dimecres, 23 d'abril de 2003
>
Catalunya, sense carta de navegació
la crítica
TRINITAT GILBERT
.
Xavier Roig torna a ser incisiu. Torna a explicar-nos la realitat tal com la veu un enginyer que ha recorregut tot el món i que ja ens va demostrar al llibre Ni som ni serem que a hores d'ara és una de les veus més lúcides del país. Lúcides perquè no recorre al tòpic de criticar-nos Espanya i de dir-nos que continua sent aquell país ineficaç. Tot el contrari. «Jo, l'any 2002, he obtingut la devolució de la retenció sobre l'impost de la renda en menys d'un mes. O sigui, que ningú no pensi que les seves antipaties i divergències ideològiques personals demostren automàticament ineficàcia de l'oposant» (pàg. 32). De fet, és Catalunya el que ja no és el que era. Qui ha perdut gas. «Catalunya ja no és l'indret on la Pirelli, l'Olivetti i altres multinacionals van veure un ambient similar al del nord d'Itàlia, mediterrani però favorable a la indústria i a la productivitat» (pàg. 123). És a dir, que «l'ambient fabril productiu, industrial i laboriós de Catalunya s'està perdent» (pàg. 123), malgrat que és veritat que Catalunya encara manté un teixit industrial de primera categoria. I ho perd a favor d'obrir «xiringuitos de tapes»; és a dir, a favor d'una indústria turística de baixa volada que no té cap futur. L'autor posa més temes sobre la taula, perquè hi reflexionem o perquè se'ns remoguin les entranyes (que les dues opcions van juntes). «Som un país on als ministres no se'ls anomena ministres, sinó consellers. Som un país que no té festa nacional, sinó Diada. Som un país on la bandera no s'anomena bandera, sinó senyera -senyera de què i de qui?-, i l'agent de l'autoritat s'anomena mosso. Tot adopta un aire de regionalisme típic que no mostra gaire aquesta solemnitat que un país ha de sentir per si mateix i que ha de fer sentir als de fora». (pàg. 157). I l'afirmació, contundent, va acompanyada d'exemples, com Flandes, Escòcia i Baviera, on «a un ministre se li diu ministre, i no s'intenta dissimular el nom del càrrec amb l'e
xcusa de la tradició per tal de no ofendre no sé qui». Roig també entra en el tema de l'idioma per arribar a la conclusió que si «Franco visqués, hauríem tingut el mateix resultat» (pàg. 181). Un resultat minso, escanyolit, que fa que no hi hagi totes les cartes dels restaurants en català, que no hi hagi disponibles en català el 50% de les pel·lícules que es projecten al país, que als aeroports catalans el català sigui una llengua estrangera, que els productes que es venen a Catalunya no estiguin etiquetats, també, en català i tantes i altres coses. I els catalans, que no cal que siguem considerats extremistes ni catalanistes, ho exigim com a simples consumidors. Xavier Roig n'és un, junt amb ell hi som milers més. El llibre es tanca amb un capítol que es pot considerar com una carta de navegació, perquè ens explica el que pot passar després de les esperades eleccions, també dissecciona cada un dels candidats i ens diu qui ha de redactar el nou estatut. Valgui'n aquest botó de mostra: «Hem de suposar que cap d'ells traurà majoria absoluta. La pitjor desgràcia que podria planar sobre la societat catalana, aleshores, seria un pacte entre convergents i socialistes. Això ens acabaria de rematar. Seria l'extensió vertical i transversal dels mals que afligeixen el país. S'imaginen encara més pactes de silenci i més extensió de les corrupteles a ajuntaments, diputacions, Generalitat... a tot arreu? Horror!» (pàg. 208).
|
