La incidència va començar ahir a la tarda arran d’una fuita. Durant la matinada i el matí, alguns abonats han recuperat parcialment el servei, però amb una pressió molt baixa.

L’empresa pública CATSA, responsable del subministrament, ha informat que els equips tècnics continuen treballant sobre el terreny per solucionar la incidència. L’empresa preveu que el servei es normalitzi al llarg d’aquesta tarda.

En un comunicat, el consell d’informatius denuncia una manca de transparència i es queixen que ni la direcció d’informatius ni la d’À Punt ha explicat la proposta, que va saber-se ara fa una setmana. Diuen que la situació ha generat desconcert i indignació.

La direcció d’À Punt torna a sacrificar l’emissió d'informatius per a retransmetre actes taurins sense cap vinculació amb l’actualitat valenciana.

Exigim explicacions i una rectificació urgent davant d’esta injustificable retallada.#LaPlantilladAPuntNoCalla pic.twitter.com/c9dBPyvVTw

— Consell d'Informatius d'À Punt (@CdIAPunt) May 10, 2026

Els treballadors consideren inadmissible que es retallen espais informatius per emetre actes taurins “sense cap vinculació amb l’actualitat valenciana”. Segons que denuncien, des d’ahir l’informatiu nocturn del cap de setmana no començarà fins que finalitze la retransmissió taurina, una situació que podria allargar-se més enllà de les 21.30 hores.

La plantilla alerta, a més, que no es tracta d’un fet puntual. Segons que expliquen, la previsió és que esta situació es repetisca una o dues vegades cada cap de setmana fins a pràcticament mitjan juny.

“La plantilla d’À Punt no calla i es desmarca d’una decisió que atempta greument contra la funció de servei públic encomanada a este mitjà. Menysprea el treball del personal tècnic, càmeres, periodistes, productors, lingüistes, meteoròlegs i molts altres professionals que fan possible que l’actualitat de proximitat arribe a les cases dels valencians i valencianes cada dia”, diuen.

Per tot plegat, els treballadors exigeixen explicacions immediates i una “rectificació urgent” per part de la direcció d’Informatius i de la direcció d’À Punt davant el que consideren una retallada injustificada del servei informatiu.

En una entrevista aquest matí a RAC-1, Niubó ha anunciat que el Departament convocarà dijous una reunió de la mesa sectorial amb els sindicats amb representació per analitzar el conflicte educatiu i intentar reconduir la situació abans de la vaga prevista per dimarts. La consellera ha evitat de posicionar-se sobre les infiltracions dels Mossos en assemblees de docents.

La convocatòria de reunió arriba una volta que els sindicats USTEC-STEs, Aspepc·Sps, CGT Ensenyament i La Intersindical reclamessin una reunió urgent amb la conselleria per negociar les reivindicacions del sector. Tot i això, la CGT es queixa en un piulet que la consellera hagi convocat una mesa sectorial i no pas el comitè de vaga.

@eniubo intentar resoldre el desgavell que tens a educació convocant via entrevista a @rac1 una reunió amb els sindicats de la mesa ignorant que tens un comitè de VAGA perquè estiguin els teus "col·legues" de CCOO i UGT no és la millor manera de resoldre un conflicte. pic.twitter.com/VnPep9cEz4

— CGT Ensenyament (@CGTEnsenyament) May 10, 2026

Niubó ha assegurat que l’executiu va incrementant la inversió educativa després d’anys de “desinversió important” i ha destacat que actualment Catalunya destina més de 8.000 milions d’euros a educació, davant dels 5.000 milions de 2014. També ha defensat l’augment de recursos per a personal de suport i la recuperació de complements salarials congelats des de fa dècades.

Pel que fa a l’amenaça de prop de 900 centres de primària i secundària de suspendre sortides i colònies el curs vinent, la consellera ha expressat la voluntat de “reconduir” el conflicte i evitar afectacions a l’alumnat.

Evita posicionar-se sobre la infiltració dels Mossos

Preguntada per la presència d’agents de paisà dels Mossos d’Esquadra en una assemblea docent a Barcelona, Niubó ha evitat entrar en el fons de la qüestió i ha assegurat tenir “màxima confiança en la professionalitat del cos”.

La consellera ha afirmat que desconeixia completament l’operatiu i ha remarcat que no va encarregar cap informe ni va rebre informació sobre aquestes actuacions policials. Tot i les crítiques i el malestar generat dins de la comunitat educativa, Niubó ha defensat que no es pot opinar “fins tenir tota la informació” i ha recordat que la consellera d’Interior, Núria Parlon, donarà explicacions la setmana vinent.

Defensa el pla pilot dels Mossos als instituts

Niubó també ha defensat el pla pilot que preveu la presència d’agents dels Mossos en centres educatius catalans, insistint que es tracta exclusivament d’una eina de prevenció i mediació.

Segons que ha explicat, aquests agents no faran funcions docents ni entraran a les aules, sinó que treballaran en coordinació amb equips directius i educadors per detectar i prevenir conflictes dins i fora dels centres.

La consellera ha admès que el Departament d’Educació va impulsar el programa i ha lamentat que la iniciativa transcendís públicament abans de poder-se explicar adequadament, fet que, segons ella, va generar “desinformació i alarma” dins de la comunitat educativa.

En aquest sentit, ha atribuït al “soroll mediàtic” que set dels catorze centres que inicialment havien acceptat participar en el projecte finalment se n’hagin desvinculat.

L’organització sindical va presentar divendres un recurs davant el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJCV) sol·licitant la suspensió cautelaríssima dels serveis mínims decretats per la Conselleria d’Educació. Ara, el tribunal disposa d’un termini de 48 hores per pronunciar-se.

Mentrestant, STEPV ha decidit d’impulsar una campanya de reclamacions dirigida al professorat afectat davant la “indefinició i ambigüitat” dels serveis mínims establerts per a 2n de Batxillerat.

Segons el text publicat per la Conselleria, els serveis mínims inclouen “els actes imprescindibles per a l’avaluació final ordinària i extraordinària, qualificació, firma d’actes, publicació de resultats i tramitació de reclamacions o documentació necessària per a l’accés a la EBAU”.

No obstant això, el sindicat denuncia que no s’especifica quins són exactament aquests “actes imprescindibles”, una situació que, assegura, està generant incertesa i preocupació entre el professorat.

Per aquest motiu, en l’assemblea celebrada divendres passat es va acordar promoure reclamacions formals perquè la Conselleria aclarisca de manera concreta l’abast dels serveis mínims i les obligacions del personal docent durant la jornada de vaga.

Fins al lloc del sinistre s’hi han desplaçat cinc dotacions dels Bombers de la Generalitat. Han rescatat les persones que havien quedat atrapades en els dos vehicles implicats i han participat en la neteja de la calçada. El SEM hi ha enviat deu ambulàncies i ha traslladat els ferits a diferents hospitals de la província de Barcelona.

Segons que ha indicat el Servei Català de Trànsit, la carretera resta tallada des de les 6.00 en tots dos sentits de la circulació.

On seran traslladats els passatgers del creuer?

Els primers a abandonar el vaixell han estat els sis passatgers catalans i la resta d’espanyols que viatjaven al creuer. Tots ells seran traslladats en un avió militar fins a Madrid, on ingressaran a l’Hospital Central de la Defensa Gómez Ulla per passar una quarantena sota supervisió mèdica. Tot i que tant els passatgers com la tripulació continuen asimptomàtics, Sanitat ha optat per aplicar protocols estrictes davant la possible exposició al virus.

Com es fa el desembarcament?

L’operatiu es desenvolupa sota un control sanitari exhaustiu. Els responsables de sanitat exterior han pujat al vaixell per fer una avaluació epidemiològica completa, mentre que els trasllats es duen a terme amb embarcacions reduïdes i limitació de passatgers per garantir la seguretat. Tots els evacuats han de portar mascareta FFP2 i el personal sanitari treballa equipat amb protecció individual.

Què passarà amb els passatgers d’altres països?

Després dels catalans i espanyols, serà el torn dels ciutadans dels Països Baixos, Alemanya, Bèlgica i Grècia, que seran repatriats en diferents vols coordinats pel govern neerlandès, responsable de la bandera del creuer.

De fet, els Països Baixos han previst un segon “avió escombra” per a demà, destinat a recollir els passatgers que encara no hagin pogut abandonar el vaixell. Segons les previsions, entre hui i demà tots els ocupants del creuer hauran sigut evacuats.

Què passarà amb l’equipatge dels passatgers?

L’equipatge dels hostes romandrà a bord de l’MV Hondius durant tota l’operació. La companyia Oceanwide Expeditions ha assegurat que ja està contactant amb els passatgers per gestionar-ne el retorn de manera segura una vegada finalitzen els controls sanitaris.

Hi ha risc de contagi per hantavirus?

Per ara, les autoritats asseguren que ni els passatgers ni la tripulació presenten símptomes compatibles amb l’hantavirus. Tot i això, s’ha activat un protocol de màxima precaució a causa del potencial risc epidemiològic.

A bord del vaixell continuen treballant quatre especialistes desplaçats aquesta setmana per supervisar la situació sanitària i coordinar la resposta davant del brot detectat.

Entre els evacuats també hi ha un tècnic de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que havia estat desplegat al creuer per ajudar en la gestió de la crisi. Igual que la resta de passatgers espanyols, serà traslladat a Madrid i sotmès a quarantena preventiva.

“A partir d’ara, qualsevol país que segueixi l’exemple dels Estats Units i imposi sancions contra la República Islàmica de l’Iran sens dubte tindrà dificultats per transitar per l’estret d’Ormuz”, ha dit el general de brigada Akrami Nia, segons que recull l’agència iraniana Tasnim.

Teheran manté que el país es troba en “estat de guerra” tot i l’alto-el-foc assolit a començament d’abril i prorrogat indefinidament pel president dels Estats Units, Donald Trump. “No hi ha intercanvi de foc, però, igualment, les nostres forces mantenen la mateixa vigilància i observació sobre l’enemic”, ha apuntat el portaveu, que ha remarcat que l’Iran “no confia” en el país nord-americà.

El general ha assegurat, d’una altra banda, que “cap dels objectius de l’enemic no es va assolir” en l’ofensiva dels Estats Units i Israel del 28 de febrer contra l’estat iranià, i ha subratllat que el sistema polític del país no s’ha vist alterat.

“Més aviat, s’han enfortit la unitat i la cohesió internes, com demostra encara la presència de la gent als carrers. L’enemic ha vist que realment no podia doblegar aquesta resistència i, finalment, s’ha vist obligat a acceptar un alto-el-foc”, ha destacat, referint-se a la treva assolida amb la mediació del Pakistan.

Segons la investigació policíaca, els fets es remunten al 3 de maig de 2025, quan la víctima, un home de cinquanta-vuit anys en situació de sensellarisme, es trobava carregant el telèfon mòbil en un endoll d’un supermercat de Rubí. En aquell moment, el presumpte agressor el va increpar de manera despectiva i li va propinar un fort cop de puny a la cara, que el va deixar estabornit a terra.

Després de l’agressió, el jove va fugir del lloc dels fets amb un vehicle sense auxiliar la víctima. Diversos testimonis van assistir l’home fins a l’arribada dels Mossos d’Esquadra i dels serveis d’emergència, que el van traslladar a un centre mèdic. La víctima va patir lesions físiques i seqüeles emocionals que han requerit assistència mèdica continuada.

La policia atribueix al detingut un delicte contra l’exercici dels drets fonamentals i les llibertats públiques, en considerar que l’agressió va estar motivada per aporofòbia, és a dir, odi o rebuig envers les persones sense llar.

L’endemà de la detenció, el jove va passar a disposició judicial davant el jutjat de Rubí.

Els Mossos han remarcat que les agressions contra persones en situació d’indigència tenen una especial gravetat per la vulnerabilitat d’aquest col·lectiu i recorden que la legislació protegeix específicament les persones sense sostre davant conductes discriminatòries i delictes d’odi.

El Centre d’Operacions d’Emergència Sanitària del Ministeri ha explicat en un comunicat breu que el bombardeig de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) ha tingut lloc a Bedias. Segons les autoritats, hi ha almenys una víctima mortal i tretze ferits, sis dels quals són menors.

Escalada del conflicte al sud del Líban

Les darreres hostilitats a gran escala van esclatar el 2 de març, quan el partit-milícia xiïta l’Hesbol·là va llançar projectils contra Israel com a resposta a l’assassinat del líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, durant l’ofensiva llançada el 28 de febrer per Israel i els Estats Units contra el país asiàtic.

