| |||||
 | |||||
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
El verbívor Anselm Quixal ha aplicat el joc de les falses etimologies a tots els topònims de la seva comarca del Baix Empordà. La idea és imitar els estudiosos de la toponímia per escriure un paràgraf explicatiu convincent fonamentat en una fal·làcia verbívora. Dos exemples sobre Torroella de Montgrí i Sant Feliu de Guíxols bastaran: Torroella de Montgrí El segle divuit aquesta vila reial va adquirir uns gegants per subscripció popular. Durant la cerimònia del bateig els vilatans feren uns presents a la insigne parella: per a ell, moscatell; per a ella, torró. Això va fer molta gràcia a l'alcalde, que va proposar substituir del nom de Vilavella per Torroella (suma de torró i ella). A tothom li va semblar bé. Més endavant, per distingir-se de Torroella de Fluvià, hi van afegir de Montgrí, el nom de la monumental muntanya que presideix la vila. Contràriament al que molta gent pensa, aquesta paraula no prové de mont gris. Hi havia dos amics que cada dissabte pujaven al castell. Un d'ells, l'Ernest Gri, ja tenia cinquanta anys i de seguida es cansava. L'altre li deia "¡Amunt, Gri!", frase que donà nom a la muntanya. Sant Feliu de Guíxols L'any 1300 hi hagué en aquest lloc un crim esgarrifós: van matar un home que es deia Iu i el deixaren mig esquarterat enmig del camí ral. Els palamosins, enemics oficials seus, van dir: "La sang i el fel de l'Iu corre per tot el poble." I es van inventar el nom de Sangfeliu. Quan el 1350 es fundà la ciutat, l'Església (¡un altre cop!) s'empescà la forma Sant Feliu. En l'època de la Mancomunitat de Prat de la Riba, van haver de cercar algun sistema per distingir-se de les altres localitats que també veneraven aquest sant. Com que les escoles del poble gaudien de molt bona anomenada, van decidir-se per Sant Feliu de Guixos. L'aparició de la l no l'ha sabut explicar ni Pompeu Fabra, ni Wilhelm Meyer-Lübke, ni tan sols Joan Coromines. Es tracta d’emular Quixal. Limiteu-vos a un topònim per missatge, sisplau. El millor missatge rebrà un exemplar de Rodamots, de Jordi Palou amb Pau Vidal, per gentilesa d’Editorial Empúries.
+ Comparteix al Facebook o Twitter | ||
|
Aportacions al fòrum: # Campdorà Campdorà és un altre dels disseminats que formen part de l'actual municipi de Girona. Es tacta d'un veïnat enfilat a la falda dels primers contraforts de les Gavarres, però disposa d'una bona plana a tocar del Ter. Aquesta extensió, ara i abans, és de camps de conreu. A mitjans del segle XIV les collites van resultar destruïdes per una pluja d'aerolits. Els camps van quedar coberts de roques incandescents de procedència interestel·lar, que els astrònoms de l'època van poder verificar com a provinents del planeta Urà. De llavors ençà, el Camp d'Urà (Campdorà en grafia moderna) ha donat nom al paratge. jms 10/11/2009 16:11 # Pobellà Hi havia en aquest petit poble pallarès una noia molt poc agraciada físicament, tant que a la contrada, se la coneixia com la Poc Bella. Un bon dia de forta nevada es va trobar el senyor del castell en dificultats per srribar al seu castell de tanta neu com havia caigut i ell i els seus homes es van adreçar a la primera casa que van trobar per exigir (no demanar, ja que eren els amos)ajut, menjar i cavalls de refresc. Els va obrir la Poc Bella i en veure-la el Senyor va exclamar, "mira, si és ella,la PoBella!" -ja que parlava fent rimes fàcils apreses dels seus trovadors. La noia exclamà: "Goita, lo sinyor del bosc, no diven que era tan lleig?!" i aquesta exclamació tan franca i sincera va caure en gràcia al Senyor del Bosc, el qual, després de saquejar degudament la casa de les poques viandes que hi havia al rebost va endur-se la noia cap al castell i la va portar al seu castell. Amb el temps s'hi va amistançar i aquesta li demanà un desig: que posessin el seu malnom al llogarret on vivia, per escarni de tots els qui d'ella