| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
El verbívor Anselm Quixal ha aplicat el joc de les falses etimologies a tots els topònims de la seva comarca del Baix Empordà. La idea és imitar els estudiosos de la toponímia per escriure un paràgraf explicatiu convincent fonamentat en una fal·làcia verbívora. Dos exemples sobre Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols bastaran: Torroella de Montgrí El segle divuit aquesta vila reial va adquirir uns gegants per subscripció popular. Durant la cerimònia del bateig els vilatans feren uns presents a la insigne parella: per a ell, moscatell; per a ella, torró. Això va fer molta gràcia a l'alcalde, que va proposar substituir del nom de Vilavella per Torroella (suma de torró i ella). A tothom li va semblar bé. Més endavant, per distingir-se de Torroella de Fluvià, hi van afegir de Montgrí, el nom de la monumental muntanya que presideix la vila. Contràriament al que molta gent pensa, aquesta paraula no prové de mont gris. Hi havia dos amics que cada dissabte pujaven al castell. Un d'ells, l'Ernest Gri, ja tenia cinquanta anys i de seguida es cansava. L'altre li deia "¡Amunt, Gri!", frase que donà nom a la muntanya. Sant Feliu de Guíxols L'any 1300 hi hagué en aquest lloc un crim esgarrifós: van matar un home que es deia Iu i el deixaren mig esquarterat enmig del camí ral. Els palamosins, enemics oficials seus, van dir: "La sang i el fel de l'Iu corre per tot el poble." I es van inventar el nom de Sangfeliu. Quan el 1350 es fundà la ciutat, l'Església (¡un altre cop!) s'empescà la forma Sant Feliu. En l'època de la Mancomunitat de Prat de la Riba, van haver de cercar algun sistema per distingir-se de les altres localitats que també veneraven aquest sant. Com que les escoles del poble gaudien de molt bona anomenada, van decidir-se per Sant Feliu de Guixos. L'aparició de la l no l'ha sabut explicar ni Pompeu Fabra, ni Wilhelm Meyer-Lübke, ni tan sols Joan Coromines. Es tracta d’emular Quixal. Limiteu-vos a un topònim per missatge, sisplau. El millor missatge rebrà un exemplar de Rodamots, de Jordi Palou amb Pau Vidal, per gentilesa d’Editorial Empúries.
+ Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # Igualada La llegenda conta que la conca d'Òdena era un estany d'aigües calmades que provenien del riu Anoia. Un pagès malhumorat de qui fugien tots els mossos per culpa del seu mal geni va fer un pacte amb el diable: mentre tingués feina per ell, aquest el serviria amb devoció però quan ja no tingués res a ordenar-li se li enduria l'ànima. El pagès tenia tota la feina feta i va demanar al diable que buidés l'estany i amb gran terrabastall en va treure totes les roques fins que l'aigua va desaparèixer. D'aquell estany que cobria la conca se'n deia "aqua lata", l'aigua ampla del riu i en record a aquesta aigua es va batejar la capital amb el nom d'Igualada Mercè 08/11/2009 11:11 # Menorca Tot i que s'han fet nombrosos estudis per esbrinar quin és s'origen des topònim Menorca, qualsevol menorquí sap que aquest ve d'en Bartomeu de sa mina, però no ho veureu mai per escrit, ja que és un secret trasmès oralment de generació en generació els vespres que bufa tramuntana. Sa qüestió és que en Bartomeu quan duia a vendre s'or que havia tret de sa mina, cridava: -Men or ca -Men or ca I així va quedar establert es nom de s'illa en record d'en Bartomeu de sa mina. Esper que el fet d'haver revelat aquest secret no sigui causa de cap perjudici. Sigueu discrets. atg 07/11/2009 17:37 # Vilanova del Camí Aquesta vila de la comarca d’Anoia antigament s’anomenava Sant Hilari, en honor al seu patró. El seu nom actual no es deu a que es tractés d’una població relativament jove i situada al peu d’un camí ral, no. En realitat es deu a dues circumstàncies ben curioses que us explicaré tot seguit. En primer lloc, fa una pila d’anys, en aquest poble hi vivia un home que es deia Bartomeu Vila i que era molt afeccionat a crear ginys de tota mena. El repte més important de la seva vida