Des de llavors, les forces israelianes han desfermat una nova ofensiva a gran escala i una invasió terrestre del Líban, amb més de 2.700 morts segons les autoritats libaneses. Aquesta xifra no ha deixat d’augmentar tot i la treva pactada el passat 8 d’abril.

El catalanopalestí Abú Keixec i el brasiler Ávila havien estat traslladats a un centre de detenció migratòria fins que s’ha fet efectiva l’expulsió del país.

La Global Sumud Flotilla ha celebrat l’alliberament dels dos activistes i ha considerat que és “una victòria de la mobilització popular i de la pressió sostinguda arreu del món durant aquests dies”.

En un vídeo publicat a X, la Global Sumud Flotilla denuncia: “Milers de presos palestins continuen sent fets ostatges a les masmorres israelianes, sotmesos a condicions inhumans. Som un petit pas més a prop d’una Palestina lliure, però la nostra lluita està lluny d’acabar. Hem de continuar pressionant contra l’imperi en tots els fronts!”.

Saif has been released from israeli captivity and after 6 brutal days, his message is clear – we must continue to mobilize!

Still, thousands of Palestinian prisoners are being held hostage in israeli dungeons, subjected to inhumane conditions. We are one small step closer to a… pic.twitter.com/BN1OkxXaI4

— Global Sumud Flotilla (@gbsumudflotilla) May 10, 2026

Els primers a desembarcar del creuer han estat els ciutadans de l’estat espanyol, entre ells sis catalans, cinc persones del Principat i una del País Valencià. Tots ells seran confinats a l’Hospital Central de la Defensa Gómez Ulla de Madrid.

Posteriorment, la resta de passatgers i part dels membres de la tripulació han anat sortint per grups en funció de la nacionalitat i es desplaçaran fins a l’aeroport de Tenerife Sud, a deu minuts de la infraestructura marítima.

Protocols sanitaris i seqüència de trasllats

El desembarcament es farà amb embarcacions Zodiac del mateix creuer o amb llanxes del port, amb un màxim de cinc passatgers per Zodiac o deu per llanxa. Aquesta operació seguirà els protocols sanitaris establerts. L’ordre de desembarcament estarà coordinada segons l’arribada dels vols de repatriació.

L’equipatge de tots els hostes romandrà a bord del Hondius. La companyia afirma que manté el contacte amb tots ells per informar-los del procés per retornar-los l’equipatge de manera segura.

Operacions posteriors i retorn del vaixell

Després que els passatgers i part de la tripulació desembarquin, el Hondius s’aprovisionarà de combustible i carregarà subministraments al port de Santa Cruz de Tenerife. A continuació, el vaixell salparà cap a Rotterdam, als Països Baixos, amb la resta de la tripulació a bord. Oceanwide Expeditions comunicarà més detalls sobre l’arribada a Rotterdam tan bon punt els tingui. El viatge fins a Rotterdam està previst que duri uns cinc dies.

La companyia també ha explicat que entre els 114 passatgers que van sortir d’Ushuaia (Argentina) el primer d’abril, n’hi havia tres —un grec i dos neerlandesos— que ja havien fet el trajecte anterior del vaixell, del 20 al 31 de març (Ushuaia-Antàrtida-Ushuaia). Cap d’aquestes tres persones no ha desenvolupat símptomes.

El director del Vinseum, Xavier Fornos, explica a VilaWeb: “‘Tastem els Països Catalans’ és una evolució del cicle de tastos ‘Catalunya, país de vins’, que vam programar l’any passat –el primer any del nou museu–, amb el qual vam recórrer les diferents terres vinícoles de Catalunya escoltant, no pas veus expertes en vins, sinó gent de l’univers cultural (literari, artístic, musical…) d’aquestes terres de vi, que aportaven una mirada personal i intransferible sobre els vins de la seva terra. I ara hem reproduït aquest model però ampliant-lo a més terres de parla catalana. La primera va ser Mallorca, ara vindrà el País Valencià i continuarem amb l’Alguer, el Rosselló, la Franja… fins a cobrir tots els Països Catalans.” 

Continua Fornos: “Ens hem aliat amb dues institucions que també representen tots els territoris de parla catalana: l’Institut Català d’Estudis Agraris, que presideix actualment Salvador Puig i que ens ajuda en la part vínica de la proposta, i Òmnium Cultural de l’Alt Penedès, que ens ajuda a establir contacte amb aquestes persones de l’àmbit cultural, que no són pròpiament del món del vi. Seran quatre tastos cada any.” 

El cicle va començar amb un tast de vins de Mallorca conduït per l’escriptor Sebastià Portell. El 23 de maig es farà un segon tast, dedicat al País Valencià, on s’ha convidat el filòsof Xavi Serra. Triarà els vins una enòloga de Requena.

Vins de Mallorca

Recuperem el tast de vins de Mallorca a càrrec de Sebastià Portell. L’escriptor va triar diversos poemes i texts d’autors mallorquins, que va maridar amb vins proposats i comentats per Montse Nadal, enòloga i docent vinculada a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i membre de l’ICEA. Portell, que assegura que no hi ha cosa que li agradi més que llegir en veu alta, va fer una tria que va mantenir els participants en una tensió emotiva que no va davallar i que va arribar al zenit amb el tercer vi, quan va revelar una sorpresa d’alta intensitat. Amb aquest estat emocional, els participants van viure un tast ple de suggestions.

Primer paisatge: el Santanyí de Blai Bonet, Antònia Vicens i So n’Alegre

Sebastià Portell va començar un recorregut geogràfic d’encontre entre un vi i un referent literari amb una primera parada a Santanyí, per fer un homenatge a Blai Bonet (1926-1997), escriptor, poeta i dietarista de qui enguany es commemora el centenari del naixement. I va dir dos poemes d’un dels seus primers llibres, Entre el coral i l’espiga, del 1952, que reproduïm sencers. El llibre s’inclou en el context de represa cultural a Mallorca, després de la postguerra i en plena dictadura:

Mar adolescent

Hort de llimones i gínjols
i bellveures vora el mar.
Nacre verd amb ulls de plata,
mar saliner de setze anys.

Aquest noi, com se revincla
per veure l’horta i el camp!
Canaris de llimonera
volen els seus dits de sal.

—Deixau-me saltar l’arena.
Tallau-me els penyals d’aram,
i els pins d’or que sempre canten,
remulls de llum, inclinats…!

Pensar que mai no has de veure,
donzell ardent de pits blaus,
el plor morat de la vinya
ni el pes gloriós del blat!

Mai! li va dir, i el seu coll
tenia clavells de sang,
i els muscles, obscurs, bromera
de nenúfars grocs i blancs…

Hortolans, deixau la sínia,
portau llimones al mar…!

Jo amorós  

El mar canta, lila, lila.
Malves, verdes, les penyes escoltant.
—Què me dius, mar lila, lila?
—Penya malva, penya verda, què em diràs?
—Jo et diré, mar lila, lila,
que em perdonis si som muda pel teu cant,
que les penyes som creades per mirar-te
i sofrir, amorosides, ton palpar.
Corre envant, mar lila, lila,
corre enrera, lilejant…
i et diré, mar lila, lila, que si passes
tan sovint per ma gorja tos rulls blaus,
que de cap em tiraré dins els teus braços,
i la penya no hi serà,
que la penya serà lila,
lila, lila, com la mar…   

També va llegir un poema d’un poetessa de Santanyí, nascuda el 1941, molt estimada i ben coneguda de Sebastià Portell, Antònia Vicens, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Portell va triar un poema del llibre Lovely del 2009, que també reproduïm:

La meva primera llibreria

Era de caoba vermella
amb portes vidrieres
de vidres fumats
i rivets de laca
blancs.

Un metre d’alçada
per un metre cinquanta d’amplària.
Tres prestatges de vint.

Vàrem rompre la guardiola de terrissa
i tot un capvespre de gener
per anar a comprar-la.

Aviat a casa varen anar arribant Albert Camus. Williams
Faulkner. Virginia Woolf. Víctor Català. Carson
MacCullers. I James Joyce amb el seu Retrat
d’un artista adolescent que
em va crear una úlcera
a la ploma.

A poc a poc deixava
de ser moble
i passava a Santuari.
La llibreria.

Les pregàries de la nit
les feia davant el cor obert de la fusta
i no davant el Cordejesús amb els ulls girats
de damunt la capçalera del llit.

A la mare
que no havia obert mai un llibre
també l’amarava de devoció. La llibreria.

Llibres a una casa de pobres!

Religiosament es cuidava que la pols
no es fiqués per les escletxes i envaís el paper.
Que els polls dels llibres
no espipellessin les lletres.

En canvi el pare calcigava estufera
quan hi passava per davant.

Satisfet d’haver pogut comprar
la mar a la seva filla.

Amb aquest final, Portell va explicar que el pare d’Antònia Vicens era mariner de dia i contrabandista de nit. 

Aquests poemes de poetes de Santanyí i marcats per la mar van ser l’embolcall sinestèsic que va conduir al primer vi del tast: Àncora, del celler Son Alegre, que té les vinyes al nucli de l’Horta, que pertany al municipi de Felanitx, nucli que fa frontera amb Santanyí. És un vi nascut d’un cupatge de les varietats giró ros, malvasia i chardonnay. Montse Nadal va destacar l’aspecte marí del vi, una marcada salabror. “Un vi que, escoltant aquests poemes, ens transporta davant del mar des d’un penya-segat”, va dir.

Segon paisatge: Porreres, Antonina Canyelles i Mesquida Mora

El segon vi que es va tastar és Sincronia, del celler Mesquida Mora, situat una mica més al nord de Santanyí, a Porreres, amb vinyes en aquest municipi i també a Felanitx. Impulsat per Bàrbara Mesquida, és un celler en què es treballa l’agricultura biodinàmica. El vi és elaborat a partir d’un cupatge de premsal, chardonnay i giró blanc, varietat que s’ha recuperat. “Té una aroma floral, tot i que hi dominen les aromes d’herbes mediterrànies (anisats, fonoll…). I a la boca hi trobem una certa amargor molt elegant”, comenta l’enòloga.

Amb el Sincronia a la copa, Sebastià Portell va presentar una altra poetessa contemporània, Antonina Canyelles, nascuda a Palma el 1942 i que es troba en plena forma. L’escriptor va recordar que Canyelles fa una poesia contestatària, reivindicativa, creativa, que juga amb les paraules, que conté un humor crític i lluminós. I va recitar una selecció de poemes breus del llibre Putes i consentits i de la darrera obra, Xampú xampany. En reproduïm alguns:

Llops, vigilau l’infant.
No fos cosa
que els homes se’l menjassin.

***

Menjaràs morena, no altres peixos.
Menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta. 

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes.  

***

La meva pell és la cuirassa
en què reboten
els vostres dards finíssims.

Tercer paisatge: l’Algaida de Biel Majoral i dels Vins Can Majoral

El tercer vi que es va tastar té un nom bonic, d’arrels antigues: Butibalausí, que elabora el celler Vins Can Majoral. És un vi rosat elaborat amb la varietat autòctona callet, “que dóna aromes de magrana i altres fruites mediterrànies, que queden soterrades davant les aromes de llaminadura de fruita vermella que aporta la maceració carbònica” i que aporten també les altres varietats de raïm que fan el cupatge, ull de llebre i sirà. Un vi jove i delicat.

Sebastià Portell ens parla d’Algaida per mitjà del músic Biel Majoral, un mestre de mestres, un gran activista cultural i lingüístic, diu l’escriptor, que en aquest punt tenia preparada una sorpresa: la paraula cantada. Explica Portell: “D’Algaida ve una de les cançons més belles i més tristes que s’han escrit mai en català, que és ‘Sa mort de na Margalida’, basada en una història real que va tenir lloc a començament del segle XX, i que va escriure Pere Capellà. Aquesta cançó em va emocionar tant quan la vaig sentir cantar a en Biel Majoral que va fer que escrivís la meva primera obra de teatre, que és una adaptació dramàtica d’aquesta cançó.” I Sebastià Portell la va cantar. Va ser un moment intens, ple de sentiment, que va commoure els assistents. I amb aquest cant i aquest plany es va fer el silenci. El tast va superar l’equador.

