Hi ha noms de persona que han passat al repertori expressiu local per raons de vegades difuses. A Arenys de Mar, per exemple, tothom esmenta un tal Ramis. “Anar a cobrar a can Ramis” és sinònim de no cobrar, però també es diu “Déu ens lliuri del dimoni i d’en Ramis de Sant Celoni”. Can Ramis és, encara ara, una de les millors cases del poble, prop de mar a la cantonada amb el carrer d’Avall. Pel que sembla, un besavi dels actuals Ramis va venir de Sant Celoni i tenia fama de mal pagador.

El mateix malson de no cobrar, a Vilafranca, dóna l’expressió “anar a cobrar a cal Not”, que és sinònim de “donar-ho tot per perdut” i potser remet a algun Notari. Hi ha exemples més generals, com Can Pistraus o Can Seixanta, però aquí ens interessen, sobretot, els que remeten a un personatge concret.

Busquem frases fetes protagonitzades per personatges de tota la geografia dels Països Catalans. El missatge més destacat rebrà un exemplar del llibre-joc El gran dictat amb Òscar Dalmau, per gentilesa de Columna.

Es deia fa anys a Camprodon per indicar que es tenien, i es gastaven, molts diners. La família Vidal i Ribas era una de les pioneres en el turisme al poble i sembla ser que no miraven gaire prim a l'hora de fer despeses. Crec que actualment ha quedat força oblidada.

També a Camprodon, hi va haver, pel vols dels anys 50 un mossen que es va fer forçá famós pel seu taranna, diguem-ne "original". Les seves sortides eren comentades per tota la població. En una ocasió que un pidolaire li va demanar almoina, ell es va adreçar a un feligrès força ric que en aquell moment l'acompanyava tot dient-li: "Deixa'm 20 duros, Jaume". I els va donar al pidolaire. A partir d'aquella feta, es va fer freqüent, al poble, l'expressió: "Fer la caritat de mossèn Tussell", per indicar que algú feia favors amb l'esforç d'altri.

El nom d'aquest barri de Barcelona ja desaparegut era degut a Eva Duarte de Perón, la dona del president argentí Juan Domingo Perón. Aquesta barriada de barraques -un dels nuclis de barraquisme que més va durar a la ciutat- estava al districte de Sant Martí, prop de La Verneda. L'any 1947 quan Eva Perón va visitar Barcelona, va voler visitar aquest degradat espai, habitat per gitanos. D'encà llavors, se'l va anomenar el barri de La Perona.

Es fa servir a Tarragona per dir que hi ha molta varietat (especialment d'objectes o coses) en algun lloc. 
En Juanito era un comerciant que tenia una botiga al pla de la Catedral de Tarragona i també posava parada a les fires i les fetes majors de la zona. 
A la Fira de Tarragona en Juanito havia plantat la parada tant al carrer Vidal i Barraquer com a la plaça d'Espanya. La seva parada era de les que oferia més coses i més variades. També tenia coses que normalment no es podien trobar en els ecomerços de la ciutat. Aquest gran assortiment de productes va donar lloc a l'expressió "Semblar la parada del Juanito" 

Sembla ser que a Xàtiva vivia un tal Camot que solia furtar amb assiduïtat i conseqüenment fou arrestat i empresonat. Aleshores Camot fugí pel clavegueram del calabós, i arrossegant-se per aquella canonada plena d'excrements aconseguí sortir a l'exterior, on estaven esperant-lo per tornar a ser arrestat. L'expressió "quedar com Camot" s'utilitza quan has fet esforços en algun sentit però no han servit de res. Molts anys més tard de l'aventura d'en Camot, arribaria a les pantalles el film Cadena perpètua, protagonitzada per Tim Robbins i Morgan Freeman i que té una clara semblança amb la història del lladre xativí. 

Aquesta també la fa servir ma mare. Quan era xicotet i li demanava que em comprar alguna cosa que valia molts diners em deia: "Tu què t'has pensat, que sóc Rotxi?" Jo estic convençut que ve del famós Rotschild (o com s'escriga). També diu quan un és cabut: "Tens més collons que l'haca d'Artigues". No l'he coneguda, aquesta haca. 

Per referir-no a una persona de recursos econòmics limitats que vol gastar o tenir coses com si fos rica. 


... de més avall deuen ser de la nissaga dels Rothschild, financers, banquers, vinaters... De casa bona, vaja.

Els padrins ho deien quan anaven a la comuna (és a dir, al vàter). Sembla que a pagès es deia des que un rei borbó va entrar fent estralls a Catalunya ara fa prop de 300 anys...  

El desordre i la desorganització que ens transmet "Can Seixanta" va lligada a un fabricant de teixits, que tenia la fàbrica al que ara és el carrer de la Riereta, al barri del Raval de Barcelona, en un terreny que ja es coneixia abans com a Cal Seixanta, i que corresponia als números 18, 20 i 22 (que sumats fan 60). Sembla també que en el terreny que ocupava hi havia hagut un hort del qual era propietari un pagès molt avar. Un any que les mongetes van anar a un preu molt alt l’hortolà es va entossudir a no voler-les donar si no arribaven a seixanta, preu molt excessiu. Com que no hi van arribar, mentre esperava la puja se li van corcar i les hagué de llençar. Portat per l’avarícia, es desesperava i s’estirava els cabells. D’aquesta feta coneguda per tots els pagesos del Raval, derivà que hom apliqués a l’hortolà el qualificatiu de Seixanta, i després es va estendre a la fàbrica que es va construir en el mateix terreny. 
El desordre i l'humor del fabricant, que tenia molts fills i sovint deia "No en feu pas cas, perquè com que de fills en tinc seixanta, ni jo mateix me’ls conec" va popularitzar la dita "Can Seixanta"