dilluns, 10 de novembre de 2003
>
No m'enxamparan més
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
L'autora explica la impossibilitat de fer-se una targeta Visa per manca de nòmina i marit. «Podrien muntar una agència matrimonial i oferirien dos serveis en un», proposa
+
«Em van enviar a casa una oferta de Visa, al meu nom, Eva Santana, i jo, ingènua que sóc, penso, si me l'envien deu ser perquè tenen en el seu poder alguna mena d'informació sobre mi que els fa pensar que sóc apta per tenir-ne.»
Foto:
C.A.
|
M'ha tornat a passar, i ja van tres vegades.
La primera, ja fa uns anys, un cop que vaig decidir anar al Saló Nàutic. Una noia em va agafar i, tot començant amb la típica frase «si té un minutet m'agradaria oferir-li el nostre producte», em va tenir clavada a terra gairebé mitja hora. Jo, que no m'agrada ser desagradable ni antipàtica, no sabia com treure-me-la del damunt i vaig acabar accedint a fer-me una targeta Visa amb la fotografia que jo escollís a la part del davant. Vaig escollir-ne una del Humphrey Bogart que m'agradava molt. El procés de convèncer-me per tal que em fes la targeta va durar uns quinze minuts. La noia, impassible i molt professional, anava tombant-me dràsticament tots i cadascun dels arguments. «És que no vull ajornar els meus pagaments», li deia jo, «És que no vull fraccionar-los», «És que no vull disposar d'uns diners que en realitat no tinc». Em va arribar a donar tantes voltes a tot plegat, va treure tantes vaixelles de regal, punts convertibles en viatges, assegurances de vida -«s'ha de tenir, escolti. Ja ha pensat com deixarà els seus si un dia li passa alguna cosa?»-, que al final no només em va convèncer sinó que em vaig convèncer a mi mateixa que necessitava urgentment una Visa. Com era possible, em preguntava jo, que hagués pogut viure fins aquell moment sense Visa? Era una irresponsable total! En fi, quan la noia ja em tenia lligada de peus i mans, quan era jo que li demanava si us plau, per favor, que em fes la Visa, em va matxucar una estoneta més amb preguntes i més preguntes de caire personal fins que al final va venir la bona: «Té una nòmina?» «Ah, doncs no», vaig dir, «que és gaire important?». La noia va posar cara de circumstàncies i em va preguntar, esperançada, «està casada, doncs?». Tampoc. Ella, simpatiquíssima, em va notificar que, en aquest cas, era impossible que em concedissin la Visa. Com?! I el meu viatge? I els punts i la vaixella? Què faré ara sense poder ajornar els pagaments? Això és una
catàstrofe! Ara que ja me n'havia fet a la idea! El pitjor de tot, vaig pensar quan ja era a casa i l'efecte Visa s'havia desinflat una mica, és que m'havien fet perdre més de mitja hora. Per què no em van preguntar primer si tenia nòmina o estava casada? Sí, ja ho sé que a nivell de màrqueting o com es digui no queda gaire bonic -«Bona tarda, perdoni, vostè està casada? Té una nòmina? No? Doncs passi-ho-bé»-, però jo crec que en el fons, tots agrairíem aquesta petita indiscreció si ens hagués d'estalviar la mitja hora de rotllo, sense parlar del desengany final de quedar-te sense vaixella i tota la pesca.
Vaig quedar una mica traumatitzada per l'experiència, amb un cert regust d'irresponsabilitat al damunt, per no ser capaç ni de tenir una Visa, ni de tenir un marit, ni una nòmina; una irresponsable, ja us ho dic.
Al cap dels anys, però, aquesta sensació va anar desapareixent, vaig anar convencent-me que no tot en aquesta vida són els punts i les vaixelles i l'estabilitat econòmica.
Fins que vaig trobar una senyora, a la porta d'uns grans magatzems, que m'oferia una targeta de crèdit que em permetria comprar tot el que jo volgués i pagar-ho a terminis. Sense cap cost addicional! Em va convèncer i ja hi vam ser, altre cop; al cap de mitja hora d'estira-i-arronsa, que si tinc nòmina o marit. La pregunta va despertar altre cop els meus fantasmes adormits i vaig tornar a casa altre cop amb la cua entre cames.
I he tornat a picar, es veu que és cíclic. Em van enviar a casa una oferta de Visa, al meu nom, Eva Santana, i jo, ingènua que sóc, penso, si me l'envien deu ser perquè tenen en el seu poder alguna mena d'informació sobre mi que els fa pensar que sóc apta per tenir-ne. Vaig tornar-me a convèncer de la necessitat de tenir-la, que quan surto a l'estranger està bé anar amb alguna cosa de categoria, no amb la meva targeta de dèbit de sempre, que puc tenir problemes...
Vaig omplir la sol·licitud, qüestionaris amunt i avall, entrevistes per telèfon, ara enviï'ns la seva última declaració de la renda; ara, una fotocòpia de no sé què; ara esperi's quinze dies, que els nostres experts estan deliberant. I al final...una carta preciosa on em notifiquen que, sentint-ho molt, no reuneixo les condicions per tenir una Visa. Només els falta
va dir-me que quan em casi o trobi una feina estable els truqui, que estaran encantats de tenir-me de clienta. Podrien muntar una agència matrimonial i oferirien dos serveis en un, marit i Visa; si tens l'un, tens l'altra.
|
)