se n'havien mofat. D'aquí que encara ara coneixem aquest poble entre montanyes per POBELLÀ merlot 09/11/2009 23:42 # Riudecols A mitjan segle XVIII, en aquesta població ja notaven precoçment els efectes de l'actual canvi climàtic. Tant que sovintejaven les amples i extenses rierades que assolaven la població de cases baixes i horts de conreu. Aquest fenòmen, però afectava molt menys a les dues grans masies benestants que hi havia als turons que voltaven el llogarret. Aix´era que un dia els habitants de les terres properes a la riera que dividia la població van sol·licitar als nobles senyors dels masos dels turons que els donessin una solució. I a aquests nobles senyors, encara que una mica curts de gambals, no se'ls acudí altra cosa que donar-los tota la collita dels seus camps, les quals barrejades amb altres materials els haurien de servir per fer una mena de talusos per aturar la rierada. I com que aquest productes senyorials no eren altres que les vulgars cols, aquests habitants de la població baixa, tot maleint els nobles que els havien volgut prendre el pèl, van construir un gran mur amb les hortalisses i tot el que van trobar. Però va ser tant forta la rierada que tot s'ho va endur endavant, com havia fet altres vegades. Aquest cop, però, els pobladors irritats i emprenyats, van assaltar els dos masos benestants, els van prendre tots els seus béns i es van establir en zones més protegides de la contrada, deixant la zona més perillosa per a les famílies dels nobles que se'ls havien volgut rifar. I els deien: "no volíeu un RIU DE COLS? Doncs, mengeu-ne!" D'aquest fet, el nom actual d'aquesta població, RIUDECOLS merlot 09/11/2009 23:19 # Massachusetts ¿Sabeu d'on ve, aquest nom? Doncs resulta que aquest lloc, abans de constituir-se en estat, estava habitat per anglesos, però també per francesos i catalans. Tant aquests darrers com els francesos es reien de la higiene exagerada dels anglesos, que es canviaven de mitjons tres vegades al dia. Els francesos deien que feien servir "trop de chaussettes", i els catalans deien "massa mitjons". Quan van crear l'estat li van posar aquest nom francocatalà: "Massa chaussettes". Els anglesos no es van pas enfadar. Encara els va fer gràcia. Amb el temps, el nom evolucionà cap al "Massachusetts" que tots coneixem. Anselm Quixal 09/11/2009 18:30 # Taialà El bonic indret anomenat Taialà en l’actualitat és un dels paratges amb més atractiu dels que envolten la ciutat de Girona. Quan la població estava del tot emmurallada, els viatgers que arribaven tard i trobaven les portes de la capital tancades podien fer nit a la posada o fonda que hi regentaven uns germans. Una vegada, va ser tanta l'afluència de passavolants, que no disposaven de prou viandes per donar sopar a tothom. Només tenien una botifarra i, havent-la de repartir entre molts comensals, el germà que s'ocupava del servei decidí que calia trossejar-la. Cridava al germà que estava als fogons: "Talla-la !". Quanta més gent arribava, més necessari era el fraccionament infinitessimal de l'embotit i els crits cada vegada eren més seguits : "Talla-la, talla-la!" Al final, les racions de botifarra al plat van ser minúscules, però totes les cròniques coincideixen a certificar l'extraordinària qualitat de la menja servida. Fins i tot se n'ha trobat referència a l'obra d'Eiximenis, que afirma de manera categòrica que aquest fou l'origen de les racions testimonials, de notable esquifidesa, servides en grans plats. Quedà documentat que un dels germans (el que cridava) tenia una clara tendència a ioditzar ("Taia-la, taia-la !") i d'aquella feta ençà, al lloc se'l coneix per Taialà. I, per cert, actualment al llogarret s’hi manté un gran establiment regit igualment per tres germans on s'hi menja de manera magnífica i reconeguda fins i tot pels fabricants de pneumàtics. jms 08/11/2009 22:54 # Taialà El bonic indret actualment anomenat Taialà és un dels