va ser inventar un automòbil que funcionés amb aigua del riu Anoia, molt abans que el senyor Ford a Amèrica posés les bases de l’automoció moderna. Va arribar el dia de posar en marxa el seu invent i es va congregar una multitud encuriosida, fins i tot amb persones vingudes de pobles veïns, sobretot d’Igualada. Doncs bé, amb gran expectació per part de tothom, l’experiment va resultar un fracàs sonat que va causar la decepció d’alguns i sobretot la burla dels igualadins, sempre molt envejosos, que van començar a cridar-li: Vila, no va!, Vila, no va! I a partir d’aquest fet el poble es va conèixer a la contrada com Vilanova. La segona part del nom actual ve de molt abans, quan les dones anaven al riu a rentar la roba, sovint acompanyades de la canalla, doncs en aquells temps encara no anaven a l’escola. Doncs bé, un dia de gran activitat rentadora, un nen que no aixecava tres pams de terra, es va allunyar de la seva mare i tot jugant va caure a l’aigua sense que ningú se n’adonés. L’únic que si que ho va veure va ser un gos molt estimat del poble que es deia Mi, suposem que el nom li venia del seu amo que era en Miquelet. Doncs bé, el gos Mi va anar a avisar ràpidament a la gent del poble que van poder salvar la criatura d’una mort segura. A partir d’aquell moment, i per fer un homenatge al gos Mi, el poble es va anomenar Sant Hilari del Ca Mi. Després de la facècia d’en Bartomeu Vila i el seu invent, el poble ja es va anomenar sempre més Vilanova del Camí. Arran de l’heroica intervenció del ca Mi, el poble es va agermanar amb Calaf (sempre recordaran el ca Laf) i amb Camarles (inoblidable també el ca Marles), però aquestes ja són unes altres històries que ara no venen al cas. Xavier Carles 07/11/2009 16:35 # El poble més polit de Catalunya Un tropònim ben senzill que va triomfar fa anys entre els petits de casa. Diu la llegenda que quan els primers habitants de Catalunya van començar a ocupar el litoral, n'hi va haver uns en concret que van demostrar un gran interès -molt xocant a l'època-en què tot estigués polit i endreçat. Tant és així que quan algun foraster passava pel seu poble no se'n podia estar d'exclamar-se: Canet! Eloi 07/11/2009 16:22 # L'Hospitalet de Llobregat Durant l’edat mitjana, les bruixes de Barcelona que no volien ser condemnades a la foguera acostumaven a sortir de les muralles de la ciutat i realitzar els seus aquelarres infernals, i intercanvis d’ungüents i fórmules, lluny de la mirada dels inquisidors i els seus informadors. Un dels indrets on es trobaven era una masia on es va originar el nucli de població que va donar la ciutat actual. La poció màgica que cuinaven en ocasions especials era una barreja d’ossos de pit de pollastre amb esperma de gat negre. Aquesta fórmula es va tornar també la consigna o contrasenya de seguretat de les bruixes per a entrar a les seves cerimònies, de la següent manera “L’os pit, a llet del llòbrec gat”. Després de la crema de la darrera bruixa de la població, la inquisició va voler escarmentar els habitants per haver acollit les fetilleres, i va fer penjar la consigna en rètols per totes les cases de l’incipient nucli urbà “L’ospitallet de llobrecgat”, que amb els anys es va transformar en el topònim actual. Ignasi Ripoll 07/11/2009 14:11 # Sant Esteve de Palautordera Al Vallès Oriental durant la migració dels tords hi havia el costum, en temps de fam, de caçar els ocells a cops de pal mentre reposaven de nit a les branques baixes dels arbres. Els caçadors, seguint el costum medieval, anaven en grups a les fosques cadascú amb un sac, i a cada cop de pal deien en veu baixa “pal”; si queia un ocell afegien “au”; comprovaven l’espècie morta i si l’havien encertat afegien “tord era”. Així la zona principal de captura era una localitat a la que li quedà el nom de “Pal, au, tord era”. Amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea es van aplicar les directives de protecció de les aus migratòries, quedant aquesta forma de caça obsoleta completament prohibida