Quart paisatge: el Manacor de Jaume Vidal Alcover, de Toni Gelabert, de mossèn Alcover, de Pere Seda

Un cop refet, Sebastià Portell va engegar el relat del quart paisatge vinícola i literari, que va situar a Manacor, “la ciutat més mallorquina de les que es fan i es desfan”, va dir. I afegí: “I és una localitat que ha donat alguns dels grans escriptors de Mallorca. De Manacor és Guillem d’Efak, Maria Antònia Oliver, mossèn Alcover, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i tants altres.” 

Va començar convocant la poesia de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de qui va dir que havia estat escriptor, dramaturg, activista i filòleg, una figura sempre polèmica, sempre estimulant. Va formar part de la generació dels cinquanta, que va seguir immediatament l’obra de Blai Bonet, juntament amb Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera i Bartomeu Fiol. De Jaume Vidal Alcover va triar el llibre de poemes El dolor de cada dia, una de les seves primeres obres. En reproduïm un fragment:

Elegia a Salvatore Juliano
Aquí, a Castella,
entre pins hivernals,
a un quart d’hora en autobús d’un aqüeducte romà,
entre gent que estiueja
i diu “high life” de tant en tant,
“high life”, “pinacle”, o “gente conocida”,
m’ha arribat la notícia que ja t’havien mort.

[…]

Ara et cant, Salvatore Giuliano,
ara et plor, ara t’alç!

Les paraules de Vidal Alcover van maridar amb el vi Torre del Canonge, del celler Toni Gelabert, amb seu a Manacor. És un vi monovarietal de giró ros i, segons l’escriptor, és un blanc per a grans ocasions. Montse Nadal va explicar: “Destacaria que aquest vi és molt glicerinós, per la quantitat d’alcohol que conté (15º). És criat en bótes (quatre mesos en bóta nova) i això dóna notes de torrats, de fruita seca. A la boca també hi apareixen els cítrics. És un vi complex, amb registres diferents.”

I, sense moure’ns de Manacor, Portell va proposar un darrer escriptor i un cinquè vi: les paraules d’Antoni M. Alcover (1862-1932) van maridar amb un vi que porta el nom de Mossèn Alcover, elaborat pel celler Pere Seda. L’enòloga comenta que és fet amb un cupatge de cabernet sauvignon i callet. Un vi de tall molt clàssic, amb 13,5º.

“Si algú es pregunta qui va ser Antoni Maria Alcover, potser s’hauria de demanar què és el que no va ser: escriptor, folclorista (va aplegar les rondalles mallorquines i va signar com a Jordi des Racó), lingüista, fins i tot arquitecte. Va ser conegut sobretot per la iniciativa del Diccionari Català Valencià Balear, conegut popularment com l’Alcover-Moll, projecte que va acabar Francesc de Borja Moll. Alcover va ser el tercer president de l’Institut d’Estudis Catalans i el primer president de la Secció Filològica.”

Per citar Alcover i tancar el tast, Portell va llegir un fragment d’una conferència que mossèn Alcover va pronunciar el 1908: “Ho som nosaltres, una nacionalitat, diferent de la castellana, de la gallega, de la basca? I prou que ho som, per més que qualcú, sols de sentir-ho, tregui foc pels queixals i mos tiri carrerons de llamps i pestes […]. Prou que ho som, una nacionalitat; en tenim tots els símptomes, distintius i caràcter. Tenim l’idioma.”

Amat Amat és alhora una novel·la d’enjòlit polític i un melodrama familiar, una obra de ciència-ficció, una sàtira social i una tragèdia íntima. Però, per sobre de tot, segons els seus editors, és un mirall de les passions (altes i baixes) que regeixen la nostra societat.

L’editor de Males Herbes, Ricard Planas, explica del llibre:

“Hi ha dos aspectes que ens van sorprendre especialment després de llegir el manuscrit d’Amat Amat. El primer és la gran empatia que Mar Márquez aconsegueix establir entre els personatges (tant principals com secundaris) i el lector. La trama addictiva i un pols narratiu insòlit en una primera novel·la es combinen amb uns personatges complexos, marcats per la por de perdre allò que més estimen. El món futur que construeix l’autora, fascinant precisament perquè ens resulta proper, és habitat per persones de carn i ossos que actuen de manera erràtica i deixen de banda les seves conviccions morals quan la situació esdevé extrema. Ens trobem, doncs, davant d’un thriller que traspua humanitat, una qualitat que no sovinteja darrerament.

El segon aspecte que ens va captivar és l’habilitat de l’autora per a abordar temes com les diferències socials, la política-espectacle (on les decisions es prenen segons els likes que obtenen els parlamentaris) i la saturació tecnològica que relega el món real a un segon pla. Tot plegat s’entrellaça al voltant d’una història íntima: el conflicte d’un matrimoni i la por de la ruptura, de perdre aquella persona amb qui has compartit tota una vida.

Per tot això recomanem Amat Amat, una obra que ens va atrapar des del primer moment i que apunta a convertir-se en un dels debuts més destacats de l’any.”

—Què és “la trama de la vida” i per què és important que els humans hi estiguem integrats?
—És un concepte crucial per a comprendre’ns com a humans i per a entendre què passa. La trama de la vida és la xarxa densa de relacions que es teixeix entre tot allò que és viu: animals, plantes, éssers humans. Que es relacionen a més a més amb l’atmosfera, la terra, l’aigua. Allò que permet la vida és aquesta xarxa de relacions. Biodiversitat no vol dir l’arca de Noè amb una parelleta de cada, sinó aquesta gran interconnexió. 

—En podeu posar exemples?
—L’oxigen que respirem no el produeix cap activitat humana: es genera i es reprodueix a partir de la relació entre bacteris, plantes, animals, microorganismes, i produeix la quantitat justa d’oxigen. Amb menys, ens ofegaríem; amb més, tot cremaria. El cicle de l’aigua en què intervenen tots aquests elements genera l’aigua que ens conforma en un 65% i que necessitem absolutament per a tot. La fotosíntesi, un procés increïble, és l’únic procés que permet de captar la llum del sol i convertir-la en un cos viu a partir del qual surt la resta. Els éssers humans som éssers completament inserits en aquesta trama i necessitats de tot això que produeix i que nosaltres no podem produir. Hem de tenir humilitat d’espècie.

—Humilitat?
—Hem de saber que som dependents, perquè la trama de la vida funciona ara, però fa milers de milions d’anys, no, no hi havia oxigen a l’atmosfera, i d’aquí a uns quants milers d’anys hi podria no haver una composició adequada per a la vida humana, el cicle de l’aigua i les temperatures podrien funcionar d’una manera radicalment diferent que no facin possible la vida humana.

—Fa molt de temps que hi ha dades que indiquen que la nostra civilització es va desacoblant de la trama de la vida. Per què costa tant de reaccionar?
—Per això que anomeno la cultura de l’extraviament. La cultura d’aquests últims dos segles o tres s’ha construït sobre una creença falsa, però molt consolidada: que no formem part d’aquesta trama de la vida. Concebem la vida humana com una cosa separada de la terra. Hem après a mirar la terra des de l’exterioritat, la superioritat i la pura instrumentalitat, i la terra i tot allò que alberga és vista com un gran magatzem de recursos a disposició dels éssers humans. Això fa que, quan surten notícies sobre l’escalfament planetari, la pèrdua de la biodiversitat o la contaminació de l’aire, les mirem com si fossin coses que passen a una naturalesa de què no formem part. Hi ha un xoc estructural entre el capital i la vida.

—Aquesta cultura de l’extraviament deriva del sistema econòmic, del capitalisme?
—No solament. El capitalisme és l’avatar material d’una cultura antropocèntrica i patriarcal. L’origen del problema és aquesta fractura entre allò que és humà i la resta del món viu. Aquesta primera fractura en produeix una altra entre la nostra capacitat de pensar, que considerem intrínsecament humana, i el nostre cos, com si el cos fos la porció de naturalesa en què s’insereix allò que és humà. És un pensament molt antic. Arrenca amb Plató, és plenament inserit en el Gènesi, el nostre mite fundacional, gairebé contemporani a les idees de Plató, i adquireix carta de naturalesa amb la modernitat triomfant: Descartes, Newton, Bacon. En la nostra cultura, la vida humana és castigada a viure a la terra. Així ho explica el Gènesi i, encara que sembli una cosa religiosa, impregna el nostre pensament. 

—Com?
—Bacon diu que el coneixement pot permetre de “torturar i estremir” la terra en els fonaments i, a partir d’aquest control, revertir la caiguda d’Eva, revertir el fet que la vida humana sigui una vida humiliada a la Terra. Quan Elon Musk diu que la solució als nostres problemes serà que ens n’anem de la terra, continua alimentant aquesta mirada escapista. És en aquest marc que separa allò que és humà de la materialitat dels cossos i de la terra que neix l’antropologia capitalista, que construeix una nova ficció.

—Quina?
—La ficció que podem mesurar la riquesa exclusivament amb diners. Ni el cicle de l’aigua ni la fotosíntesi ni la feina que fan les “dones de casa” o el treball comunitari no es reflecteix en els recomptes econòmics dels estats, i per tant són invisibles per a l’economia. Anomenem produir el fet de fer créixer els agregats monetaris, independentment que allò que es produeix destrossi la trama de la vida, independentment que serveixi o no per a proveir les vides humanes.

—Al paradís, l’abundància era total. Després hi ha un desajustament.
—És clar, a l’Edèn la vida humana hi és infinita, immortal, no pesa ni costa ni fa olor, i l’abundància és inacabable. Quan Déu n’expulsa Adam i Eva, els diu que es guanyaran el pa amb la suor del seu front i que Eva parirà amb dolor per haver estat la inductora de la desobediència, però que tenen una possibilitat de redempció: si viuen virtuosament i temorosos de Déu, quan es morin podran fugir d’aquest càstig i tornar a aquell lloc on la vida era infinita i abundant. Els deliris tecnològics són una rebel·lió contra els límits físics, contra els límits de la vida humana. Els relats dels fonamentalistes religiosos mil·lenaristes que donen suport a Donald Trump van en aquesta línia. I també les visions transhumanistes dels tecnooligarques.

—Hi ha qui es creu que continuem al paradís, doncs.
—La qüestió és que hi ha gent que pot, vol i té el privilegi d’emular una vida sense límits humans, sense responsabilitats sobre la resta de la vida que hi ha al planeta i sense límits biofísics, i construeix una mirada que fa que la majoria de la gent aspiri a fer allò mateix. A parer meu, això és l’essència de la cultura patriarcal: la fal·làcia d’aspirar a viure com si no hi hagués límits físics, com si els cossos humans no fossin vulnerables, necessitats i mortals, i com si no tinguéssim cap mena de responsabilitat en sostenir una vida que, si no es té prou cura de sostenir-la intencionadament, no és possible.

—La fantasia d’una “triple emancipació”, en paraules vostres: la creença que ens podem desentendre del nostre cos, dels altres i de la terra.
—Exacte. Aquesta falsa triple emancipació conforma allò que Almudena Hernando va anomenar “una fantasia de la individualitat”: la idea d’un subjecte separat de la terra, que aspira a un creixement econòmic sense límits i que professa una religió civil que creu que s’ha de sacrificar tot mentre l’economia creixi.

—I doncs, què vol dir que ara cal fer una metamorfosi?
—He mirat de ser curosa amb el llenguatge, i parlo de mutació i de metamorfosi. La mutació són els canvis que fan perillar la vida humana. Canvis vertiginosos, que sovint no s’han pensat amb intenció, sinó que aquesta cultura de l’extraviament ens hi arrossega. La metamorfosi és una transformació que sí que té una direcció, un sentit. La metamorfosi, en molts cossos vius, en molts animals, no és una mutació, sinó un procés en què es produeixen uns canvis d’unes formes de vida en unes altres que tenen sempre una funció de protecció.

—Però a la naturalesa hi ha menes de metamorfosi diferents. Vós ho expliqueu amb el cas de la papallona i el del saltamartí.
—Tothom ha tingut cucs de seda, criats amb fulles de morera en una capsa de sabates. El cuc de seda menja voraçment, s’engreixa i arriba un moment que renuncia a créixer, es posa en una cantonada, fa un capoll, i dies més tard surt convertit en papallona i deixa de menjar fulles. És a dir: deixa de competir amb els seus fills pels mateixos aliments i és capaç de fer servir uns altres nínxols ecològics per poder viure. 

