dilluns, 15 de setembre de 2003
>
Els amics dels seus amics
Escriptora
la crònica
EVA SANTANA.
.
Els serbis són capaços de fer de correu a algú a qui no coneixen i que necessita dur un paquet de quatre quilos a una tieta a qui tampoc tenen el gust de conèixer
+
Zika talla a trossos el porc que compartirà amb els nou amics de l'amiga de la seva germana Nadezda, als quals no té el gust de conèixer.
Foto:
E.S.
|
Després de digerir les vacances, m'adono d'algunes coses curioses sobre nosaltres, els que vivim en aquest país, digueu-li com vulgueu, que ens vantem de ser els més oberts, expansius i càlids de tots els nostres companys de continent. I no dic que no, però he descobert els serbis. Els serbis de Sèrbia, allà lluny a l'ex-Iugoslàvia. Quina gent, noi! En certa manera, m'han recordat el que les meves àvies m'expliquen del passat, les grans expedicions d'un poble a l'altre, per anar a visitar els parents, amb cistells carregats de menjar, de llonganisses del poble i d'altres suculències. M'han recordat el que la meva família explica que érem abans que fóssim el que som ara, gent propietària de casa, cotxe, tele i DVD, abans que tots tinguéssim mòbil i compréssim roba nova cada temporada. I no és que ells no ho puguin fer. Suposo que hi ha de tot, com aquí, però parlo de la mentalitat. A nosaltres ens ha canviat la mentalitat.
Abans la meva mare feia iogurts a casa i melmelada, de tant en tant. Ella diu que era la seva època country, però jo crec que era més que això. No crec que sigui pel poc temps que tenim, que haguem deixat de fer aquestes coses. És una qüestió de mentalitat. ¿Per què molestar-se a fer melmelada si al súper te'n donen 2x1 com a oferta del mes?
A Sèrbia he descobert que la gent fa melmelada i conserva de tomàquet, que posen la col a fermentar per fer uns farcellets de carn que es mengen a l'hivern. I no parlo dels pobles remots de l'interior, parlo de Belgrad, la capital. A casa es fan pastissos elaboradíssims que s'envien als parents que viuen lluny. La gent és acollidora d'una manera que aquí ja no s'estila, et reben a casa seva, t'ofereixen un llit i cuinen menjar per a tu només perquè ets un amic d'un amic d'una neboda.
Em fa la sensació que aquí ja no estem disposats a segons què, que la nostra comoditat és més important que la resta, que preferim pagar una mica més i comprar la melmelada feta i no estem disp
osats a deixar que gent que no coneixem s'allotgi a les nostres cases i ens condicioni la vida a què estem acostumats.
Recordo que quan el meu germà va passar sis mesos a Dinamarca, estudiant, el màxim que li vam enviar va ser una ampolla d'oli d'oliva i uns cubitos de paella instantània. Els serbis, quan viatgen a casa d'un altre serbi que viu a l'estranger o tornen a les seves cases de l'estranger després d'haver estat a Sèrbia, duen la maleta plena de suculències, les mares i iaies s'han passat dies cuinant pastissos, empaquetant melmelada i kajmak dins de recipients de plàstic ben precintats amb la típica cinta marró d'embalar -suposo que Sèrbia és el primer consumidor de cinta de precinte del món, només per aquest motiu-, duen l'equipatge de mà completament atapeït de formatge tendre -amb el seu corresponent líquid que el conserva- i de paprikas dessecades que després són convenientment rehidratades i farcides.
El tema del kajmak és curiós. És una mena de pasta per untar, barreja de mantega i nata, per dir-ho d'alguna manera, i que sembla que tots els serbis dignes de ser-ho necessiten tenir sempre ben a prop. A l'aeroport de Toronto -segona ciutat sèrbia en nombre d'habitants-, a la duana els pregunten directament «kajmak?», perquè saben que no hi ha cap serbi que tingui les facultats mentals al lloc on han de ser que sigui capaç de tornar del seu país sense un bon carregament de kajmak. L'entren al país dins una llauna de Nivea de quilo, tapant-lo amb un plàstic i afegint-hi una última capa de Nivea al final, perquè els gossos no el detectin.
I això és el que em meravella, que siguin capaços de fer coses que nosaltres ja fa temps que vam deixar de fer, com prendre's la molèstia de dur tones de menjar per a amics i parents que viuen lluny sense que els suposi cap sobresforç, només pel gust de compartir-ho, que facin de correu d'algú a qui no coneixen i que necessita dur un paquet de res de quatre quilos de pastís de castanya a una tieta a qui tampoc tenen el gust de conèixer, només perquè algú de tots dos és amic d'un amic d'un amic, que només calgui fer una trucada perquè algú et tingui a casa millor que si fossis un fill.
Nosaltres hem arribat a un punt que no ens atrevim a demanar segons què a un amic per no ser una molèst
ia, que demanar a algun parent que et regui les plantes durant l'agost fa vergonyeta i preferim que se'ns morin d'inanició, que rebutjaríem dur el pastís de castanya a la tieta perquè potser hauríem de deixar a casa el discman. I això és lleig, molt lleig, perquè encara que hagis d'arrossegar per l'aeroport una bossa plena de queviures per un munt de gent que no coneixes, la cara de la tieta quan rep el pastís de castanya és un poema. És una qüestió de mentalitat.
|
)
