dimarts, 12 de juliol de 2005
> Menys querelles i més Boadellas
Periodista
tribuna
GERMÀ CAPDEVILA..
No ens equivoquem: no hem de denunciar als tribunals les agressions; hem d'agrair-les i esperar que es multipliquin per tal de treure la bena dels ulls als catalans que encara creuen de bona fe que és possible conviure amb Espanya
No és pas una novetat, però en els darrers mesos s'hi han intensificat de forma exponencial. Atacs contra Catalunya i tot el que faci pudor de català: declaracions de dirigents polítics, periodistes i tertulians radiofònics i televisius se sumen a pancartes amenaçadores i manifests botiflers. Fins ara, semblava que la virtut cristiana d'oferir l'altra galta era un senyal d'identitat d'aquestes contrades, però una de les formacions més castigades per amenaces i difamacions, Esquerra Republicana, ha dit prou i ha decidit recórrer als tribunals. Quina gran equivocació!
Des d'aquestes línies, faig una crida a ERC i a tot el país a desistir qualsevol intent d'aturar aquesta onada d'anticatalanisme que baixa de l'Espanya profunda. El que aquest país necessita, precisament, és més i més declaracions d'aquest tipus, que deixen palesa la realitat més crua d'una convivència impossible. Tota aquesta gent que ataca, amenaça, insulta i calumnia està fent un servei impagable a un col·lectiu molt i molt nombrós de catalans. Potser en un futur no gaire llunyà els ho haurem de reconèixer.
Aquest col·lectiu tan nombrós es mereix tota la nostra atenció si algun dia volem assolir la plenitud nacional. No parlo pas dels catalans que saben quin és el seu país, la seva llengua i la seva bandera, aquests ja saben quin pa s'hi dóna. Tampoc no em refereixo als nacionalistes espanyols de casa nostra; sempre n'hi ha hagut i n'hi haurà, d'aquells gossos apallissats que llepen la mà de l'amo que els castiga.
Els que ens han d'amoïnar són els catalans que encara creuen de bona fe que es pot viure i conviure amb Espanya, els que somien amb un federalisme impossible o amb una il·lusòria convivència a l'estil alemany o canadenc, els que consideren factible la plena igualtat de les quatre llengües a tot el territori, els que accepten com un triomf que paguem entre tots un doblatge cinematogràfic del qual es fan sis còpies en català contra les 150 en espanyol. Malauradament, en són molts i a tots els nivells: treballadors, periodistes, polítics, empresaris. És per això que necessitem el servei d'aquests herois. La seva feina contribueix al fet que cada dia més i més catalans es treguin la bena dels ulls i acceptin que l'únic futur possible és la plena sobirania.
Imagino que fa quinze anys encara hi havia ciutadans lituans que de bona fe es creien que un futur digne era possible dins l'URSS i que un procés d'independència hauria d'ésser forçosament dolorós i traumàtic. Tanmateix, estic segur que avui d'aquests no en queden gaires. Els partits polítics i el teixit social de casa nostra no haurien de censurar, criticar o combatre els atacs espanyolistes. Les querelles han de ser retirades immediatament i s'han de posar en marxa mesures inverses. En proposo algunes:
- El programa d'en Bassas ja m'està bé, però cal la connexió en directe cada matí de Catalunya Ràdio amb la transmissió de la COPE, per emetre a més i més oients catalans la diarrea verbal d'en Jiménez Losantos. (Mai no podrem agrair-te tot el que fas per l'independentisme, Federico...).
- La Generalitat ha de subvencionar una gira d'en Boadella i els seus amics per tots i cadascun dels pobles i ciutats de Catalunya, per presentar el seu manifest i els seus magnífics comentaris addicionals (això dels tancs al carrer va ser sublim! Gràcies, Albert!).
- El telenotícies de TV3 ha de disposar d'una columna diària d'opinió d'en Rodríguez Ibarra, en directe i sense guió (quants moments inoblidables ens has regalat, Juan Carlos...).
- Els pressupostos catalans han de preveure una partida per pagar autobusos des de cada capital de província espanyola a les manifestacions de Madrid i Salamanca, amb servei de cartelleria instantània inclòs.
En resum, no ens equivoquem. No podem ser tan ingrats i assistir als tribunals (espanyols) per denunciar qui tant i tant fa per nosaltres. Cal agrair la feina de tota aquesta gent de fora i de casa nostra que col·labora activament amb la causa de la nostra llibertat. Ens calen molts periodistes de la COPE, més pancartes de Salamanca, més Fresnos, més Manuel Marins. Menys querelles i més Boadellas.
|
