dijous, 1 de setembre de 2005
> Veus de futbol
la columna
MANEL CUYÀS.
Un vespre de mig agost tenia el cap qui sap on quan de sobte vaig sentir veus de futbol provinents d'un aparell de televisió. Hi ha veus de ciclisme, que són aquelles que fan adormir; hi ha veus de sèrie televisiva, que són aquelles que o criden molt o no criden gens; hi ha veus de telenotícies, que són les que parlen amb el nas i hi ha veus de futbol. Les veus de futbol són les que imiten la veu de Joaquim Maria Puyal. La imiten tan bé, que sempre et penses que és l'autèntic Joaquim Maria Puyal.
Bé, doncs mentre aquell dia tenia el cap a tres quarts de quinze, vaig sentir veus de futbol, les entusiastes, entregades veus de futbol. I llavors jo, que no tinc cap sensibilitat pel futbol i que no hi entenc gens i que no m'hi fixo, vaig notar en mi una sensació propera a la felicitat que no havia detectat mai abans en una situació similar. Deu ser que em faig gran o no sé què ho deu fer, però el cas és que el meu benestar personal -perdonin la confidència- depèn cada cop més de les vibracions positives provinents del proïsme. Si el proïsme està enfadat o té mal de queixal o s'ha llevat amb el peu esquerre, jo ja puc estar sa com una poma o tenir el número de fortuna a la butxaca, que no hi ha res a fer i em deprimeixo i no sóc bo per a res. Si les veus de futbol de l'altre dia d'agost em van fer tan feliç no és per cap interès personal meu per aquest esport, ja està dit, sinó perquè eren les primeres que sentia després que s'hagués acabat l'anterior temporada futbolística i perquè aquest retorn significava que els meus conciutadans estarien a partir d'ara d'un humor més potable. Tot és sentir veus de futbol i observar dents més blanques, amors filials o amicals més estrets i sentir que el món roda molt més ben encaixat en la seva òrbita mil·lenària.
Ara vostès no s'ho creuran, ni tenen perquè fer-ho si no volen, però aquell vespre d'agost, quan vaig sentir la veu de futbol, vaig arribar a l'extrem d'estar segur que hi hauria nou estatut.
|