—I el saltamartí?
—Fa la metamorfosi sense aïllar-se ni tancar-se. Continua vivint allà on viu i, mentrestant, desenvolupa uns nous teguments. Quan són sòlids, es desprèn dels vells i continua vivint. Aquesta és la nostra metamorfosi: l’haurem de fer del cor del drama estant. No podem deixar de respirar, aïllar-nos, fer un capoll. Hem de construir les transformacions que volem col·lectivament en els mateixos espais que habitem, de vegades estranys i tòxics.

—Les aspiracions marcianes d’Elon Musk o els somnis d’immortalitat de Silicon Valley no són també una metamorfosi? No és possible que acabem en una mena de metamorfosi cyborg, d’episodi de Black Mirror, amb un xip incrustat al cervell?
—Aquesta és l’aspiració que construeixen les mirades transhumanistes. A Silicon Valley hi ha qui aspira a exportar els nostres cervells en màquines perquè articulin vides eternes. Hem de triar entre les respostes distòpiques o les propostes que protegeixin la vida que ja existeix. Les mirades transhumanistes vénen a dir que d’aquí a dos-cents o mil anys la vida humana serà tan plaent que les qüestions doloroses del present, com la fam o el genocidi a Gaza, són danys col·laterals. Els tecnooligarques pensen que acabaran essent vistos com els benefactors del món, i que cal pagar el preu de la felicitat futura, encara que sigui un dolor enorme en el present. És una atrocitat. A mi el dolor de la gent actual em fa mal. M’encantaria un futur meravellós, però crec que els futurs meravellosos no es construeixen a partir de presents distòpics.

—I per què tenen tanta força, aquestes distopies?
—Perquè la distopia és una manera de projectar un present que ja és terrible. Em sembla complicat pensar el futur de persones noves, generoses i lliures construïdes precisament sobre el dolor, l’espoliació, el racisme i la misogínia. Hi ha propostes futuristes que a mi no m’agradaria viure-les.

—Parleu d’un informe de l’IPCC que diu que durant els anys vinents hi pot arribar a haver 3.500 milions de vides humanes en perill. Donatella Di Cesare diu que un dels problemes del moment actual és que la gran majoria de la població ja ha assumit que no tothom se salvarà, i que l’extrema dreta fa forat perquè diu a la gent: “Us protegiré i vosaltres sereu del grup que se salvarà.”
—És així. Quan Elon Musk diu que d’aquí a seixanta anys un milió de persones podrà viure en una colònia a Mart, la gent que se l’escolta no sé si s’atura a pensar que som 8.200 milions de persones. Que no seran ells, ni els seus fills, ni els seus néts. La ultradreta i aquests neofeixismes fan una cosa important: diuen el malestar en veu alta. Molts sectors progressistes, quan es presenten a les eleccions, volen parlar de coses il·lusionadores i renuncien a parlar del malestar. Però la gent el sent, el malestar. I l’espai que hi ha entre el malestar i les propostes ara l’ocupa la ultradreta. 

—I per què penseu que hi han renunciat, les esquerres?
—Perquè és un espai de complexitat. Exigeix sotmetre a crítica la nostra cultura, qüestionar conceptes bàsics que han articulat moltes de les formes en què entenem el món: el concepte d’individu, el concepte de societat, el concepte de producció, el concepte de desenvolupament, el concepte de progrés. Cal fer molta feina. És dolorós descobrir que el món que et van prometre, de progrés i de vida còmoda i tranquil·la, no se sostenia sobre les bases que suposadament l’apuntalaven. Hi ha d’haver un treball emocional i educatiu que permeti d’unir el sentiment de malestar amb les propostes. Si no dius el malestar en veu alta, deixes la gent indefensa. Per això l’extrema dreta manipula tan bé les emocions, avui: dominen la nostàlgia dels passats que no van existir mai i assenyalen que el gran problema és que sobra gent. 

—Però, com dieu, el canvi de consciència que cal fer és tan ingent que paralitza.
—Les polítiques convencionals s’han construït sobre una certa abstracció. I això paralitza, sí. Però si pensem la política d’acord amb la vida concreta, és diferent. La humanitat no ha tingut experiència d’un col·lapse global. En canvi, els pobles i les comunitats sí que han tingut experiències de col·lapses situats. Guerres, fam, episodis climàtics adversos que fan inviable la vida en algun lloc. En aquests col·lapses situats, la gent ha construït de seguida propostes i estratègies d’adaptació, i sovint d’una manera molt comunitària. Mireu el cas de la gota freda de València. De sobte, quan sembla que l’estat i el mercat han desaparegut en un moment de catàstrofe, la comunitat brolla amb una força immensa. 

—És interessant, això: les estratègies que s’hauran d’aplicar potser ja les hem vistes. Ja existeixen.
—Podem aspirar a veure amb els nostres ulls la tasca política de transformar tot el nostre model de vida? Jo, que tinc seixanta anys, tinc bastant clar que probablement no. Ara, la meva primera manifestació, a tretze anys, va ser contra l’apartheid sud-africà. I jo el vaig veure caure. Vam treballar moltíssim. Fèiem boicots que semblaven gotes insignificants, però va caure. Hem guanyat vagues. He vist guanyar totes les reivindicacions a les treballadores de les residències de Biscaia. He vist fins i tot com el riu Manzanares, que era una bassa infecta d’aigua, es renaturalitzava en tres anys. Quan vinculem la política global amb la política que sosté la vida en territoris concrets, ens adonarem de seguida que hi ha molts camins per a recórrer. 

—No sembla que siguem en un bon moment per als llaços comunitaris, si no hi ha catàstrofes entremig.
—Aquest discurs em crida molt l’atenció. “La gent no vol saber res dels altres, som atroçment individualistes.” No és veritat. Quan una persona té un fill i el deixa en una escola infantil, als braços d’una persona que no coneix, és perquè hi ha una xarxa d’interdependències i de confiances molt potent. Quan t’anuncien que tens càncer i que hauràs de fer quimioteràpia no sents cap benestar, però confies en el teu oncòleg, que no coneixies quinze dies abans, és perquè hi ha una xarxa de confiança construïda. Quan puges en un autobús d’ALSA i hi vas tranquil·lament llegint o t’hi adorms, és perquè confies que el conductor no es llançarà per un terraplè. Quan cobres la pensió és perquè hi ha el compromís col·lectiu de no deixar la gent gran al carrer. Ho hem de posar més en primer pla. 

—A banda un canvi de consciència, si s’ha de transformar la societat també cal reestructurar el poder. I això potser vol dir que els qui més surten guanyant en l’equació actual hi han de sortir perdent.
—Crec que és important de tenir en compte que, amb una transició d’aquesta mena, la majoria hi guanyarà. Sovint es diu: “Caldrà fer sacrificis.” Com si ara mateix la gent visqués feliç i contenta! Les bosses de pobresa en aquest país són enormes. Els nivells de consum d’ansiolítics o de suïcidi entre adolescents són aterridors. Hi ha molta gent que viu vides que no són les que voldria viure. Una transició ecosocial no pot prometre felicitat, perquè la malaltia, la mort o el desamor continuaran existint, però pot prometre les condicions adequades perquè les vides puguin ser felices. Ara, també és veritat: hi ha gent que acapara i que podria viure bé acaparant menys. Quan els qui acaparen fan que hi hagi gent fora dels marges de la vida i, sabent-ho, no deixen d’acaparar, sí, hem de veure com ens defensem.

—La pandèmia sí que va ser un moment de conflicte global que podia obrir un canvi de gran abast. Creieu que encara hi ha possibilitats d’una crisi que permeti un canvi a gran escala? Per exemple, la guerra de l’Iran, si s’agreuja la crisi energètica.
—No ho sé. No m’agrada gaire jugar a aquestes coses, però sí que crec que les dinàmiques de cooperació i de politització que neixen en moments concrets de col·lapse, de vegades, es mantenen. Amb la gota freda o les protestes contra la Vuelta es van crear estructures que encara existeixen. Com més treballem per a tenir coàguls de vida comunitària preparats, més fàcil serà. El futur dependrà molt de què construïm ara.

—Quins errors creieu que ha comès fins ara l’ecologisme a l’hora de construir un projecte polític que acceleri la metamorfosi?
—És complex. N’hi ha molts, d’ecologismes, i força diferents entre si. Hi ha mirades ecologistes que han centrat la seva tasca simplement en una colla de canvis tecnològics que facin menys mal però mantinguin el mateix model. N’hi ha que han estat tremendament culpabilitzadores i han defensat un procés de canvi d’una manera massa individualitzadora: “Consumeix d’una altra manera, no facis això, no facis allò…” Hi ha uns altres ecologismes, amb què em trobo més còmoda, que s’han centrat més a mirar de construir una altra manera d’organitzar la vida en comú, basada en el principi de suficiència. La mirada que em sembla més interessant és l’ecofeminista, que es demana com ens organitzem per protegir la vida humana en un context de contracció material inevitable. Per a mi, el gran error és renunciar als canvis estructurals. 

—I qui el comet?
—Per exemple, em sembla un error enorme dir que ara mateix no necessitem sinó una transició energètica basada en renovables netes. És molt reduccionista.

—No us fascina, això que fa la Xina.
—No. Em sembla admirable que faci coses per a produir transicions ecològiques importants, però la Xina continua consumint quantitats enormes de petroli i encara depèn d’una enorme quantitat de recursos d’arreu del món. Prefereixo el model xinès que no el nord-americà, és clar, però les transicions ecològiques han de ser inserides en una transició molt més gran, també social: la de la nostra manera de ser i d’estar al món. 

—Parlava dels errors perquè, de vegades, fa la sensació que els petits canvis que es proven d’aplicar troben moltes resistències. El reciclatge, els sistemes de recollida porta a  porta, les zones de baixes emissions, les renovables…
—En això s’hi pot treballar. Gràcies a un amic molt estimat, Fernando Prats, vaig conèixer un procés a Lanzarote en què, amb un treball de base, es va arribar a un acord entre la gent de l’illa i els empresaris per a reduir notablement les places hoteleres. Va ser un procés de participació en què tothom va acabar entenent per què era necessari. Ara: entenc les Armilles Grogues, per exemple. Si poses uns imposts als carburants que esclafen especialment els transportistes que no es poden comprar un altre vehicle, és normal que s’hi resisteixin.

—…
—Si casualment sempre col·loques les instal·lacions més contaminants, o les més complexes, o les menys desitjables, on viu la població rural que ha estat estigmatitzada tota la vida, és normal que hi hagi resistències. Les infrastructures contaminants no es posen mai al costat d’una urbanització de luxe, sinó on viu la gent més empobrida. I no pas perquè hi hagi algú molt dolent que digui “ho posarem al costat dels pobres”, sinó perquè al final, amb la requalificació del terreny, els preus són més barats a les zones on viu la gent més pobra. Cal comptar amb la gent i cal que hi hagi una redistribució dels efectes col·laterals, perquè si no costarà molt d’avançar. Per això dic que si no treballem en la qüestió cultural de base, aquestes resistències ho condicionen tot; al capdavall, hi ha eleccions cada quatre anys i ningú no vol parlar d’allò que li pot restar vots. 

—El meu dubte, potser massa simplista, és quin marge de maniobra hi ha per a triar entre les opcions més preferibles, si el canvi és tan urgent.
—He desenvolupat una paciència infinita. Ara mateix es prenen decisions errònies, i és dolorós, perquè com més ens equivoquem, més alt serà el cost en vides, i com més aprofundeixes el problema, més s’estrenyen les solucions possibles. Durant molt de temps, jo també ho pensava: “Hem d’aconseguir el canvi tan de pressa com puguem.” Ara penso: mirem d’afermar les comunitats. Podem aconseguir canvis meravellosos a les institucions, però si no ens en sortim potser l’única cosa que tindrem serà la seguretat comunitària. Quin marge tenim? Sigui quin sigui, l’hem d’obrir des de baix, perquè, si no, qui miri de fer-los des de dalt, es trobarà una jungla de poder, haurà de retallar les aspiracions i farà molt curt. Per a mi, aquest és el marc de l’esperança: viure connectats i no acceptar la idea que tot sortirà malament.

