dimecres, 21 de gener de 2004
>
Gènere necro
la columna
JOSEP MURGADES
.
En literatura, com no podia ser altrament, el gènere centrat a l'entorn de la mort ha donat sempre molt de si. Basta recordar aquesta petita obra mestra de la necrofília (i de moltes més altres coses, algunes ben antitètiques) que és el Frankenstein de Mary W. Shelley (1818). Per no parlar de subproductes d'ambientació necròfaga aptes a fer empal·lidir fins i tot les mateixes fantasies lovecraftianes.
I sense oblidar aquesta forma simple del gènere en qüestió que són els epitafis. Sens dubte, però, la concreció més habitual del tal gènere és la necrològica. Forma breu, d'expressió tant oral com escrita, formulada quasi sempre quan el cos de qui té per objecte està com qui diu encara calent i, doncs, sovint mancada del menor distanciament objectivador, crític, raó per la qual tendeix a degenerar en patètic ditirambe, si no en flagrant palinòdia.
Així, per exemple, la unànimement corejada l'abril del 1993, que va presentar-nos l'il·lustre difunt de llavors com el gran fautor de la democràcia espanyola, ell, que en esclatar el sollevament militar del 36 es va presentar voluntari davant el Caudillo (el qual per cert no va dubtar a treure-se'l de sobre).
O, sense anar tan lluny, la que hem vist entonar fa uns dies d'un personatge incapaç d'entendre el 1980, en frase de l'històric Josep Benet, que a l'oposició t'hi foten, no te n'hi vas, intèrpret després d'un paper comparable al d'un hipotètic jueu que s'hagués avingut a fer d'ambaixador entre alemanys i austríacs en època nazi, doblat el 1996 de sociolingüista ocasional per daurar la píndola del bilingüisme directament substitutori, etc. I és clar que la joia maligna per una mort -per qualsevol mort- és un extrem reprovable, però potser tampoc no cal prendre's tan al peu de la lletra la màxima de mortuis nihil nisi bonum. Si no es vol deixatar la necrològica en hagiografia precoç, el millor és callar i condimentar-la molt més en fred.
|