paratges amb més atractiu dels que envolten la ciutat de Girona. Quan la vila estava emmurallada, els viatgers que arribaven tard i trobaven les portes tancades podien fer nit a la posada o fonda que hi regentaven tres germans. Una vegada, va ser tanta l'afluència de passavolants, que no disposaven de prou vianda per donar sopar a tothom. Només tenien una botifarra i, havent-la de repartir entre molts comensals, el germà que s'ocupava del servei cridava al germà que estava als fogons : "Talla-la !". Quanta més gent arribava, més necessari era el fraccionament de l'embotit i els crits cada vegada eren més seguits : "Talla-la, talla-la!" Al final, les racions de botifarra al plat van ser minúscules, però totes les cròniques coincideixen a certificar l'extraordinària qualitat de la menja servida. Fins i tot se n'ha trobat referència a l'obra d'Eiximenis, que afirma de manera categòrica que aquest fou l'origen de les racions testimonials servides en grans plats. Es veu que un dels germans (el que cridava) tenia una clara tendència a ioditzar ("Taia-la, taia-la !") i d'aquella feta ençà, al lloc se'l coneix per Taialà. I, per cert, actualment també hi ha un gran establiment regit per tres germans on s'hi menja de manera magnífica i reconeguda fins i tot pels fabricants de pneumàtics. jms 08/11/2009 22:40 # Sarrià de Ter Des de temps immemorials, l'actual població de Sarrià de Ter ha fet vida a la vora del riu. El pont medieval era un dels comptats passos per creuar-lo per accedir a Girona. Per franquejar aquest obstacle fluvial era necessari pagar un peatge que gravava el trànsit de viatgers i mercaderies. Ha quedat recollit en els llibres d'història que la taxa a satisfer era tan desporporcionada que els carreters, una vegada creuat el pont, fuetejaven els animals als crits d' "arri !, arri !", volent desparèixer ràpidament del paratge, indignats per la pressió recaptadora. S'arriaven a tota velocitat del pont i del riu. En un còdex manuscrit del segle XII hi figura la primera inscripció de la troponímica local, sota la graciosa reproducció d'un carro carregat de rocs, tirat per una parella de bous : "-On anà amb eixa pressa lo senescal Roger ? -S'arrià de Ter !" jms 08/11/2009 22:21 # Sant Jaume dels Domenys Aquest municipi del Penedès sempre va estar deixat de la mà de Déu i poc considerat pel bisbat. D’això venen els seus dos noms. Quan els feligresos del segle XII van construir la primera església parroquial d’aquest poble, els hi van col•locar del bisbat la figura d’un sant de nom desconegut que, a més, tenia un defecte de fabricació: el centre de gravetat de l’estàtua de fusta era lluny de la base, doncs projectava per davant uns braços voluminosos que li feien perdre l’equilibri i caure de cara, sobretot quan el treien de processó. El capellà del poble (que era de família de pastors) per a dissimular, quan el veia començar a tombar-se cridava ràpidament “sant, sant, jau, jau, jau-me, jau-me” (com si el Sant li fes cas i com a alarma per avisar els escolans que l’agafessin abans no fes mal a algú o es trenqués el nas contra terra). Els fidels del poble no van entendre mai per què el capellà feia jaure el Sant, però van donar el nom de Sant Jau-me per a bo, tant per la parròquia com pel poble. Ja al segle XVII el bisbe de torn va obsequiar la parròquia amb un orgue de segona mà al que li fallava una tecla central, un Do. Per a solucionar el problema no se’ls va ocórrer d’altra que esborrar aquesta nota de totes les partitures dels cants litúrgics, de manera que els silencis del instrument coincidissin exactament amb els del Cor. Si bé durant la majoria de cerimònies no es notava gaire el remei aplicat, doncs l’organista i l’escolania locals interpretaven les misses, salms i himnes a gran velocitat per a dissimular-ho, quan venien músics convidats d’altres parròquies notaven els silencis forçats, motiu pel qual se n’enfotien, la parròquia