diumenge, 28 d'abril de 2002
>
Arguments de pedra
Periodista
la crònica urbana
ORIOL LLADÓ.
.
La discussió sobre el futur del Born s'hi ha de fer una biblioteca? Potser un museu? és positiva. El patrimoni és viu, i per tant, està subjecte a tot tipus de debats ciutadans.
+
Estem massa acostumats a donar la realitat per suposada, com si no n'hi hagués d'altra de possible, que deixem que els nostres tresors de ciutat vagin caient a trossos de mica en mica.
Foto:
ESCOLA D'ART PAU GARGALLO / JAUME SERRA.
|
Ens quedem tan tranquil·ls quan diem «la pedra és morta», però això no és cert del tot, sinó que aquestes paraules són més aviat una il·lusió, o pitjor encara, una còmoda excusa. Efectivament, la pedra no es mou, no respira, i sí, en canvi, evoluciona, per bé que imperceptiblement. I en fer-ho, nosaltres hi veiem reflectit el pas del temps: la pedra estellada de la tartera, la pedra arrodonida del llit d'un riu, la pedra amb una sargantana gravada per sempre, la pedra esculpida... El temps, el temps que es reflecteix en la pedra és, doncs, mesura humana.
No és morta, la pedra, però potser nosaltres sí, si no sabem desxifrar-ne el valor.
L'escrostonada façana d'una casa vella o les restes disperses d'un jaciment arqueològic mig abandonat són, per bé que de formes diferents, una font de coneixement de valor incalculable. La pedra no és morta, des del moment que ens ofereix informació que d'altra manera no tindríem, des del moment en què l'associem a un record, des del moment que la situem en un paisatge sentimental... no és morta, la pedra.
I en canvi, sembla com si estigués de moda menysvalorar el valor testimonial del nostre patrimoni, com si la preservació d'aquest fos només un capritx de quatre estudiosos malalts de passat, com si fos possible la ciutat asèptica, la ciutat sense memòria!
L'últim exemple l'hem viscut a Barcelona, on hi ha qui proposa cobrir les restes de la vella Ribera, trobades al mercat del Born, i fer-hi, tant sí com no, la biblioteca com estava previst. A la ciutat veïna estan immersos en un llarg debat sobre patrimoni i gestió cultural en general, però no me'n queixo pas. El dubte pressuposa una atenció prèvia l'espurna que fa saltar la pregunta i això ja és un petit triomf perquè fins i to
t els que advoquen per la cobertura total de les restes del barri de 1714 o en tot cas la seva mutilació, només en convertir-les en objecte de discussió ja els donen una mica de vida.
L'escrostonada façana d'una casa vella o les restes disperses d'un jaciment arqueològic mig abandonat són, per bé que de formes diferents, una font de coneixement de valor incalculable. La pedra no és morta, des del moment que ens ofereix informació que d'altra manera no tindríem
Però malauradament, hem acostumat la nostra mirada a no veure la petja del passat. A la nostra ciutat, el patrimoni industrial corre un perill evident, i Dalt de la Vila ofereix, encara avui, imatges que trenquen el cor. Per no parlar de la Badalona rural de la vall de Canyet i de Pomar! Aquests espais pateixen el mal de la invisibilitat. Estem massa acostumats a donar la realitat per suposada, com si no n'hi hagués d'altra de possible, que deixem que els nostres tresors de ciutat vagin caient a trossos de mica en mica. I això és culpa dels nostres polítics, que potser pateixen del mateix mal, però també nostre, dels ciutadans, que és, segurament, com si haguéssim dimitit del nostre paper de ciutadans.
He seguit la discussió sobre el futur del mercat del Born amb interès, però també amb una punta d'enveja. Per què no discutim de la mateixa manera, a Badalona?
La nostra ciutat està canviant, i està canviant amb pressa. I potser pel camí està perdent una mica del seu encant, de la seva singularitat. Aquesta és la ciutat d'una arquitectura que cada vegada sembla més feta a preu fet. La imaginació i l'audàcia no semblen ser els valors a l'alça, avui, quan les màximes concessions d'una obra nova són un parc infantil prefabricat o un casal d'avis. Els debats Badalona a tot vent poden ser un primer pas per corregir aquesta tendència, que, penso, vivim de forma massa resignada. Tant de bo. Badalona compta encara amb un gran patrimoni, que no és una qüestió de passat. És, per damunt de tot, una qüestió de futur.
|
)
