dissabte, 20 de juliol de 2002
>
Qui va ser Joan Peiró?
la crònica
MANUEL CUYÀS
.
L'historiador Josep Benet parla a Mataró del líder anarcosindicalista afusellat dimecres farà seixanta anys sense fer menció de l'anarquisme ni del sindicalisme
+
L'historiador Josep Benet acompanyat de Guillermina Peiró, filla del sindicalista, dijous de la setmana passada en l'acte de Can Palauet de Mataró.
Foto:
ORIOL RIBET.
|
Dimecres que ve, dia 24, farà seixanta anys que el sindicalista, anarquista i cooperativista Joan Peiró va morir afusellat a Paterna, prop de València. Peiró, nascut a Barcelona el 1887, va desenvolupar especialment la seva activitat de lluita en favor dels obrers primer a Badalona i més tard a Mataró. Sobretot a Mataró, on va viure des del 1922 i el 1939 i on va ser el director de la mítica cooperativa del Forn del Vidre. Ara, un grup de mataronins s'han constituït en comissió per organitzar actes en record d'un dels personatges històricament més importants que s'han bellugat per aquesta ciutat. Josep Puig, membre de la comissió, explica que polítics i sindicalistes amb una biografia més prima que la de Joan Peiró han merescut més homenatges. Puig ho atribueix al fet que avui l'anarquisme i el cooperativisme que Peiró va cultivar i divulgar tenen pocs seguidors i, per tant, escasses persones en disposició de recordar o reivindicar les figures d'aquests moviments. Per entendre'ns: els líders històrics del comunisme i el socialisme, o sigui de les ideologies que encara avui inspiren partits polítics i sindicats, han tingut millors llocs en la memorialística que l'anarquisme que no té cap escó a cap parlament ni un sindicat majoritari.
Dijous de la setmana passada, la comissió d'homenatge va organitzar un acte acadèmic. L'historiador Josep Benet va ser l'orador encarregat de glossar la figura de Joan Peiró. Joan Rigol, president del Parlament, encapçalava la reunió. La sala era plena, amb gent dreta. Jo em trobava entre el públic. Vostès diran que no pot ser, però si Josep Benet va parlar prop d'una hora de rellotge i Joan Rigol una mica més de vint minuts, en cap moment cap dels dos oradors van pronunciar la paraula anarquisme o la paraula cooperativisme. I si les van pronunciar va ser tan de passada que o no les vaig sentir o no em van quedar gens a la memòria. Josep Benet va fer arrencar la biografia de Joan Peiró al moment de l'esclat d
e la Guerra Civil. Va glossar el Joan Peiró que va denunciar els incontrolats que perseguien i mataven capellans i burgesos, el Joan Peiró que va ser cridat a Madrid per ocupar un ministeri, el Joan Peiró de l'exili, el Joan Peiró detingut per la Gestapo i entregat a Franco, el Joan Peiró afusellat a Paterna dimecres farà seixanta anys després d'un judici en què persones del règim imperant i vencedor van declarar a favor seu per haver denunciat els incontrolats que mataven capellans i burgesos. Ni una paraula sobre el Joan Peiró obrer, cooperativista, revolucionari d'abans de la guerra, de durant la guerra i de després de la guerra. Josep Benet va explicar «el calvari» de l'anticlerical Joan Peiró com si expliqués el de Lluís Companys, sempre que hagués començat la vida de Lluís Companys en el moment de la seva detenció i s'hagués oblidat del Companys de jove, del Companys advocat dels pobres.
En aquest país hi ha la idea que per homenatjar com cal una persona aquesta persona ha de ser presentada com un compendi de bondats i de virtuds entenent per bondats i per virtuds el sentit més convencional i d'imatge de calendari d'aquestes paraules. Peiró no va ser una gran persona només perquè va salvar vides de capellans i burgesos, perquè va patir tortures i perquè va morir davant un escamot d'execucuó. Va ser una gran persona també o una persona a seques quan dirigia el Forn del Vidre, quan conspirava contra burgesos i contra capellans i quan cridava a la revolució, tot en nom de la justícia, la llibertat i la igualtat. Si l'historiador Josep Benet no ens explica la primera part de la seva vida es produeix un efecte contraproduent i és que fa que tingui molt menys mèrit la segona. La grandesa del Peiró que salva capellans durant la guerra rau en el Peiró que tota la vida havia estat un anticlerical.
Entre el públic que escoltava Benet hi havia uns homes grans, jubilats segurament del Forn del Vidre o d'una cooperativa, que semblaven el viu retrat del Peiró de les fotografies: treballadors responsables, de conviccions i principis a prova de bomba. Segurament no havien trepitjat mai una església ni havien fet cap gest heroic extraordinari que no fos treballar sempre, fer créixer una família o lluitar per uns ideals, però eren per això uns autèntic
s sants.
|
)
