Edu365.cat

Al tombant dels segles XI-XII aparegué a Europa un moviment de reforma monàstica que s'expandí durant les dues centúries següents: el Císter. Originat al monestir de Cîteaux (Borgonya, França), l'orde del Císter (també dit, popularment, del Cistell) penetrà ben aviat en terres catalanes.

Consignem, de primer, que l'orde del Císter no pretenia pas d'instituir uns nous principis reguladors de la vida monàstica, sinó d'observar 'ad litteram' (al peu de la lletra) la regla de Sant Benet, guia de les comunitats benedictines.

Per entendre aquesta pretensió hem de tenir present la realitat monàstica de l'època. Els abats, val a dir: els superiors dels monestirs, administraven un nombre creixent de terres, i la riquesa de les abadies s'engruixia mercès a les donacions dels nobles i a l'afluència dels pelegrins, que acudien a venerar-hi les relíquies que guardaven.

Així les coses, un grup de monjos va decidir de tornar a la puresa dels orígens, a l'austeritat primigènia, una austeritat reflectida en l'art cistercenc, despullat d'elements superflus. L'hàbit dels monjos, blanc per comptes de negre, era el signe extern d'una decidida voluntat de trencar amb el passat immediat.

L'orde del Císter rebé un gran impuls durant la primera meitat del segle XII, gràcies sobretot a Sant Bernat de Claravall: a la seva mort, el 1153, hi havia devora tres-cents cinquanta abadies cistercenques. El moviment s'estengué progressivament pel nostre país, amb la fundació dels monestirs de Poblet, Santes Creus, Vallbona de les Monges, l'Eula, Benifassà, la Real, Valldigna...