dimecres, 10 de novembre de 2004
>
Trenta anys d'Unió de Pagesos
Periodista
tribuna
XAVIER GARCIA.
.
Trenta anys després de la seva fundació, el sindicat Unió de Pagesos continua essent la veu de la terra, en representació d'una classe social, la pagesa, ara només representada pel tres per cent de la població activa
El passat 3 de novembre va fer 30 anys que un grup d'homes i dones de la nostra terra va fundar, a Pontons (Alt Penedès), el sindicat agrari Unió de Pagesos, que de seguida van definir com a «unitari, democràtic i independent», com així ha estat en el decurs de la seva història. No s'ha de negar, però, que els seus impulsors van ser, sobretot, les esquerres sindicals agràries, socialistes i comunistes, que ja havien tingut un petit protagonisme els anys anteriors amb les Comisiones Campesinas, que havien organitzat el PCE i el PSUC a imatge de les Obreres.
Sigui com sigui, amb la desintegració de les forces agràries catalanistes per part del verticalisme franquista de les Hermandades, un grup de resistents, hereus de la Unió de Rabassaires, van veure que els problemes a afrontar eren tan greus que només una decidida unió de forces permetria aconseguir alguns resultats. Entre aquells primers resistents hi havia el llegendari Pep Jai del Vendrell; els lleidatans Celestí Regué i Vicenç Ximenis; Magí Bonet, de Valls; Carles Andreu i Abelló, de Montblanc i, a l'Ebre, dos ampostins del morro fort, Joan Salvador Arrufat Galdiri i Joan Fuster, representatius del comunisme llibertari de la vasta estepa fluvial deltaica.
Poc després, el 1976, i arran del primer Congrés a l'Espluga de Francolí, arribaren Pep Riera, de Mataró -digníssim hereu dels millors dirigents sindicals, coordinador general del sindicat durant més de vint anys-, amb la seva colla del Maresme (Llimona, Montasell, etc.), els de Balaguer (lo Pàmies, etc.), i així totes les comarques, en un procés mobilitzador com mai s'havia vist al camp, després de la guerra, on la Benemérita, el mossèn i el cacic eren els amos.
Des del mateix novembre de 1974 -acabat de tornar de vuit mesos a París-, vaig viure de molt a prop aquesta fundació, al costat d'un home com Lluís M. Sunyer (Barcelona, 1930), que va fer-se un tip de recórrer Catalunya per impulsar la democratització del país i afavorir la consolidac
ió del sindicat agrari que acabava de néixer. La feinada que va fer aquest home, arreu del país, relacionant els futurs activistes agraris, no té preu, i ho saben els més veterans del sindicat, i ho sé jo, que durant ben bé un any i mig el vaig acompanyar per aquests mons de Déu, intentant refer les xarxes humanes malmeses pels llargs anys dictatorials.
Reveig ara els papers dels anys revolts: aquell manifest fundacional Als pagesos i ramaders de Catalunya, que vaig contribuir a difondre, aquells primers números de la revista La Terra -continuant la mateixa capçalera que, en temps de la Unió de Rabassaires, havia dirigit Lluís Companys- i els retalls em recorden aquella Segona Assemblea de Delegat, de gener de 1976, de la qual vaig tenir l'honor de ser el primer a informar, el matí del dia 19, a Hoja del Lunes, en un text febrosament escrit, pel compromís que suposava, a la redacció de La Vanguardia la nit abans.
No puc oblidar, tampoc, el primer Congrés a l'Espluga, el novembre de 1976, que, amb més de dos mil pagesos al Teatre del Casal, era la presentació en societat d'un dels estaments socials més castigats pel franquisme, la veu callada, però sempre present, de la terra. Una veu que, com les altres de la societat catalana, ja s'havia deixat sentir poderosament en les grans manifestacions de maig d'aquell any a Tarragona i a Lleida i en les tractorades dels dos anys següents, exigint la democratització general al camp, eleccions sindicals i preus justos.
Les meves cròniques, a l'Avui o allà on fos, van contagiar-se de l'agresa de la terra que aquella humanitat pagesa posava de nou de manifest, i d'aquesta manera, amb els companys Joan Tudela i León Benelbas, vam anar elaborant, el 1977, el que va ser el primer llibre sobre Unió de Pagesos, amb el que havien estat les primeres lluites i els antecedents, i els testimonis biogràfics dels seus principals dirigents. Molts anys més tard, el 1999, en ocasió dels 25 d'Unió i, per tant, amb una perspectiva més àmplia, el tècnic agrícola i sociòleg Andreu Peix, sempre vinculat al sindicat, va elaborar un llibre completíssim, que recull tota l'epopeia d'una classe social, la pagesa, ara només representada pel tres per cent de la població activa.
|
