dimecres, 23 d'abril de 2003
>
Una visió peculiar del que ens volta
la crònica
ÀLEX OCHOA. Cap d'Esports
.
Quan recomanes un llibre pots tractar una novetat o parlar, per contra, d'un d'aquells llibres que van ser escrits fa un grapat d'anys, o no tants, que perduren en la teva memòria, i que es converteixen en una autèntica novetat, en una de les teves novetats de sempre, perquè et marca, suposo, i et recorda l'època que el vas llegir. Un d'aquests llibres, per a mi, és El món segons Garp, de John Irving. És una de les seves primeres novel·les, quan encara era un desconegut i no havia de ser mesurat i condescendent amb la multitud que l'ha convertit, actualment, en un bestseller.
El món segons Garp és la visió del món d'una mare, i d'un fill; d'una mare soltera que decideix fer-se càrrec, tota sola, d'una criatura; i d'un fill que, mentre creix i madura, veu el món d'una forma peculiar, des d'una perspectiva amb influència, per acords i contraposicions, a l'educació d'una mare enigmàtica i avançada al seu temps. Garp és aquest fill, que viu entre la crua realitat que els envolta i els somnis de vocació, que l'assalten ja de ben menut fins a fer-ne d'ell el novel·lista en què va decidir un bon dia convertir-se. Però el llibre no és tan sols la novel·la sobre un novel·lista, sinó la història sobre les misèries, les temences i les imaginacions que, a voltes, condueixen a qualsevol de nosaltres a pensar en les pèrdues d'aquells que més estimem i que pensem que romandran per sempre al nostre costat. En notes del mateix autor, explica que les persones que han perdut éssers estimats s'hi senten especialment reflectits, entre ells els pares que han vist morir un fill. Però Irving, a aquesta circumstància, va explicar que no era el seu cas, tot i que «en la meva imaginació, perdo els meus fills cada dia».
Entre relat autobiogràfic i ficció, la història s'inicia en l'època de repressió americana després de la Segona Guerra Mundial; una història que del passat, manté vigència present. L'autor mostra la vida de molts personatges; vides que, inevitab
lement, per instants, aspiracions o experiències, ens són molt properes, tant que podríem ser nosaltres.
|