Van començar amb la fascinació de Tempest per Barcelona, on ha actuat al Primavera Sound o al Sònar. “Guardo sensacions molt romàntiques de la ciutat –va dir–; fins i tot m’hi he banyat.” L’estrella britànica va parlar dels orígens i la topografia de la novel·la. “Edgecliff es una ciutat inventada, però té molt dels llocs on he viscut.” Aquelles atmosferes de platja, de solitud, de pèrdua, on la llum s’alterna amb l’alcoholisme. Els presents ja sabíem que en realitat també parlava del seu desert emocional, de la violència de l’heterosexualitat normativa. “Són llocs gairebé als límits de tots els confins”, va prosseguir. El músic, que fa uns quants mesos que actuava a Razzmatazz presentant el seu quart disc, va fer una dissecció del procés creatiu, un dels seus temes –de fet, va escriure tot un assaig parlant d’això: Connectar (Més Llibres) traduït per Martí Sales. “Abans d’escriure aquest llibre, quina idea tenies sobre allò que escriuries?”, va demanar Despentes. “M’han passat tantes coses… Tan sols tenia un personatge clar, Rothko Taylor. Sabia que vivia en una furgoneta i jo vaig passar temps amb elli. Ara tinc la sensació que és una persona de veritat”, va explicar sobre li protagonista –tot el llibre és escrit en llenguatge inclusiu–, que torna a casa després de quinze anys a la presó. “Sabia que volia escriure sobre la ferida, i que si ho feia, hi hauria coses a les quals m’hauria d’enfrontar, tot i que abans de començar no sabia exactament quines”, va respondre.

Virginie Despentes i Kae Tempest a Paral·lel 62 (fotografia: Damià Bosch).

Sobre la construcció dels personatges, va dir que tenen vida pròpia. “Tu els poses en unes escenes i t’imagines el seu univers. Llavors els fas parlar. Però arriba un moment que ja no és la teva veu, sinó que el misteri els habita i comencen a parlar tots sols. A mi, això, no m’havia passat mai”, va explicar. El músic, poeta i dramaturg, que s’ha fet famós també pels seus audiollibres, va dir que el seu procés creatiu també tenia molt d’obsessió i que li costava de dormir perquè sentia els ecos de la veu dels personatges. “Escriure el llibre m’ha originat molt cansament perquè el meu cervell és intens i corria a tota vela.” També van aparèixer el vincle amb la música i la corporeïtat. Tempest va descriure el moment de la creació com el fet de “deixar enrere el cos”. Quant al mític blocatge dels escriptors, va ser directe: “No existeix el blocatge, solament la por d’escriure malament. Quan deixes d’escriure és perquè tens una expectativa. L’expectativa és el contrari de la creativitat”, va reblar. També va explicar que són els terminis allò que el fa escriure. “Si no tingués terminis, no sé què faria!”

La vergonya i sortir de l’armari

“La novel·la per mi és com estimar una persona d’una manera que abans no podies estimar, és com una escapatòria a situacions teves doloroses”, va dir a la meitat de l’acte. Tempest, abans conegut per Kate, va anunciar la seva identitat com a persona trans no binària el 2020 i s’identificà com a home trans el 2025. Va parlar de la vergonya com una sensació “molt coneguda” i al voltant de la qual gira la novel·la: “La meva relació amb la vergonya és molt intensa i em complica molt la vida. Però quan sóc a la sala de control dels motors de la novel·la, hi puc donar una altra forma.” Així mateix, va dir que la creativitat era “un acte de vida” enfront de l’alineació de mort de la vergonya. “A la paret de l’estudi hi diu: ‘Escriu allò que no ets capaç de reconèixer. Vés a la ferida. Vés a la vergonya’”, va explicar, ell que va viure anys sense sortir de l’armari i sense accés a la comunitat queer. “Quan tenia vint-i-tants anys vaig acudir a una festa queer. Me’n vaig anar perquè no sabia ben bé què hi feia. Però, abans d’anar-me’n, una persona em va dir que hi tornés l’endemà. Em va donar quatre dossiers enquadernats de l’obra de Leslie Feinberg. Aquella lectura em va fer sentit estimat”, va explicar.

Tota la vida buscant és com si un jo madur digués al seu jo jove: “Tu tira endavant.” Ja a punt d’acabar, ho va rematar: “Si podeu, heu de continuar vius tants anys com sigui possible. Si tireu endavant, les coses milloren.” Kae Tempest va acomiadar Despentes i després, tot sol a l’escenari, va fer un solo de rap de deu minuts que va fer entrar el públic definitivament en el seu cos i, més directe encara, a la seva ferida.

Mir molta d’estona la mar d’enfora.

No em cans de mirar la mar.

És com una fantasia, un deliri, un tret, un pintar l’aigua de color mar.

Vull crear una capacitat de reverberació tan lluminosa com acaronadora.

Fer imatges, recollir detalls, assaborir impressions.

Tot allò que pot crear una atmosfera d’abstracció lírica, de desencarnació viva, d’al·legoria fugissera.

Condens l’interès en coses mínimes com el zumzejar d’aquestes abelles a l’heura, el cop de perfum de la verdor tallat de fresc, la immensa capacitat de les algues per amollar vida en la llargària d’una agonia inacabable…

L’escriptor avança per tocs tènues de digressions, per camades que no duen enlloc, per aquesta iridescència dels mots trobats ran de l’arena que s’entremesclen amb microplàstics, copinyes trencades o la infinitat de restes de naufragi inclassificables.

Cap excés de paraules, una ascesi de les diccions més lleugeres, una espera lenta de l’inesperat, de l’imprevist, de l’incert, d’allò que no arriba malgrat que forcis fins a l’asfíxia la recerca de la inspiració.

Emperò la fregadissa d’un teixit de fil basta per fer les passes dins l’aire d’un estol d’ocells que desfan la banalitat de tantes de situacions.

La presència que explor en les meves frases vol ser un vertader desafiament a l’era de la vulgaritat, del cinisme i de la burla.

Pou l’oblit de mi mateix i la respiració del silenci en aquest nus d’angoixa eriçat de preguntes sense cap resposta.

Ets un fanàtic de la minúcia!, em crida de mala manera algú quan tomb un cap-de-cantó.

Per què la poquesa excita tant les ments imbecils?

Per què no poden entendre que la meva escriptura funciona en termes de dificultat?

Per què no veuen a les clares que som un debutant etern?

Per què no es temen que tira tira he modificat els contorns del paisatge literari com una baula que s’aferra a l’inconegut sempre seguit?

Per què no volen saber que he practicat un art de matisos i de lítotes en què cada frase compta i no es pot negligir cap detall perquè el més insignificant pot ser el més adequat per desvetlar l’essencial?

Per què intenten esborrar que la meva feina fonamental és la recerca de l’esser a través de la memòria i la comprensió que només la reminiscència dóna un pes de realitat al moment viscut que se’ns havia escapat quan el vam viure?

Per què no puc abastar aquest punt extrem en què el conscient i l’inconscient convergeixen, en què les paraules es formen abans de les paraules?

Per què no veuen que intent captar en l’infinitament petit una simetria que seria com en el temps audible d’una fuga de Bach, una línia de vida?

Per què no comprenen que vull anar en el més lluny de la simplicitat dins una deriva, una desviació, una manera de mostrar els fondals de l’ànima per sorpresa i sense semblar que els cercava?

Per què no em deixen despullar la llengua, desembotonar-la i descordar-la, tensar-la i esmolar-la de manera que, fluint profunda i saborosa, perdi allò que li és propi per a tothom, deixant l’espai a un folklore novell, nerviós i seductor?

Per què no puc escriure les meves opinions més brutals fent-les passar per una lletra d’una infinita delicadesa i una emocionant discreció?

Per què no entenen que mir per un forat del pany del llenguatge els estats d’ànima de l’enamorat i sé que un gest senzill, un mot en fals, una entonació fugaç, un lapsus de la carícia, un vestit sense gust de l’altre, duen l’objecte estimat a un món pla, a un crui ínfim pel qual la lletra s’obri pas i deixa l’escriptor malencònic, destinat a desaparèixer en una frase qualsevulla?

Per què no puc escriure unes línies on cadascuna fos una condensació verbal diabòlica de diamants obscurits per la tinta?

Mir la mar d’enfora, molt de temps: una visió de l’univers.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

—Villa Retiro fa vint anys. Què en penseu quan mireu enrere?
—En vint anys han passat moltes coses. No sóc una persona a qui agradi molt mirar enrere. M’agrada més mirar endavant. Però sens dubte hem fet un gran recorregut. Hem avançat molt. I Villa Retiro ha arribat més lluny del que m’hauria esperat el dia que vam obrir.

—Veniu d’una família amb tradició a l’hoteleria… Com va ser la vostra decisió de continuar aquest camí i fer-vos cuiner?
—La meva família és de l’Aldea i som la quarta generació que ens dediquem al món de l’hostaleria. Però en el meu cas no hi va haver cap imposició per a continuar. Suposo que sí que hi va haver contaminació d’aquell ambient on havia crescut. Vaig criar-me en un hotel, vivíem a dalt, i tot feia que tinguéssim un contacte molt directe amb la restauració. Esmorzava, dinava i sopava al restaurant. La meva vida es feia al voltant d’una taula de la cafeteria. Però va ser vocacional. M’agradava la cuina i, sobretot, quan vaig descobrir aquesta cuina de base tradicional però que no té fi. Al final, aquesta cuina de tècnica, de nous productes, d’acabats, d’amor… és allò que realment m’engresca.

—Com van ser els primers passos. Aquest pas de dir “vull fer això” a començar a treballar?
—A setze anys vaig anar a estudiar a l’escola Hoffman. Els primers anys van ser molt bonics, perquè anava i tornava els caps de setmana, i a casa continuava treballant amb els pares, ajudant-los perquè tenien molta feina. Va ser una gran experiència. Una introducció a la cuina en una gran escola com és Hoffman, i el pas previ a la següent etapa, que va ser a França, on vaig tenir la meva primera feina oficial. Fins llavors havia anat fent cosetes, sobretot ajudant a casa, però tres anys a França et canvien com a persona. Un no torna igual, després d’aquella disciplina, aquell rigor… I del fet que ets molt jove i vius en un altre país, amb un altre idioma, on t’has d’espavilar. Tenim tradicions gastronòmiques similars, però és una altra cultura, encara que siguem ben veïns.

—Vau treballar en un restaurant d’un tòtem com Alain Ducasse. Què hi vau aprendre?
—Òbviament, hi aprens receptes, hi aprens tècniques, hi aprens plats, però també hi aprens moltes coses de la vida i d’un mateix. A conèixer-te a tu mateix.

—I tot es precipita quan la família compra aquesta finca on som ara i torneu per posar-vos al capdavant de la cuina…
—Era molt jove, tenia vint-i-dos anys. Els pares havien comprat aquesta casa quatre anys abans i l’anaven reformant. La casa estava en un estat lamentable, feta malbé. Segurament avui seria a terra, si no s’hagués intervingut en el seu moment. Ells van fer una feina enorme, una gran labor, que he anat continuant i espero que algú continuï també en el futur.

—A vint-i-dos anys, què hi volíeu fer a la inicial Villa Retiro?
—Inicialment, ja no era tan diferent del discurs que portem ara. És una cuina de territori, una cuina de producte. Això és el que ens feia i ens fa únics. Una cuina d’alta qualitat que sigui d’aquí. I això és el que hem continuat a fer. Òbviament, hem evolucionat. No era el mateix el que fèiem al primer dia que el que fem ara. Tot era més senzill, perquè teníem molts menys recursos humans, però les ganes ja hi eren.

—Quina ha estat l’evolució del restaurant?
—Al final ha estat la cuina la que ens ha anat portant amb el temps cap a allò que trobem vint anys més tard. Hi ha una gran diferència d’aquells primers menús, però eren una declaració d’intencions del que volíem fer: una cuina basada en aquest territori i els seus productes. I, a partir d’aquí, hem utilitzat les noves tècniques i hem portat la cuina al màxim nivell. Avui continuem amb la mateixa filosofia i respectant-la amb una cosa molt important, els sabors. Perquè, al final, cal parar atenció al fet que la tècnica no superi allò que mengem. Sovint em passa que quan demano als clients quin és el plat que més els ha agradat em diuen que l’arròs. I és un arròs senzill, amb molta elaboració, però senzill. No podem oblidar que la gent ve aquí a menjar. Sí que hi pots posar moltes coses, però principalment els plats han de ser bons.

—L’any 2009 vau rebre l’estrella Michelin, que encara avui ostenteu…
—L’evolució ha estat constant. Hem volgut anar més enllà de la proposta inicial. Perquè parlem de fa vint anys, quan vam obrir, el 2006, però com deies vam ser el primer restaurant amb estrella Michelin de les Terres de l’Ebre. I tot plegat ens ha fet agafar una notorietat. Al capdavall, això en què ens hem convertit t’omple d’orgull. Hem acabat essent la primera estrella Michelin del territori. Però el primer dia no hauríem pensat que arribaríem fins aquí. Per sort, tenim un equip amb moltes ganes.

