dilluns, 24 de novembre de 2003
>
Ja hi tornem a ser
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
Ja he vist les punyeteres llumetes penjades al carrer. «Però si només fa quatre dies de l'últim cop!». Senyal inequívoca que m'he fet gran. Ja no em fa il·lusió el Nadal
+
«Aquest matí, al forn, he sentit un nen que deia a son pare que volia el caganer del Shin Chan, i és que no m'ha sorprès gens, segur que ja l'han inventat». A la miatge, la fira de Santa Llúcia de l'any passat, a la Plana.
Foto:
M.S.
|
Em faig gran, deu ser això, perquè m'adono que cada vegada se'm fa més curta la distància d'un Nadal a l'altre. Avui, quan he sortit al carrer, m'he sorprès en veure que algú, subreptíciament, d'amagatotis, havia penjat les llumetes de Nadal al carrer. Quin espant! De cop m'he adonat que em dec haver fet gran. Quan era petita, suposo que a tothom li ha passat el mateix, el Nadal era aquella època magnífica en què rebies un munt de regals i es feien les coses més emocionants de tot l'any. «Quant falta per Nadal?» era una pregunta que jo començava a fer pels volts de l'estiu i que es repetia fins a l'avorriment. Els meus pares, pobres, suposo que com tots els pares, es carregaven de paciència i deien un munt de coses inconcretes, «encara falta una mica», deien, i jo: «però quan és una mica?, vindrà abans el Nadal o el meu aniversari?» «Però si el teu aniversari acaba de passar!» Quan començava el curs, al setembre, i, sobretot, amb els primers jerseis de màniga llarga, la sensació nadalenca es feia cada cop més forta. «I ara quan falta, per Nadal?» «No gaire», responien els meus pacients pares, o bé «una mica menys», a la qual cosa jo responia «una mica menys que quan? Quan és menys?».
I és que el Nadal era època de meravelles. En primer lloc, tocava desembolicar el pessebre, tot polsegós i enfarinat, encara, del Nadal anterior. Fèiem un inventari de l'estat de la qüestió, si al Nen Jesús li faltava el cap o teníem un parell de bous sense potes, i pensàvem què caldria comprar. Aleshores passàvem una tarda de dissabte a la Fira de Santa Llúcia, per comprar-hi alguna figureta nova, potser algun pontet o una mica de suro. Quin atabalament, amb tantes coses que hi havia i només poder-ne triar un parell o tres! A casa meva el pessebre quedava una mica curiós perquè els meus pares sempre es van negar a comprar un arbre de Nadal, deien que no estava bé, que si el compres tallat, pobre arbret, i que si el compres amb el test, on el posaríem després, qu
e es moriria a casa amb la calefacció i que això no estaria gens bé. El meu germà i jo ens conformàvem i guarníem una enorme falguera que hi havia al menjador, amb boles que s'arrossegaven per terra i cintes platejades i daurades. El pessebre quedava tot curiós, sota la pobra falguera vençuda pel pes de les boles. Però feia el fet.
Després venia tot el teatret del tió, com ens l'empassàvem, aquesta! Quan ja vaig ser una mica més grandeta, pensava que el meu germà era molt ximplet de creure's-ho, sense adonar-me que jo mateixa m'ho havia empassat fins no feia gaire. El dinar a casa els oncles era majúscul, amb tota la família i llicència infinita pels torrons, a mort. La nit de Reis, alguna vegada, l'havíem passat amb la meva amiga Glòria i la seva família, veient la cavalcada al carrer d'en Prim. I després, quan anàvem a casa la Glòria, oh, meravella! la casa era plena de caramels per terra i per tot arreu on miressis! Quina festa! Era la prova màxima que els Reis havien passat per allà.
Tot això ho pensava aquest matí, quan he vist les punyeteres llumetes penjades al carrer. «Altra vegada!», he pensat, «però si només fa quatre dies de l'últim cop!». Senyal inequívoca que m'he fet gran. Ja no em fa il·lusió el Nadal, bé, potser només una mica, el dinar de Nadal sí. Però ja no m'agraden els torrons, els trobo massa dolços. I no puc sofrir els anuncis de la tele, cada any igual, colònies i més colònies i més rellotges i més joguines. Aquest matí, al forn, he sentit un nen que deia a son pare que volia el caganer del Shin Chan, i és que no m'ha sorprès gens, segur que ja l'han inventat. I el Laporta segur que també hi és, de caganer. I no cal dir el Bush, el Saddam o el Bin Laden. I el Beckham i la Spice Girl Victoria, pobra Victoria, segur que no s'hauria imaginat mai que acabaria de caganera. Encara no els he vistos, aquests caganers, però posaria la mà al foc que aquest any, per Santa Llúcia, els trobarem.
I jo plantificada al mig del carrer, pensant què hauré de comprar per Nadal. Quants regals hauré de fer. Si hauré de fer algun àpat a casa. Si quedarà malament si em salto algun dinar familiar per anar a esquiar. Si vaig a esquiar, si em costarà més cara la casa rural si cau en algun dia de festa o no. Quin dia és millor p
er agafar el cotxe i no trobar cues. D'on trauré els diners per anar a esquiar. I per als regals. Què em posaré el dia de Nadal. A qui enviaré postals. A quant deu anar el quilo de torrons a Can Soler. Si us plau, Nen Jesuset, fes que passi ben de pressa!
|
)