va ser la riota entre els músics religiosos del temps, i els encastaren el sobrenom dels “Do-menys”, sobrenom que s’afegí al del poble per a escarni de la parròquia i avís a navegants. Avui en dia serien lloats i considerats genis predecessors de la música hexafònica. Ignasi Ripoll 08/11/2009 14:25 # La Selva de Mar Els primers turistes francesos en acudir a aquest bonic indret costaner del cap de Creus es queixaven de la manca de serveis a les platges (en concret de dutxes per a llevar-se la sal de la pell després del bany) pel que van rebatejar-lo amb el malnom de “La sel”. Per a aprofitar el nom, conegut ja pels clients potencials francesos, el consistori va optar per a oficialitzar-lo. I per a evitar qualsevol confusió amb salines continentals d’interior, com les de Cardona, recalcant la seva natura costanera i platjívola, van decidir afegir-hi entre parèntesi la frase explicadora “va de mar”, quedant La sel (va de mar), que tant hotels, com constructors, com tour-operadors transformaren ràpidament en el més comercial i feréstec “La Selva de Mar”. Ignasi Ripoll 08/11/2009 12:58 # Badia del Vallès A finals del segle XIX fallaren de forma estrepitosa els primers intents d’aglutinar o acoblar diferents instruments tradicionals per a constituir orquestres (cobles) amb que ballar la sardana, també recentment promocionada pels recuperadors dels valors històrico-nacionals catalans com a ball emblemàtic a través dels esbarts. Els primers assajos tingueren lloc en una petita masia a 15 km de Barcelona, que disposava d’una ampla era on es distribuïen músics i dansaires cada diumenge després de missa. El públic era convocat a través de fulls parroquials i estampetes amb cançonetes verdaguerianes que estimulaven a burgesos, pagesos i comerciants a acudir a moure l’esquelet al so de la música gallinàcia de flaviols, gralles, sacs de gemecs, tamborins i instruments de metall. Quan començava a sonar el guirigall format pels instruments d’incompatibles textures sonores, el públic fugia esparverat amb la barretina encasquetada fins al coll o els dits a les orelles i amb la sana intenció de no tornar mai més a patir més experiments sonors de cultura nacional, (assentant des d’aleshores una de les argumentacions intel•lectuals del lerrouxisme, que tant de mal va fer a inicis del segle XX i que encara cueja a hores d’ara per Catalunya i el seu Parlament). Des d’aleshores, quan els feligresos eren convidats a acudir, malgrat la promesa de botifarrades, calçots o costelletes de xai, sempre contestaven doblegant amb els dits ambdós pavellons auditius en protecció de les encara adolorides oïdes internes, i deien: “Bah ! dia del ball és ! “ Malgrat això els experiments continuaren en altres indrets de Catalunya, sembrant per una banda les bases de l’espanyolisme més recalcitrant, però aconseguint a la fi acoblar els instruments de forma acceptable (mercès bàsicament a eliminar els sacs de gemecs, gralles, i al invent de la tenora). Això sí, aquell indret en qüestió restà tant silenciós que als anys 60 del segle XX, en ple “dessarrollisme” franquista, s’hi va construir una ciutat dormitori per a la immigració forçada, que recuperant la dita local del “Bah ! dia del ball és !”, al no entendre la llengua en que estava dit, les autoritats falangistes de la Diputació va anomenar el municipi com a “Badia del Vallès”. Una altra ciutat-dormitori famosa és la que va créixer al voltant de l’actual Badalona, fet precisament al qual li deu el seu nom actual, doncs prové de l’activitat principal dels seus habitants dormidors (badallar), que li donaria el sobrenom de “badallona”, que derivà ràpidament en Badalona, eliminant el nom anterior de Baetulo que, com ja es veu, no hi té res a veure. Ignasi Ripoll 08/11/2009 11:35 |
 |
|
Una producció de Partal, Maresma
& Associats. 1995 (La Infopista) - 2000. Secció mantinguda per Màrius Serra Posa VilaWeb a la teva pàgina. |