—Sou jove…
—Em queden molts anys encara, i no pararem. Vull dir que tinc ganes de continuar creixent, de continuar apostant per la qualitat i continuar avançant cap endavant. Villa Retiro ha arribat molt lluny, però encara li queda molta trajectòria i moltes coses a dir.

—De fet, vau ser un dels xefs més joves a obtenir l’estrella, a vint-i-cinc anys. Què va significar aquella estrella?
—Un canvi enorme. Som a Xerta, no pas a Barcelona. La gent s’ha de desplaçar, i l’estrella et col·locava al mapa. Per tant, el canvi va ser brutal. Va fer que ens situessin, que sabessin que aquí passava alguna cosa, i ens va donar l’oportunitat de demostrar a la resta del país què fèiem.

—La vostra proposta és un homenatge a les Terres de l’Ebre i als seus productes. Realment sou en un espai privilegiat, on teniu peix, marisc, ànec, cabra, arròs, cítrics, horta, oli, vi… Podeu fer un menú complet amb tot el que us dóna…
—Gairebé sí. Penso que tothom s’estima la seva terra, i de la meva terra només en puc parlar bé. Però és cert, a les Terres de l’Ebre tenim la sort de disposar d’un rebost molt gran. I si no tenim alguna cosa, com la tòfona, l’anem a buscar a Vic, que tampoc no passa res. Però fem servir un 90% de productes del territori i això ens fa diferents de qualsevol altre restaurant del món.

—Us feu l’oli i el vi…
—Podríem maridar tot el menú amb els nostres vins, però no ho fem. Només hi ha un vi nostre a la proposta i la resta són cellers d’aquí i d’allà, per fer coherent el plat i el vi. No envaïm el menú amb els nostres vins. Però ho podríem fer, perquè elaborem vins prou diversos. Fem aquesta entrevista al celler, on tenim més de cinc-centes referències, per a tots els gustos, tots els paladars i totes les butxaques. Alhora, és un espai màgic per a fer la benvinguda, on la gent pot descobrir les profundes arrels del nostre ficus més que centenari, el pou de vint-i-set metres de profunditat… Crec que és un bon lloc per a començar la part gastronòmica amb el començament de la història.

—El jardí d’aquest casalot indià, amb plantes exòtiques, us serveix d’inspiració? Hi ha cap pinzellada exòtica, d’unes altres latituds, en aquest 10% restant?
—Evidentment, tot t’acaba influint, contaminant en un sentit positiu… El fet és que quan viatges, coneixes altres llocs, sempre veus tècniques, productes… i acabes agafant una cosa d’aquí i d’allà, però la ciència acaba essent la mateixa. Alhora, no s’entendria que aquí féssim cuina japonesa, mexicana o peruana. Al final, la cuina que hem de fer aquí és la cuina d’aquest territori. O, almenys, és en això que creiem. Ara, per exemple, si utilitzem wasabi és fet a Catalunya, tot i que no és pròpiament d’aquí. Hi ha pinzellades, òbviament, però tenen un perquè. Per exemple, el toc picant, el toc fresc, vol refrescar el paladar dels productes més greixosos. I, per aconseguir-ho, agafes recursos que siguin molt adaptables als productes d’aquí.

—Les Terres de l’Ebre, comptant de Xerta a Alcanar passant per Ulldecona, sumen quatre estrelles Michelin, però també un ecosistema de cuina tradicional molt interessant. En som prou conscients o és el gran secret per a descobrir?
—Penso que ja s’ha descobert, però encara no ha explotat com penso que explotarà els temps vinents. No es té prou en compte encara, potser, però ja anirà venint. Al final, com deies, no és cosa només dels quatre amb estrella Michelin, perquè hi ha molta gastronomia més enllà d’això, amb petits locals, amb bon producte. I tenim bon clima i paisatge. Reuneix tot els ingredients perquè sigui una zona que exploti, sens dubte.

—Vejam si fa forat aquesta idea que el delta i les Terres de l’Ebre són una potència gastronòmica.
—Hi ha autenticitat, hi ha producte, hi ha cuina, hi ha paisatge, ja anirà venint la gent. Una de les nostres riqueses és la diversitat de paisatges que tenim. No té res a veure Xerta amb el far del Fangar. Al menú és molt clar. Oferim un viatge turístic portat al plat: dels Ullals de Baltasar al Mont Caro, de la torre de l’Aldea a la Catedral del Vi.

—Al voltant de Villa Retiro teniu tot un seguit de satèl·lits. Per exemple, gestioneu el celler cooperatiu del Pinell de Brai.
—L’any 2009, quan estudiàvem sommelieria, vam provar de fer un vi. D’un vi en vam fer un altre, i a partir d’aquí, amb l’enòleg Josep Valiente i unes vinyes de Josep Vicens, amic i col·laborador des de llavors, vam arrencar amb una garnatxa blanca, que va ser l’Indià, el primer vi que vam fer. Després vam fer el vi negre, que en vam dir Gamberro, perquè era com una gamberrada que fèiem. Però el punt d’inflexió va ser el 2014, quan ens vam adonar que el vi, després de l’envelliment en fusta i del temps que ha estat a l’ampolla, havia quedat molt bé. I és quan ens trobem amb el celler cooperatiu del Pinell de Brai, que estava en un estat una mica crític, i vam decidir de reformar-lo, fent-hi una gran inversió. I des de llavors hi treballem amb els mateixos que vam començar, Josep Valiente i Josep Vicens.

—Aquí a Villa Retiro també teniu una escola d’hoteleria…
—És un projecte molt ampli, que té escola de cuina, part privada i part concertada, i al final és un punt més a favor, que ens ajuda també a aprofitar els espais tan grans que tenim entre setmana.

—I l’any 2016, amb el vostre germà Joaquim, vau obrir Xerta, a Barcelona, que també va lluir una estrella uns quants anys…
—El vam obrir tots dos plegats, però el 2020 vaig sortir del projecte i ell es va quedar amb aquell i jo amb aquest. Ens vam repartir les empreses. El Xerta el porta el meu germà des del 2020 i té una oferta de cuina del delta portada a Barcelona.

—Al menú Homenatge recordeu l’incendi de Paüls de l’any passat, que pràcticament va arribar fins aquí… Com el vau viure?
—Va ser dur. L’incendi va arrencar un dilluns. Al matí no es veia fum, semblava una cosa molt focalitzada, però feia molt de vent. I aquest vent va fer que s’estengués molt ràpidament. I al vespre el foc va avançar a una velocitat increïble. La carretera de Paüls, que passa prop d’aquí, feia de tallafocs, però això no va evitar que passés a l’altre costat i fins al poble següent, Aldover. Per tant, pànic perquè que crèiem que ho perdíem tot. A Villa Retiro no hi va arribar, però la finca d’oliveres on fem la producció es va cremar en bona part.  És normal que ho posem al plat, perquè el menú es prepara d’un any per l’altre, i ho tenim molt gravat al cap. No voldria que ningú visqués un incendi. És dur i crea impotència, perquè quan veus aquest foc no es pot aturar, només has d’esperar que s’apagui sol.

—Un incendi potser també ens fa conscients de la presència i la força de la natura. Ens pensem que ho podem controlar tot, que som capaços de tot, i la natura ens posa a lloc. Com ha estat la recuperació?
—La veritat és que ha plogut molt. Es va refent tot. Si passes per la carretera veus parts cremades, però Déu n’hi do la natura com va avançant. Moltes oliveres han rebrotat, aquest any ni de conya faran fruit, però almenys s’han recuperat. Ho hem d’arreglar, perquè la veritat és que encara no ho hem fet. Ho refarem i veurem el final del túnel. Segur que tot torna a lloc, però ha estat un toc d’atenció important.

—Com vau convertir aquesta experiència en un plat?
—Mirant què hi havia al nostre voltant. Bona part del bosc cremat era de pi, però també hi tenim romaní i farigola, i cítrics, perquè hi ha molta taronja i molt de cítric a Xerta. Vam pensar què en podíem fer i, després de cinquanta proves, al final ens va agradar aquesta, que tenia un toc de romaní i farigola fumats, el toc cítric i el toc de pi, però que res no satura ni hi predomina, deixa que tot tingui el seu lloc i el seu moment. Al capdavall, són tres cullerades, perquè són unes pre-postres, abans de les postres. Si fos més intens el saturaríem.

—D’alguna manera és un recordatori que de l’incendi en pot sortir vida…
—Parlem de l’incendi, òbviament, però volem destacar-ne els brots verds que apareixen després, la continuïtat. Allò que ha passat no ho podem evitar, però a partir d’aquí hem de continuar.

—No vull acabar sense preguntar-vos pel debat al voltant de l’angula, en aquesta terra on també és un producte molt típic. Actualment s’ha posat sobre la taula si no cal deixar-ne de menjar perquè no desaparegui.
—És una qüestió delicada. Crec que és un producte que acabarà desapareixent de les cartes. Crec que passarà això, perquè és en risc d’extinció. Continuarem consumint anguila, però l’angula desapareixerà del mercat.

—Ara sí, acabem. Com us imagineu els anys vinents del Villa Retiro?
—No voldria afegir-hi gaires coses, però sí que voldria continuar treballant amb un bon equip i amb bon ambient, i anar creixent tots a poc a poc i amb seny. No és res d’especial, ni voler multiplicar el que tenim per dos. Que anem creixent, que anem avançant, segur que passaran coses. Tenim un equipàs, que són els qui m’empenyen i volen fer-lo créixer. Al final, és sentir-nos orgullosos d’això que fem.

3 de gener. Un paquis­tanès es lliura a una comis­sa­ria de Ciu­tat Vella de Bar­ce­lona i con­fessa que ha mort un com­pa­tri­ota. Els Mos­sos tro­ben la víctima morta a gani­ve­ta­des.

18 de gener. Xavier Rincón, un veí de Gra­no­llers de Roca­corba, és mal­fe­rit pels cops de roc que li han cla­vat Jordi Farrés i el seu pare, Llo­renç Farrés, amb qui tenia liti­gis per un camí de pas. Mor un mes més tard.

21 de gener. Tro­ben el cadàver d’un home de setanta-tres anys que feia dies que ningú no veia a Cer­velló. L’havien assas­si­nat. Detenen a Bar­ce­lona el seu germà, un home de seixanta anys que té esqui­zofrènia.

22 de gener. Josap­hat Samuel Alba­rado, de vint-i-dos anys, mata la seva avi­as­tra, Sole­dat Ser­vosa, a Sant Joan les Fonts i després ataca i fereix una con­duc­tora. En el moment dels fets sem­bla que tenia un brot psicòtic.

31 de gener. Un home gambià de vint-i-quatre anys mor apu­nya­lat a Santa Perpètua de Mogoda. El mòbil va ser una dis­puta per un pati­net.

1 de febrer. Un home mor apu­nya­lat al replà d’un pis al car­rer de la Bòbila de Vila­nova del Camí. Arres­tat un sos­pitós. El motiu: una dis­cussió veïnal per la música massa alta.

Aquesta setmana passada l’assassinat d’una noia a Esplugues ha aixecat tota mena de suspicàcies. Un dels motius ha estat la manca d’informació oficial inicial. Els rumors i les teories van dictar que es tractava d’un crim masclista, o bé d’un crim gihadista. Dies després, però, la informació oficial descarta aquests motius. Els fets d’Esplugues es poden resumir així: un home de nacionalitat marroquina de trenta-set anys va matar a ganivetades una dona xinesa de quaranta-un anys. L’home ha ingressat a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciària (UHPP) de la presó Brians. Segons la consellera, tenia un trastorn. Ni gihadista ni masclista, sembla que era un boig.

Contra els rumors, màxima informació. I màxima, des del meu punt de vista, també inclou la nacionalitat i ètnia dels implicats, sempre que els blancs també puguem ser descrits (o els detallem tots, o no en detallem cap). Un exemple hipotètic, inventat, podria ser el següent: un home blanc noruec mata un home negre gambià per una discussió sobre futbol. No em sembla que assenyali els blancs noruecs com a col·lectiu. I sí, sóc dels qui prefereixen la màxima transparència (per crua que sigui) als silencis que fan créixer teories conspiratives i relats que quallen. Hi ha dades que trenquen relats.

