dissabte, 31 d'agost de 2002
>
Mariano Rawicz, el misteri d'un nom
Escriptor
les peripècies de l'escriptura
PONÇ PUIGDEVALL.
.
Fins fa poc no se sabia gairebé res de Mariano Rawicz -autor de «Confesionario de papel»-, un nom que durant molt de temps es va pensar que era el pseudònim d'un altre artista gràfic
+
El que Rawicz aporta a les editorials Hoy i Cenit és la construcció d'unes cobertes on la lletra és, més enllà del significat, una forma tant o més important que la il·lustració.
|
Quan Mariano Rawicz arriba a Madrid l'any 1930 es troba amb un món tradicional que, de mica en mica, es va encaminant cap a la modernitat. Havia fet estudis d'arts gràfiques a Leipzig, la capital centreeuropea de l'edició, i un amic seu madrileny el convenç per acompanyar-lo a Espanya i incorporar-se com a dibuixant publicitari en l'empresa familiar. La supervivència de la monarquia, els uniformes militars tan pintorescos com si pertanyessin a una opereta de Lehar o Strauss, un ambient cordial i indolent, l'estil del mobiliari i la vellesa de la decoració de les botigues, la música de les sarsueles que actua de banda sonora del ritme de vida madrileny, tot fa que Rawicz detecti un aire de belle époque, com si la capital d'Espanya hagués quedat aturada en el lloc on estava Europa abans de la Primera Guerra Mundial. També s'adona que no li faltarà mai feina perquè les portades dels llibres són antigues i convencionals i el disseny gràfic de la premsa porta un retard de vint anys respecte al que passa més enllà dels Pirineus. Rawicz coneixia de primera mà els avanços de les arts gràfiques i les lliçons de la tipografia constructivista, un disseny gràfic funcional, simple i llegible, no decoratiu, normalitzat, geomètric i òptic, contrastat tant en funció dels continguts com de les relacions tonals entre el text i la superfície on es troba: la il·lustració havia d'estar relacionada amb la informació que proporcionava el text. El que Rawicz aporta a les editorials Hoy i Cenit és la construcció d'unes cobertes on la lletra és, més enllà del significat, una forma tant o més important que la il·lustració: els tipus que fa servir Rawicz es repeteixen sovint, com una marca d'identitat, perquè usa gairebé sempre majúscules sense rematar pel nom de l'autor i el segell editorial, i soluciona el títol del llibre amb minúscules expressives i cal·ligràfiques.
Fins fa poc no se sabia gairebé res de Mariano Rawicz, un nom que durant molt de temps es va pensar que er
a el pseudònim d'un altre artista gràfic, Mauricio Amster, un polonès que també va arribar a Madrid per dedicar-se al disseny. No va ser fins a l'exposició que l'IVAM va dedicar a l'obra d'Amster que es va començar a aclarir el misteri Rawicz. I no va ser fins que es van publicar les seves memòries, Confesionario de papel, que es va poder copsar en tota la seva tragèdia els avatars difícils i complexos que van envoltar la seva vida. Mariano Rawicz va ser austríac, rus, ucraïnès, polonès, alemay i soviètic: són els privilegis d'haver nascut en una zona fronterera de la Galítsia oriental, a L'viv, un territori de pas que va patir tots els trasbalsos bèl·lics i polítics d'una època de crisi contínua. Va enamorar-se d'Espanya, va aconseguir que la Segona República li concedís la nacionalitat espanyola, un regal que va quedar sense efecte després de la victòria franquista, i que el va situar en la posició de ser un apàtrida fins que s'exilia a Xile i obté la nacionalitat d'aquest país. És llavors -és l'any 1964- que comença a escriure les seves memòries, un llibre estranyíssim perquè la idiosincràsia nacional es contempla des d'una perspectiva construïda sobre el rigor centreeuropeu. És llavors que recorda els episodis d'una vida fèrtil en aventures i desgràcies, com si la mala sort i l'atzar advers es recreessin amb delit per esguerrar cada un dels moviments destinats a la supervivència: militant del PC en una època de paranoia col·lectiva, és acusat tant d'espia de la Gestapo com de traïdor trotskista; al final de la guerra, per culpa d'unes maletes amb els seus documents, és detingut i empresonat per l'exèrcit franquista. Mentre compleix la condemna, s'assabenta del suïcidi de la seva dona, de la mort de la seva família en un camp d'extermini i, quan rep l'indult, davant de l'amenaça de ser deportat a la França nazi, ha d'estar-se un parell d'anys més a la presó simulant una tuberculosi. Una vegada lliure, ha d'enfrontar-se a la picaresca burocràtica per aconseguir abandonar el país, però la fugida que assaja, induït per una depressió fulminant, és més dràstica. Va fer l'intent de suïcidar-se, i va sofrir les violentes solucions psiquiàtriques de l'època, però encara l'esperava un exili benigne, una segona vida que li permetr
ia salvar-se a través de la memòria: el resultat esplèndid és aquest llibre, Confesionario de papel.
|
)
