep Piqué confongui la seva tristesa pròpia amb la de Catalunya, divendres va ser un gran dia. Per primer cop en vint-i-cinc anys, hi ha una possibilitat real d'avenç en l'afaiçonament d'una Espanya diferent. Que així sigui.
|