Dos exemples concrets. El primer: amb dades dels Mossos, el 65% dels morts del 2025 han estat homes, i el 35% han estat dones. Els homes maten sobretot uns altres homes, tot i que molts pensin que els homes sobretot maten dones. I el segon: en l’article de la Tura de l’any 2022 s’explica que el 45% de les víctimes mortals d’aquell any tenien procedència estrangera. I de l’informe dels Mossos més recent, se n’infereix que més del 65% de les víctimes de llibertat sexual del 2024, també. Ho dic perquè em sembla molt bé mirar la nacionalitat dels agressors. Però aleshores mirem també la de les víctimes.

Per a entendre la importància de la producció aliena en la salut del canal, n’hi ha prou de recordar l’impacte entre els nens anys enrere de Doraemon, El detectiu Conan, Espies de veritat, Shin-chan i One Piece, per esmentar només alguns títols. Són les sèries que generen conversa als patis d’escola i esdevenen motor del seu joc. Amb el nou canal es va recuperar la presència de l’anime japonès que tan bé havia funcionat en el passat, i d’entrada es van estrenar títols potents com ara Guardians de la nit, Haikyu!! i Inazuma Eleven. La línia va continuar els anys següents –també amb la recuperació de sèries antigues i ja doblades–, però ha perdut força amb el pas del temps.

Allò que es veu a la pantalla s’explica també amb les dades de l’evolució pressupostària del departament d’Infantils, a les quals ha tingut accés VilaWeb gràcies a una petició de transparència a la CCMA. La sèrie històrica entre el 2010 i el 2025 reflecteix la gran caiguda pressupostària a partir del 2012, una lleu recuperació el 2016 i el 2017, abans de caure en un nou període de decadència, i el salt endavant del 2022, amb la refundació.

Però, mirades en detall, les xifres ens mostren una realitat més complexa. El 2022, el pressupost total per a televisió del departament d’infantils va assolir un rècord d’aquests darrers deu anys, amb un pressupost total de 15,132 milions d’euros. Més del doble dels 7,378 milions de l’any anterior, però lluny dels 19,221 milions del 2010, abans de les retallades. És una xifra encara més distant si es té en compte que, del 2010 al 2022, els preus a Catalunya s’han encarit d’un 22,5%.

L’impuls del 2022 no s’ha sostingut

Gran part de l’impuls en el pressupost del 2022 va venir de la partida assignada a la compra de produccions alienes (+169,4%, en comparació amb el 2021), tot i que també van augmentar els diners per a les produccions pròpies i les coproduccions (+81%). Això va permetre d’arribar a 7,628 milions d’euros per comprar títols com les sèries d’anime ja esmentades, però també Numberblocks, Hoodie i ZombieLars. Però una part d’aquest impuls es va concentrar en la recuperació de títols clàssics d’anime que el canal ja havia emès i dels quals tenia els doblatges fets, cosa que va permetre d’omplir la graella ràpidament però sense construir un catàleg nou i atractiu per als anys vinents.

La caiguda del 43,1% en la compra de sèries i programes l’any següent s’explica, en part, per la dinàmica habitual del cicle de drets: quan un any es fa una compra important, l’any següent la graella ja té contingut cobert. Però la lògica pressupostària va fer la resta: si el 2023 s’havia funcionat amb menys diners, la conclusió va ser que no en calien més. VilaWeb ha demanat a la direcció de 3Cat la seva versió, però no ha donat cap resposta. Així, després del 2022, el pressupost per a la producció aliena s’ha estabilitzat en xifres una mica per sobre dels 4 milions d’euros.

Ara, cal tenir en compte un matís important. El 2023, els 4,339 milions d’euros per a la compra de sèries i programes aliens van ser íntegres per a la televisió. Però després de l’aparició de la plataforma 3Cat, l’octubre d’aquell any, el pressupost del departament d’infantils es va repartir també amb els continguts digitals. Així, el 2024 el pressupost per a la compra de producció aliena per al canal Super3 va tornar a caure als 2,449 milions d’euros, i el 2025 va ser de 3,004 milions. Sumant les partides de televisió, ràdio i mitjans digitals, el 2024 el pressupost per a la producció aliena va ser de 4,195 milions d’euros, i el 2025 de 4,277 milions.

Una caiguda al nivell de les retallades

A final del 2023, el nou canal va assolir el màxim històric d’ençà del 2012, quan va començar la caiguda arran de la desinversió al canal Super3. A l’octubre va tenir un 14% d’audiència mitjana entre el públic infantil, cosa que la situava com a primer dels canals infantils. La situació d’aleshores ençà és diametralment oposada i hi ha dies que l’audiència del canal voreja el 0%.

En aquest sentit, no és banal comparar el pressupost per a la compra de productes atractius d’aquests darrers anys amb els pitjors anys del canal. Els 2,449 milions d’euros del 2024 per a televisió són la xifra més baixa d’aquests darrers quinze anys, per sota i tot dels 2,898 milions que es van gastar el 2012, quan van començar les retallades més intenses a la CCMA. I els 3,004 milions del 2025 queden per sota dels pressuposts del 2014 (3,195 milions), 2016 (4,109 milions), 2017 (4,685 milions), 2018 (3,862 milions), 2019 (4,372 milions), 2020 (3,778 milions), 2022 (7,628 milions) i 2024 (2,449 milions).

Però, com hem dit, a les partides del departament d’infantils de la CCMA del 2024 i el 2025 per a la televisió cal afegir-hi les destinades a mitjans digitals. El 2024 s’hi van destinar 1,746 milions d’euros per a la producció aliena, d’un total de 3,153 milions per a digitals. El 2025, en canvi, el pressupost per a mitjans digitals va baixar. Van ser 1,499 milions en total, 1,273 dels quals per a la producció aliena.

D’ençà del 2021, el departament d’infantils també destina diners a la producció de continguts radiofònics, però ha estat sempre producció pròpia.

Títols potents els anys posteriors, però resultats més dolents

Els anys posteriors de l’arrencada del canal també han arribat títols atractius –tot i que en menor quantitat–, com La Patrulla Peluda, Bola de Drac, One Piece o Viatges Pokémon. Tot i això, l’audiència no sempre ha respost tan bé com els primers mesos del nou Super3.

La inversió en una sèrie no garanteix l’audiència si no va acompanyada d’una comunicació efectiva. El contrast entre Bola de Drac i One Piece n’és un exemple il·lustratiu. El retorn de Bola de Drac va arribar amb una campanya de comunicació que va generar expectació i va traduir la inversió en audiència. En canvi, One Piece –una opció cara amb centenars de capítols que han representat un cost de doblatge molt elevat– no va tenir la promoció que hauria merescut aquella inversió.

Trànsit cap a l’exclusivitat digital?

La desinversió al canal de televisió, sobretot en la compra de producció aliena, fa preguntar-se pel futur del canal Super3 a la televisió tradicional. Aquest novembre, la presidenta de la CCMA, Rosa Romà, va ser entrevistada al diari Ara i va relativitzar la caiguda de les audiències lineals, que contraposava al creixement del consum digital: “Hem multiplicat per dos el consum digital d’ençà del rellançament i entre un 10% i un 13% aquest darrer any. Parlem de 60 milions de reproduccions i, per tant, n’estem satisfets.”

Segons que deia, havien decidit que el Super3 fes “una aposta centrada principalment en un consum digital” i experiències en persona al teatre o similars, i afegia que en la televisió tradicional els nens miraven continguts familiars com Eufòria. Quan se li va preguntar directament per si desapareixeria el canal de televisió clàssic, deia: “Arriba un moment que, amb els recursos que tenim, ens toca prendre decisions.”

I afegia: “Al canal lineal tenim un consum que és prou important perquè el vulguem mantenir al costat de l’aposta digital.” I concloïa: “Estudiem diferents possibilitats, que no puc avançar avui. Si poguéssim mantenir totes les finestres, les mantindríem per agregar consums. Però si acabem decidint que ens convé optar per uns altres continguts que podrien tenir un consum prioritari, ho haurem de valorar.”

Al Líban el món rural encapçala l’adopció generalitzada de l’energia solar

Un dels exemples més importants en la substitució de generadors dièsel per plaques solars, amb grans implicacions sobre la població, el trobem al Llevant. El Líban és un estat fallit en molts aspectes d’ençà de la guerra civil que assolà el país entre el 1975 i el 1990. En l’àmbit energètic, això ha fet que no hi hagi una xarxa elèctrica fiable, amb zones del país on ni tan sols arriba. Això va fer que es creés un sistema energètic paral·lel basat en generadors de dièsel per a produir electricitat. No són tan sols generadors petits, sinó també grans generadors que donen serveis a edificis i cases en un radi de 200-300 metres. Més enllà d’aquesta distància, les pèrdues són tan grans que no surt a compte. Alguns poden arribar a consumir 100.000 litres de dièsel cada mes. Bona part de la població disposava fins ara de dues fonts d’electricitat. Per una banda, energia barata gràcies a la xarxa elèctrica de la companyia estatal Electricité du Liban (EDL), però que no és gens fiable, amb apagades contínues. Per una altra, l’electricitat generada pel generador dièsel de cada zona, molt més cara però fiable. És un sistema energètic dual completament normalitzat a la societat libanesa.

El servei proporcionat pels generadors és conegut per ishtirak, ‘subscripció’. El motiu d’aquest nom és que els usuaris no paguen pel consum de l’electricitat –no hi ha comptadors de llum–, sinó per la potència contractada. A l’estil de les tarifes planes d’internet, en què es paga per l’amplada de banda, no pels megabytes consumits. Justament aquest sistema de tarifa plana ha estat una de les claus per a decantar-se cap a l’energia solar. El Líban va tenir un col·lapse financer el 2019, que va impedir al govern de continuar subvencionant els combustibles a partir del 2021. Això, afegit a la dificultat de la companyia estatal EDL de cobrar les factures de la llum, va fer que les apagades a la xarxa general, comunes, augmentessin enormement. Per contra, la subscripció als generadors es basa en microxarxes, cosa que facilita el cobrament de les quotes, perquè és més inserit en el dia a dia dels les comunitats de veïns.

Quan es va acabar la subvenció dels combustibles al Líban, el preu de la subscripció mensual als generadors dièsel va pujar notablement i moltes famílies no la podien pagar. Però el fet de tenir una quota mensual fixa va facilitar la comparació directa amb el cost d’instal·lar plaques solars i el càlcul de temps per a amortitzar la inversió. Amb un cost d’uns cinquanta dòlars mensuals de subscripció als generadors, moltes entitats financeres van començar a prestar els diners per a comprar plaques solars. I van fer que la quota del préstec igualés a tot estirar l’import de la subscripció, en períodes màxims de dos anys. Al cap d’aquests dos anys, l’electricitat és de franc, tan sols amb un cost de manteniment mínim. Atès aquest benefici econòmic, a les zones rurals la població va començar ràpidament a abandonar les microxarxes de generadors dièsel, cosa que originà l’esfondrament financer d’aquest sistema. De seguida, a començament del 2022, hi hagué els primers tancaments de generadors. A cada baixa d’un client, el cost havia de ser assumit pels que hi restaven, als quals s’encaria encara més la subscripció: començava una espiral de la mort econòmica per als generadors.

Alguns propietaris de generadors van mirar d’adaptar-se a la nova realitat, centrant-se en els consumidors més grans durant les primeres hores del dia, el vespre i la nit, quan les plaques solars no oferien prou electricitat. Actualment, a les zones rurals els generadors dièsel pràcticament han desaparegut, substituïts per plaques solars. Tanmateix, no han desaparegut de tot el Líban. A les zones urbanes de la costa, molt poblades, es continuen expandint per cobrir l’augment de demanda energètica, especialment d’aire condicionat. El motiu d’aquesta dualitat és que a l’entorn rural de l’interior les famílies i les empreses tenen prou teulada o terrenys per a posar plaques que cobreixin les necessitats, tant si és el consum de les cases com el de les bombes d’aigua per a regar els conreus. En canvi, a les ciutats hi ha molta menys disponibilitat d’espai, amb teulades que no són prou grans per a cobrir el consum de tot un edifici, de manera que han de recórrer al dièsel. A més, a les ciutats els generadors són més rendibles econòmicament i poden oferir subscripcions més baixes, perquè hi ha molta més població vivint en el radi de 200-300 metres on poden oferir l’electricitat.