i perseguida per les autoritats ambientals. Els habitants de Palautordera, víctimes d’insomni per tants anys acostumats a les caceres nocturnes, van dedicar el seu temps d’oci nocturn bàsicament a mirar la televisió, però amb la sorpresa de que la programació nocturna de la TV local era bàsicament pornografia dura i anuncis de contactes. Després d’algunes setmanes de desesperació al confessionari del poble, el capellà va organitzar des del púlpit una manifestació de fidels que exigiren públicament un canvi de programació o la creació de noves cadenes locals de contingut més beat. L’èxit de la convocatòria obligà a l’ajuntament a canviar el nom i els continguts de programació, apart de crear-se noves cadenes privades, que es van acabar denominant conjuntament Santes-TV. A partir d’aleshores tothom coneix aquell poble com “Santes TV de Palautordera” Ignasi Ripoll 07/11/2009 13:43 # Santa Coloma de Gramenet L’origen del topònim (i de l’activitat immobiliària) d’aquest municipi del Besós es remunta al segle X quan les tropes d’Al-Manzur van saquejar i ocupar la ciutat de Barcelona l’any 985. Es diu que, davant la desfeta de les tropes comtals , els cristians es van replegar en nuclis de resistència ciutadana per tot l’actual cinturó roig barceloní. Un d’ells va ser comandat per tres herois: una monja, un moliner i un prestamista jueu. La monja, que era l’encarregada de l’hort del seu convent, tenia el simpàtic sobrenom de “Santa Col”; a tot moliner en aquella època se li deia “Home de gra”; i el prestamista, que per la seva tasca bancària no s’embrutava de pols ni de terra, era conegut pels seus envejosos veïns pel “Mà net”. Després de la ràpida expulsió dels sarraïns, els nostres herois a les ordres del Comte Borrell II, el van ajudar a assolir l’autonomia definitiva del reialme franc, i participaren l’any 1010 en la campanya de revenja sobre Córdova, on van saquejar recursos suficients per a desenvolupar un incipient negoci immobiliari al seu poble, comptant amb la participació de l’església, el gremi de forners i la incipient banca de la època. Un negoci rodó amb el que a més finançaven campanyes militars i despeses de palau de Borrell II, amb qui constituïren una xarxa social de poder que s’estenia pel que seria tota l’actual àrea metropolitana i que els va permetre enriquir-se amb algunes pràctiques econòmiques poc consuetudinàries. Al nucli urbà que van fer créixer ràpidament se li va posar el sobrenom dels tres herois “Santa col, home de gra , mà net”, que amb els segles i l’oblit històric s’ha transformat en l’actual “Santa Coloma de Gramanet”. Es sospita que, durant el seu periple militar cordovès, els nostres herois haurien establert relacions molt positives amb els habitants de la vila d’Hisn Ashar (l’actual Iznájar), que havien de donar fruits de col•laboració institucional al cap de molts segles. Es sospita que el nom de tota la zona i del riu, el Besós, prové de l’època en que els ramats de bens que eren expulsats dels seus prats de pastura (pels ambiciosos plans urbanístics comtals que preveien la construcció de nous carrers comercials, castells, molins, masies i convents) i anaven als escorxadors de Barcelona, quan travessaven el riu veien aproximar-se el final de les seves vides i feien desesperades senyals de SOS a qui els podés veure, per això es coneixia com el Be-SOS o Besós. Ignasi Ripoll 07/11/2009 09:28 # Sant Carles de la Ràpita El nom va lligat a la tradició marinera i pescadora d’aquesta població del Montsià. Durant l’edat mitjana i el renaixement eren notables les relacions comercials i els viatges de mariners entre les poblacions catalanes i les de tot el Mediterrani i en concret les italianes. La paraula “rapita” en italià vol dir “segrestada”, i provindria d’una història d’amor entre un espavilat mariner montsianenc que, de viatge comercial per Itàlia, es va enamorar d’una preciosa joveneta genovesa de família benestant i va haver-la de segrestar doncs no tenia recursos per a pagar la dot