diumenge, 28 de desembre de 2003
>
Un home bo, humil i lliure, amb una mirada ferma i uns ulls lluminosos
pròleg a «l'avi siset»
LLUÍS LLACH
.
L'avi Siset em parlava sempre amb una mirada ferma i uns ulls lluminosos de bona persona. Així el recordo en la meva memòria.
Què deu tenir aquesta gent gran? Quina capacitat de seducció els fa prou poderosos perquè adolescents que vénen d'un altre univers i van a un altre món els prenguin no sols com una referència d'un moment vital, sinó també com a còmplices del seu creixement personal?
Confesso que sovint m'he preguntat sobre la necessitat que des de molt jove he sentit d'estimar la gent gran i fer-ne amics i amigues amb qui la distància generacional s'ha convertit en riquesa i la diferència de mentalitat en un estrany lligam gairebé amorós.
L'avi Siset, la Tata, la Maria, el senyor Blanc, madame Gual, la padrina Maria... Alguns d'una manera intensa, d'altres com una presència misteriosa que anava o va més enllà de la possibilitat d'un contacte sovintejat.
Penso que potser he tingut la sort que els meus vells i velles venien d'una trajectòria vital en què arribar als vuitanta anys amb un somriure als llavis ja era una heroïcitat i motiu d'admiració.
Neixen amb la primera guerra mundial, malviuen la Catalunya dels reis absoluts i capitans generals sanguinaris, viuen els temps de les revolucions, sobreviuen a una guerra civil espantosa seguida d'una segona guerra mundial en què el terror mecanitzat contra l'ésser humà esdevé norma i conviuen obligats amb el feixisme quaranta anys...
I quan, arribats als vuitanta anys, la tendresa, la bondat i la saviesa s'expressen a través dels plecs de la seva pell amb un somriure lluminós i generós, penso que em sento davant un gest heroic. I m'enamoren.
De l'avi Siset, en guardo encara moltíssimes imatges. Però potser les que servo més endins, i que ocupen un lloc important en el meu petit patrimoni de memòria, són les pescades a mitja tarda en qualsevol dels sorrals que vorejaven el Ter a prop de Verges.
Pescar era una de les meves aficions més obsessives. Volia dir anar sol a passar la tard
a amb un mateix i la canya. Com quan compons. Molt poca gent era admesa en el cercle del ritual. Calia ritme en el gest, cadència en la conversa, buidar la mirada damunt d'una nina de suro i sobretot jugar amb el temps una partida sense guanyadors ni perdedors.
L'avi Siset i jo anàvem a pescar en les hores caldes de les tardes d'estiu. Primer buscàvem un recer. Després preparàvem la canya. Era senzill: cordills per fils de cuca i taps de suro de qualsevol ampolla que a casa no servís. Res d'estris complicats o automatitzats. El canyar del rec del Molí no estava per a gaires sofisticacions. Finalment, amb una mirada interior d'esquer posàvem la patata bullida en un ham sovint massa gros i rovellat.
Les carpes podien estar tranquil·les, perquè, passada molt poca estona, com qui estira d'un fil o inicia una sessió d'hipnosi, l'avi Siset m'embadalia explicant-me les seves coses. Coses: quina paraula més estranya! Ara diria que n'aprenia lliçons de filosofia, història i vida.
Unes classes magistrals, magnífiques, arran de l'aigua del «meu riu» amb la seva fauna cridanera i aquella pudoreta de la fàbrica de paper que venia d'una mica més amunt.
Escoltava conscient de la meva sort. I encara avui segueixo escoltant ressons.
No sé com s'ho va prendre, això que el fes servir en una cançó. En poc temps, L'estaca agafava una dimensió que se'ns escapava a ell i a mi. De la mateixa manera que jo ja no me'n sentia gaire l'autor, potser tampoc ell no se sentia gaire l'avi Siset de qui jo parlava. Tant se val.
Ara que han passat els anys penso que és poètic i just recordar que mentre ell passejava pels seus últims anys amb el pas envellit d'un home senzill i gestionava en l'anonimat el seu anar cap a la mort, mentre tot això passava, moltes veus d'aquest país i d'altres contrades d'arreu, de moltes edats i condicions, feien (i potser encara fan) servir per cantar l'esperança i el futur d'un món millor una cançó que començava amb el seu nom: l'avi Siset.
El nom d'un home bo, humil i lliure. Cap més mèrit, cap altra condició.
En Ponç Feliu, el seu nét, el meu amic, ha buscat entre els seus records i les seves arrels totes les referències que han envoltat l'existència del seu avi. I la llarga vida del personatge l'ha convidat a
fer la crònica d'un temps i unes circumstàncies que van més enllà d'una biografia familiar.
Ara que he llegit el llibre, m'agradaria tornar qualsevol tarda a la vora del «meu riu», i en un sorral assolellat tirar l'ham entre les velles converses per estirar el fil de tantes coses de què l'avi Siset encara «m'ha de parlar».
|
