diumenge, 31 d'agost de 2003
>
Les llacunes fosques de la democràcia
llibres
TRINITAT GILBERT
.
Dies de pluja és la primera novel·la per a adults de Xavier Vernetta, barceloní que des de fa temps es deixa amorosir pels aires de Vilanova i la Geltrú. I aquesta opera prima demostra el mestratge literari de l'autor, que ha sabut retratar, amb duresa i mitjançant una ficció, la nostra història més recent, aquella que està plena de falsedats i d'hipocresies, aquella que va voler fer oblidar d'un dia per l'altre una dictadura i una repressió que va fer miques tantes vides.
La d'Ignasi Loperena, un dels protagonistes de Dies de pluja, en va ser una. Un noi que per culpa d'haver presenciat, tan sols presenciat, uns actes de rebel·lió al rectorat de la facultat on estudiava va ser condemnat a viure un infern, l'infern que es pot viure a les ciutats quan les desgràcies van lligades amb pluja, pluja i pluja.
«Tota la gent que m'havia conegut creia que jo era comunista i jo ni tan sols sabia exactament què significava ser comunista. [...] Havia sentit en la meva pell cremada l'odi que podien despertar els comunistes. Jo també sentia odi. I em vaig fer comunista.» (pàgina 47). L'Ignasi va començar a sentir l'odi, un sentiment molt fort, que et fa insensible a tot i que tan sols permet viure per un objectiu, fer-lo penetrar a les persones que te'l van inculcar.
La novel·la de Xavier Vernetta -que, dit sigui de passada, estrena col·lecció en l'editorial Barcanova- també és un joc de simfonies, de veus. Amb la lectura, es pot resseguir la formació i desaparició d'un partit en ple franquisme tal com si es tractessin de proclames que es repartien a l'època («L'avantguarda revolucionària, en els darrers mesos, ha colpejat durament el sistema capitalista fins al punt de fer trontollar les estructures econòmiques de la burgesia», pàgina 87); també podem acostar-nos a les veus policials, a través dels seus informes, atestats («María Anguera Cebrián. Usa el nombre conspirativo de MAIRA. Estudiando Magisterio en Barcelona fue captada por ARC», pàgina
161), i a la veu del mateix protagonista, que va explicant la història fins i tot més enllà de la mort física («Un feixista sempre és un feixista, encara que hagin passat vint anys i dugui una corbata democràtica. Un feixista només coneix el llenguatge dels punys i les pistoles», (pàgina 232).
Dies de pluja també és una novel·la plena de símbols, que apareixen des del mateix títol del llibre (una pluja que es farà persistent en tota la narració, que es mostra en els moments més importants de l'acció) i en els subtítols dels capítols. En aquest sentit, especialment significatiu és l'últim, «Tercera part, i potser és el final», perquè l'autor ens està dient que la novel·la pot continuar en el nostre dia, en tots aquells personatges que avui potser ocupen càrrecs de rellevància i que tenen un passat franquista que caldria fer públic.
I és que, a última hora, la primera novel·la de Xavier Vernetta es pot llegir com un document de denúncia de tots els estats que disposen d'aparells repressius que, amb la força de les armes, volen imposar el pensament únic. Per tots aquests motius (per l'originalitat en el desencadenament de l'acció i per la mateixa acció en si mateixa). Dies de pluja és una bona recomanació. A més a més, tenim la sort que podem comentar la jugada (la lectura) amb el mateix autor, que es passeja pels carrers de Vilanova i la Geltrú.
|