que els seus pares demanaven per a casar-s’hi. La noia, de bon grat segrestada (rapita) però acostumada a viure sense privacions, aviat va adonar-se’n de la pobresa de la vida que acabava de començar a l’humil port costaner del seu estimat, pel que, autobatejada amb el sobrenom de “la rapita” i estimulada per la idea pagar-se alguns luxes, va començar un negoci de venda ambulant de marisc fresc de primera qualitat als mercats setmanals de les poblacions de l’entorn. Les seves llagostes, ostres i cloïses tenien fama de qualitat entre la burgesia i noblesa tortosines, però no eren barates, pel que va fer fama el terme “ per car, les de la rapita”. Així quan els rics volien presumir d’haver fet una menja luxosa de marisc, anaven per “car les de la ràpita”, costum que encara es manté a l’actualitat sota l’apel•latiu de turisme gastronòmic de qualitat. Com que no es tractava de carn, el bisbat de Tortosa va acceptar afegir el Sant, d’aquesta manera els seus prelats i nuncis van poder gaudir d’aquestes menges pels dejunis de la quaresma, i va quedar el topònim “Sant Carles de la Ràpita” com a parada gastronòmica ineludible. (Es diu si el mariner que va segrestar la noia podria ser Cristòfor Colom de jovenet, venint d’aquí tant la seva relació real amb Gènova com el motiu veritable d’ocultar el seu origen, doncs convenia esborrar les pistes de la noia als enfadats familiars genovesos, venint d’això tant la posterior dificultat dels historiadors per assignar l’origen del famós almirall, com el seu recentment argumentat probable origen català). Ignasi Ripoll 06/11/2009 21:18 # Vilanova i la Geltru En temps de la guerra de successió, el mariscal anglès James Fitz-James, Duc de Berwick, que comandava les tropes franco-espanyoles de Felip V, tenia pel costum durant el setge de Barcelona d’anar-s’en d’incognit de putes a aquesta bonica localitat capital del Garraf, on es va aficionar a una meuca molt professional, que en acabar cada servei el tractava amb una fredor extrema que esgarrifava al militar i al seu sèquit, motiu pel qual li varen treure el sobrenom de La Gel “True” (verdadera, en anglès). Així, si algú preguntava per l’alt comandament quan aquest estava d’esbarjo, per a mantenir l’incògnit, els seus ajudants de camp deien “és a la Geltrue (o Geltrú) ”, nom que, per la rellevància estratègica del indret, es va col•locar innocentment als mapes militars de l’època i que es va oficialitzar amb la victòria dels felipistes el 1714 i el posterior Decret de Nova Planta. Pel que sembla Berwick, a l’escriure les seves memòries, va explicar amb precisió les seves aventures garrafenyes doncs, ja al segle XX, un descendent seu, el matemàtic també anglès (Fisher) passava, per raons imaginables, llargs períodes de vacances a La Geltrú, on va començar a idear un test estadístic de gran utilitat científica, el ANalisis Of VAriance (ANOVA). Malgrat que aquelles primeres fórmules del test ideat per Fisher van ser un estrepitós fracàs, pel que ell mateix les denominava Vil – ANOVA, les autoritats municipals de La Geltrú van reivindicar posteriorment la paternitat geogràfica primigènia de tan conegut descobriment matemàtic, pel que van afegir el terme Vil-anova al nom del seu poble, posant-lo pel davant del menys honorable apel•latiu de la meuca per recomanació parroquial i amb el beneplàcit de les autoritats tardofranquistes. Diuen les males llengües que el nom de la comarca del Garraf prové del whisky de garrafa que acompanyava tant les disbauxes de Berwick com les fracassades sessions de reflexió científica de Fisher. Coses dels anglesos quan no tenen autèntic Scotch. Ignasi Ripoll 06/11/2009 19:53 # L'enveja dels pobles veïns I aquí cardeu de deu en deu? Oi tant, oi tant... I, fins i tot, això podria tenir alguna relació amb l'etimologia autèntica de Cardedeu: Caro Titulo, que passat a femení donaria... en fi, que aquí, almenys de boquilla, estem ben distrets :D martí 06/11/2009 19:37 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |