dijous, 11 de setembre de 2003
>
I brindarem tot maleint la memòria de Felip V
opinió
SERGI SOL. Periodista
.
Qui dia passa any empeny se sol dir amb un aire entre resignat i obstinat. I aquest és el missatge que sembla traspuar de la classe política catalana dirigent. En el millor dels casos abrandats d'un resistencialisme honorable però mancat d'il·lusió i d'esperança. Tan avesats estan a perdre els catalans que semblen acovardits, després d'acumular una història de derrotes des de l'abril de 1707 certificades l'onze de setembre de 1714, que han dibuixat un caràcter desconfiat i excessivament prudent que hi ha qui mal anomena seny, quan un passat més esplendorós i brillant implorava la rauxa dels catalans representada per reis com Pere el Catòlic, Jaume el Conqueridor, Pere el Gran o la fogositat dels almogàvers. Alhora, els més assenyats i venedors d'esperança, viuen en l'aforisme que diu de derrota en derrota fins a la victòria. Com dirien els valencians Al Tall encara avui «no s'ensenya a les escoles com van esclafar un país, doncs que d'aquella sembrada continuen collint fruits». Perquè si el procés de persecució i substitució lingüística i cultural ha estat ininterromput des d'aquella data, pitjor s'ho han passat entre Salses i la Jonquera, on des del 1659 l'administració francesa ha exercit la seva poderosa influència sobre una població petita i escapçada de la matriu, gràcies al pacte subscrit entre Castella i França i conegut pel Tractat dels Pirineus. Quan passejant aquest estiu per la Catalunya Nord oïa parlar un català d'accent afrancesat sentia una emoció difícil d'explicar. L'home, expectant, parlava català amb un veí del sud, jo mateix, amb certa nostàlgia però atent als conciutadans que el poguessin sentir. No en va, i durant segles, als catalans del nord se'ls ha tractat com a gossos i l'Estat jacobí francès ha impulsat un programa d'aniquilació lingüística i nacional a favor d'una homegeneïtzació del territori a imatge i semblança dels costums del nord amb epicentre a París. És un lent i constant procés pel qual ens han fur
tat la terra i ens han furtat la llengua, però el més greu és que ens han furtat la dignitat com a poble. Parlar en català ha estat motiu de vergonya com a conseqüència de la incessant política de desprestigi i persecució de la llengua pròpia. I encara avui, aquells pocs que mantenen l'ús de l'idioma, no poden dissimular un cert temor. A desgrat d'alguns hi ha símptomes de revifalla a les comarques del nord encara que potser el mal és tan agut que no queda gaire marge. Una visió optimista ens hauria de permetre somiar que mentre hi ha vida hi ha esperança. La tasca de les escoles Bressola, punta de llança de l'aprenentatge del català a Perpinyà, esdevé una peça imprescindible per mantenir viva la il·lusió i garantir futures generacions de catalanoparlants. Per això fora prou interessant que quan els ajuntaments d'aquestes contrades decideixin el destí de recursos de cooperació i ajut fora del municipi no oblidin el deure cívic i moral que hauria de ser col·laborar econòmicament amb un projecte com els de les Bressoles. Com també ho hauria de ser fomentar la participació en certàmens culturals i literaris com els Premis Octubre a la Ciutat de València que en alguns casos ja es fa. Tots els ajuntaments, totes les administracions catalanes, haurien de col·laborar de manera molt més activa en la recuperació de la llengua i cultura pròpies, especialment en aquelles zones més castigades pel procés d'afrancesament o espanyolització. En un nou Onze de Setembre festiu, no hauríem d'oblidar el passat ni perdre l'oportunitat de reafirmar la identitat nacional de Catalunya i la necessitat d'avançar cap a un procés gradual d'emancipació nacional. Apostant pel caràcter festiu de la Diada, però sense trair l'esperit d'aquella simbòlica data de 1714 que ja havia tingut el preludi fatídic un llunyà 25 d'abril de 1707 a les terres d'Almansa. Sortosament no serem pocs els que al capvespre d'aquest proper 11, al costat de la Ciutadella de Barcelona, en ple concert festiu, ballarem, riurem i brindarem tot maleint la memòria de Felip V. Brindarem per les tavernes, pels maquis vells, brindarem pels qui desperten el tremp de la terra alçant castells, pels grans poetes, pels últims d'anar a dormir i brindarem per la gent del rotllo i per la mare que ens va
parir.
|
