dilluns, 29 de setembre de 2003
>
Gimcana legal
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
El que jo no sabia és que anar a Anglaterra et surt tan i tan car quan no ets comunitari, i quan dic car no em refereixo només a la pasta, em refereixo al temps, bàsicament
+
A la imatge, un grup d'immigrants fent cua a la seu de la delegació del govern civil de Tarragona. «Més surrealista encara és la imatge dels funcionaris del govern civil donant els impresos als estrangers amb guants de làtex», explica l'autora.
Foto:
M. RIERA
|
S'han acabat les llargues nits d'estiu sense pressa i la cervesa amb granissat de llimona a la Rambla. Segur que encara queden dies de bon temps però ja no és el mateix, hi ha una barrera psicològica l'1 de setembre que t'impedeix tenir aquella sensació d'estiu tan agradable. Sempre he pensat que la tardor hauria de començar oficialment l'1 de setembre perquè és quan tothom perd, com si li arrenquessin, la sensació d'estiu. Amb un amic, vam decidir, no fa gaire, posar remei a aquesta sensació tan desagradable que et queda quan saps que les vacances trigaran encara una pila de mesos a tornar i vam decidir provar sort amb aquests bitllets d'avió baratets que corren per Internet, a veure si encara podíem fer una escapadeta abans que l'hivern ens caigués de ple damunt del cap. I sí, vam trobar uns magnífics bitllets a Londres per l'irrisori preu de 90 euros, anar i tornar.
Estàvem la mar de contents, podríem afrontar la tardor amb més forces si encara ens quedava l'esperança d'aquests tres o quatre dies de vacances i, a més a més, a aquest preu tan econòmic. Ai, però, que en sóc d'ingènua. El que jo no sabia és que anar a Anglaterra et surt tan i tan car quan no ets comunitari. I quan dic car no em refereixo només a la pasta, em refereixo al temps, bàsicament. El meu amic, desgraciat ell, no és comunitari, no forma part d'aquesta gran comunitat que som, tan unida i tan bonica, que ens facilitem les coses els uns als altres, per dir-ho d'alguna manera. Si jo hagués sabut el que li esperava, mai de la vida li hauria demanat, amb espurnetes als ulls, anar a Londres. Hauríem anat a Tombouctou o a les illes Canàries. Com que s'està renovant la targeta de residència i triguen més de mig any a donar-te la nova, el primer que va haver de fer va ser una cua de quatre hores, aproximadament, al govern civil per aconseguir un paperet que digués que el deixaven tornar a entrar a Espanya, no fos cas que després li tanquessin la porta al nas. És surreali
sta que no et donin un resguard provisional que et serveixi igual mentre ells fan els tràmits que vulguin, tenint en compte que quan comences el procés de renovació la teva targeta encara és vigent. Més surrealista encara és la imatge dels funcionaris del govern civil donant els impresos als estrangers amb guants de làtex. Evidentment, jo vaig estar molt contenta que portessin guants perquè així estic ben segura que aquests funcionaris no li han passat cap malaltia, al meu amic. Després d'aconseguir aquest paperet, va haver de preparar el següent dossier (exigència del govern britànic) que havia d'enviar al consolat: un formulari llarguíssim en què hi ha preguntes del tipus quants passaports ha tingut, data de caducitat de cadascun d'ells, quin és el seu nom i per quins altres noms se'l coneix, li agraden les patates xips o prefereix les fregides a casa? (una hora per omplir el formulari); unes fotografies de carnet (vés al fotomaton i fes-te fotos; 3 euros i 1 hora de temps); passaport en vigor; un informe de vida laboral; un extracte bancari dels últims tres mesos (10 minuts de cua al banc); fotocòpia de la targeta de residència espanyola; les nòmines dels últims tres mesos; una carta de l'empresa on treballes en què et donen permís per passar un cap de setmana a Londres (sense comentaris); una carta d'invitació que algú de Londres ha de tenir la bondat de fer-te o una reserva d'hotel. I múltiples fax amunt i avall per aconseguir la carta de Londres. I 54 euros. I el que costi enviar certificat i urgent aquest paquetet al consolat. I tot això s'ha de fer tres setmanes abans de marxar. Si el pobre fos estudiant, hauria de presentar, a més a més, proves documentals expedides pel seu centre d'estudis i les notes dels seus últims exàmens perquè, evidentment, a Anglaterra no hi deixen entrar ningú que sigui un manta, faci campanes o suspengui filosofia o matemàtiques.
O sigui, que el que sembla tan baratet ja no ho és tant, i a més a més has perdut el temps com un idiota per tot Barcelona i has hagut de molestar un munt de gent. I el que és més bo de tot és que ningú t'assegura que al final et concedeixin el visat. Per favor, ni que parléssim del Nobel! Tenint en compte el que els anglesos exporten i que el nostre estimat Floquet de Neu és pr
opietari de document nacional d'identitat, ho trobo tot tan absurd que si no fos que fa plorar, faria riure.
|
)
