dilluns, 6 d'octubre de 2003
>
Altres famílies
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
«El cor de la ciutat» s'ha hagut d'adaptar a la realitat del món que ens envolta i que ens preocupa i des dels inicis hi han sortit temes com el de la immigració
+
Alguns dels protagonistes d'«El cor de la ciutat», un bon mirall del que passa al nostre voltant (tot i que la concentració de desgràcies i realitats en un sol barri, i de vegades en una sola família, sigui més o menys creïble i discutible).
Foto:
TV3
|
Ahir vaig llegir tot un seguit de notícies a La Vanguardia que em van deixar un cert regust amargant.
Aquest any, per primera vegada, de manera generalitzada, hi ha unes quantes cadenes dels Estats Units que incorporen nous models de família en les seves sèries. Fins ara, estàvem ben tips i farts de veure famílies ensucrades a les quals les coses anaven millor o pitjor, però que tenien un pare, una mare i uns fills que donaven més o menys problemes però que en el fons eren bones persones. Sí que hi havia divorciats o divorciades, o alguna vídua o vidu, fins i tot algun pare o mare que s'havien tornat a aparellar, però eren situacions que no exigien un excessiu nivell d'implicació política de l'emissora. Anant molt enrere, tots recordarem Con ocho basta, La casa de la pradera i altres perles de les sèrie-famílies americanes. Últimament, en alguna sèrie molt famosa, com ara Friends, ja s'incorporava alguna relació lèsbica amb fill o equivalent, i en una altra sèrie, la protagonista principal era una noia que decidia fer-se la inseminació artificial. Però encara eren coses molt puntuals que no marcaven la norma. Però es veu que aquest any hi ha hagut un boom brutal pel que fa a la presència d'aquests nous models familiars a la tele, sembla que de cop s'han adonat que les realitats conjugals i de parentiu han canviat de tal manera que una gran part dels espectadors ja no se sentien identificats amb el que sortia a la pantalla. I això és molt greu perquè és un tema que s'ha de tenir molt en compte a l'hora de plantejar una sèrie dirigida a la gran audiència i que com a tema principal té les relacions familiars: la primera norma perquè el públic pugui arribar a enganxar-se és que se senti identificat amb el que veu, que la sèrie que mira sigui un reflex de la realitat que coneix.
A Catalunya, per exemple, El cor de la ciutat s'ha hagut d'adaptar a la realitat del món que ens envolta i que ens preocupa i des dels inicis hi han sortit temes com el de la
immigració, el racisme, la sida (recordeu la tristament desapareguda Laura del Peris?), l'alcoholisme, el càncer, els embarassos no desitjats, la delinqüència, l'homosexualitat, les infidelitats, l'amor a la tercera edat, la inserció laboral per a disminuïts psíquics, els permisos de treball per a estrangers i una llarga llista de realitats. Un bon mirall del que passa al nostre voltant (tot i que la concentració de desgràcies i realitats en un sol barri, i de vegades en una sola família, sigui més o menys creïble i discutible, però així és la tele).
En fi, que als Estats Units, finalment i a primera vista, sembla que han acceptat, d'una manera més o menys oberta, que al món hi ha moltes maneres de fer una família i que no totes passen per les més clàssiques i habituals. De tota manera, per la notícia que vaig llegir després, m'adono que només és de boca, o el que és pitjor, que probablement ho accepten per qüestions purament comercials, perquè les sèries siguin més ben acceptades pel públic, igual que fa ja uns quants anys es van veure obligats a començar a introduir-hi algun negre perquè sinó era políticament incorrecte i irreal.
La notícia següent, la que desmunta la teoria que realment hagin estat capaços d'entendre i acceptar aquestes noves realitats, explicava que una parella d'homosexuals que havien contret matrimoni al seu país d'origen, que no recordo quin era, no va poder entrar als Estats Units omplint només la documentació de duana reservada a matrimonis, perquè el seu matrimoni no es considerava legal al país.
La parella de casats, empipats tots dos, lògicament, va renunciar al viatge i se'n va anar cap a algun altre destí més obert de mires.
Això em fa témer que aquesta actitud inicial que sembla d'acceptació d'una realitat existent no és més que una altra mostra d'aquesta doble moral tan estesa per tot arreu, de la qual als Estats Units, segons la meva pobra i ignorant opinió, en són uns mestres.
|
)