Hi ha un procés afegit: amb la popularització de l’energia solar, fins i tot a les zones rurals amb accés a la xarxa elèctrica estatal, molta gent s’ha estimat més desconnectar-se’n, cosa que posa en qüestió la viabilitat d’un sistema energètic centralitzat enfront de microxarxes solars i instal·lacions individuals. Tot plegat, fa que del Líban es puguin extreure unes quantes lliçons. Per una banda, que la subvenció estatal dels combustibles (l’opció seguida per governs com l’espanyol en l’actual crisi energètica) retarda l’adopció de les energies renovables. Per una altra, que les zones rurals són les que es poden beneficiar més de l’adopció de l’energia solar, fet que contrasta amb països com el nostre, on aquestes zones són les que més s’han oposat fins ara a les renovables. I fins i tot qüestiona econòmicament la necessitat de tenir una xarxa elèctrica general per a tot un país.

A l’Àfrica les torres de telecomunicacions abandonen els generadors dièsel

Sovint, per mostrar la disrupció d’una tecnologia nova en la vida d’una societat, es posa d’exemple la irrupció de la telefonia mòbil a l’Àfrica subsahariana. Fins aleshores, la gran majoria de població no tenia accés a la telefonia, perquè no li arribava la xarxa fixa ni era viable de construir-la. En canvi, sí que fou possible de construir torres de telefonia mòbil que feien arribar el telèfon per primera vegada a àmplies zones. A més, amb l’arribada dels mòbils, no solament es van utilitzar per parlar per telèfon, sinó que es van desenvolupar més serveis al voltant. Avui dia a moltes parts de l’Àfrica els mòbils funcionen com a sistema de pagament o d’obtenció de microcrèdits, per la manca d’un sistema financer a l’estil occidental. Molts negocis s’han desenvolupat entorn d’aquest sistema de pagament i depenen completament dels mòbils. La sanitat i l’educació també necessiten la telefonia mòbil.

Avui dia a l’Àfrica hi ha unes 500.000 torres de telefonia que són fonamentals per a la població i l’economia. La gran majoria obtenen l’energia de generadors dièsel, que arriben a representar el 60% del cost d’operació. Com el cas del Líban, a moltes parts del continent no hi ha xarxa elèctrica general amb una energia més barata, com sí que passa a Occident. D’ençà que començà la guerra de l’Iran, el cost de mantenir en funcionament les torres de telecomunicacions a l’Àfrica ha pujat notablement. Molts països africans depenen completament de la importació de combustibles i la situació actual ha complicat fins i tot l’obtenció de dièsel per a mantenir actives les torres de telefonia, amb una gran volatilitat del subministrament.

Tot plegat fa que moltes companyies de telecomunicacions africanes substitueixin les torres existents, o en construeixin de noves, amb un sistema híbrid basat en plaques solars, bateries i generadors dièsel com a opció d’emergència. Això passa sobretot a les zones rurals, on no hi ha xarxa elèctrica i és molt costós de fer-la arribar en el futur. Tanmateix, els generadors dièsel d’emergència continuen necessitant combustible, que ha de ser transportat en camions fins a les torres i amb dipòsits que s’han d’omplir manualment. Per això algunes empreses de telecomunicacions tenen l’objectiu que les torres només funcionin amb plaques solars i bateries, prescindint completament dels generadors. Al sud-est asiàtic, a països com Indonèsia –greument afectats pel tancament de l’estret d’Ormuz–, la situació és molt semblant. Les companyies de telecomunicacions també han començat a adoptar sistemes amb plaques solars i bateries.

A més, el fet de subministrar amb energia solar les torres de telecomunicacions no ha aportat tan sols un benefici econòmic. Ara el servei és millor, perquè els generadors dièsel s’espatllen molt més sovint i tenen talls de subministrament de combustible periòdicament, cosa que afecta greument les transaccions econòmiques i les comunicacions d’emergència de poblacions senceres. Les noves torres donen un servei més fiable, com han començat a confirmar comunitats rurals de països com ara Kènia, on ara tenen més bon accés a la banca mòbil, l’educació i la sanitat. Per una altra banda, l’associació internacional de telefonia mòbil GSMA assenyala que els sistemes renovables permeten una expansió més ràpida i barata de noves torres de telecomunicacions a tota l’Àfrica, on un 65% de la població que es podria beneficiar d’internet encara no la pot rebre al mòbil.

L’Àfrica mostra que la substitució de generadors dièsel per plaques solars i bateries no és solament una qüestió econòmica, d’abaratiment de costs, sinó que les renovables permeten de millorar serveis bàsics per a la població i expandir-ne l’ús, cosa que hi millora notablement la qualitat de vida.

L’Amazones també abandona els generadors dièsel

El Brasil també és una de les zones on té més impacte la pujada del preu del dièsel i els problemes de subministrament de combustible. Així mateix, és un exemple de la millora que implica la substitució dels generadors dièsel per plaques solars i bateries. A l’Amazones hi ha moltes comunitats remotes on no arriben ni les carreteres ni la xarxa elèctrica. Depenen completament de generadors, que obtenen el dièsel a través dels rius amb embarcacions. Hi ha milers de generadors i unes 160 plantes elèctriques que depenen d’aquest subministrament de dièsel. El govern brasiler gasta 2.000 milions d’euros anuals a subvencionar aquest sistema.

Tanmateix, moltes comunitats han començat a adoptar plaques solars i bateries de liti per substituir els generadors, gràcies a la baixada del cost de la tecnologia renovable, a plans governamentals i a programes filantròpics. La millora obtinguda, com en el cas africà, no és únicament l’estalvi econòmic. Ara aquestes comunitats tenen electricitat tot el dia, sense el soroll, el fum ni la pudor propis dels generadors. També com en el cas africà, algunes iniciatives han optat per la hibridació, afegint plaques solars i bateries a centrals elèctriques dièsel ja existents. Alguns d’aquests projectes no són pas menors: la xinesa Huawei subministrarà 122 MWh de bateries estacionàries per a un dels projectes d’hibridació a l’interior de l’Amazones, a una població de 74.000 habitants.

Es calcula que 1,2 milions de persones viuen dins la selva brasilera en petites comunitats indígenes i de ribera, separades de les poblacions que hi ha a l’Amazones. Fins ara, empraven generadors dièsel durant unes quantes hores del dia, atesa la dificultat per a aconseguir gasoli, més enllà del preu. El govern ha començat a proporcionar-los kits solars amb bateries, però tan sols permeten de cobrir la il·luminació i no pas la refrigeració, una de les principals necessitats. Sense neveres, depenen d’aconseguir gel, cosa que és molt cara. Algunes comunitats han pogut construir microxarxes amb plaques solars i bateries, i així garanteixen el funcionament de neveres per conservar aliments. Així mateix, han permès el pagament amb targeta de crèdit, perquè ara també poden disposar de connexió d’internet per satèl·lit amb antenes de Starlink, cosa que fa créixer el turisme i beneficia l’economia local.

Hi ha més comunitats que han emprat les microxarxes solars amb bateries per fabricar gel directament, clau per als pescadors de la zona, que no s’han de desplaçar a les poblacions de la vora per comprar-lo, i perdre’n bona part en tornant, pel desgel. En unes altres comunitats les microxarxes renovables donen servei a escoles, centres mèdics i sistemes d’aigua potable. Amb tot plegat, el cas brasiler mostra que la substitució de generadors dièsel per energia solar amb bateries augmenta la qualitat de vida de comunitats senceres, en millora l’economia i permet d’oferir més bons serveis a la població. Una veritable revolució per a les poblacions afectades.

Perquè és una prerrogativa del president del TC, actualment Cándido Conde-Pumpido, de fixar les prioritats en la resolució de les demandes i casos pendents, de condicionar l’ordre del dia que, setmana sí i setmana no, les entitats en defensa del català van consultant per veure si ja arriba el dia de la resolució. Un dia que potser no arribarà fins que no hagin passat les eleccions espanyoles, que, a tot estirar, seran d’ací a un any.

La qüestió és què dirà el Tribunal Constitucional sobre el model d’escola en català. Respondrà al TSJC si tant el decret aprovat el maig del 2022 sobre els criteris per als projectes lingüístics de centre com la llei del juny d’aquell mateix any sobre l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari són constitucionals. I és important de distingir l’una norma de l’altra, perquè pot ser que el TC n’acabi validant una i prou.

El preu d’incorporar el PSC al consens

El decret es va aprovar poques setmanes abans de la llei, i pretenia donar una cobertura legal als centres perquè elaboressin els seus projectes lingüístics d’acord amb factors socials i culturals, i amb uns criteris generals que implicaven tenir en compte que el català és la llengua pròpia, normalment emprada i vehicular i que no s’havien d’aplicar “paràmetres numèrics, proporcions o percentatges en l’ensenyament i l’ús de les llengües”. Aquest darrer punt és important, perquè topa de dret contra la sentència del TSJC que obligava a aplicar un mínim del 25% de castellà. I perquè aquesta claredat amb què s’expressava l’oposició al criteri imposat pels tribunals espanyols va fer que el PSC se’n desmarqués, i que no hi votés a favor en la convalidació al parlament el 29 de juny següent. Tanmateix, el decret es va poder aprovar amb el vot favorable d’ERC, Junts i els Comuns.

El PSC s’hi va oposar perquè aquest decret no reconeixia el castellà com a llengua d’ús curricular, a diferència de la llei aprovada el 9 de juny del 2022. Aquesta llei fou aprovada al parlament amb el vot a favor d’ERC, Junts, PSC i els Comuns, amb l’objectiu de reconfigurar el cos normatiu que regula l’ús de català i el castellà a l’escola, per a aturar, en l’últim moment, l’execució de la sentència del 25%. Els partits que la van subscriure van fer un esforç per a incorporar el PSC en el consens, però això va tenir un preu: l’article 2.2, que inclou la referència al castellà com a llengua “d’ús curricular i educatiu”. I aquest concepte, una mica ambigu, equivalia a considerar el castellà, també, com a llengua vehicular a l’escola, segons que es va afanyar a dir el PSC, amb el text ja signat. A més, a la llei no hi havia cap referència a la no-aplicació de percentatges de castellà.

De manera que ara caldrà veure què diu el Tribunal Constitucional sobre el decret i sobre la llei; si d’alguna manera afirmarà que, d’acord amb la jurisprudència del Suprem, cal imposar aquests percentatges de castellà a l’escola catalana; o si avalarà la nova llei, que no parla de percentatges, però que tampoc no els prohibeix explícitament i que considera el castellà “llengua d’ús curricular”. Al mateix temps que van córrer rumors d’una sentència imminent, ara fa un any, també es va filtrar que el tribunal “s’inclinava” per tombar el decret llei per una qüestió més formal, perquè no hi veia justificat l’argument de la urgència, de “l’extraordinària necessitat”, en el fet que calia que els centres disposessin dels criteris per als projectes lingüístics amb prou temps per al curs 2022-23, tal com recollia el diari Ara. 

L’ofensiva del TSJC

I mentre la llei i el decret eren damunt la taula (o en un calaix) del Tribunal Constitucional, el TSJC, mitjançant qui, fins fa poc, fou el president de la sala contenciosa administrativa, Javier Aguayo, va mirar de deixar sense efecte, escola per escola, en casos particulars, la nova normativa catalana i hi va anar imposant el 25% de castellà. Però el fet més alarmant d’aquelles sentències que van anar arribant amb comptagotes és la interpretació que va fer Aguayo de la llei sobre l’ús de les llengües a l’escola, la que fou validada també pel PSC. Perquè es van aferrar a la definició del castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu per justificar la imposició de més castellà en aquestes escoles. Deia el tribunal: “El model de la legislació autonòmica no desplaça completament el castellà, perquè en preveu l’ús educatiu i curricular, i en garanteix el coneixement en acabar l’ensenyament obligatori, cosa que pot permetre de determinar l’adopció de les mesures oportunes, siguin cautelars o en sentència definitiva, per a garantir la presència mínima de la llengua castellana, d’acord amb allò que estableix el marc constitucional i legal, estatal i autonòmic.”

És a dir, el TSJC ja s’avançava a la decisió del Tribunal Constitucional i feia una interpretació interessada del nou marc legal, si més no de la llei, tot afirmant que li permetia de continuar imposant un percentatge mínim del 25% de castellà en els casos particulars que anava resolent. De manera que si el TC acabés validant aquesta llei de l’ús de les llengües a les escoles, el TSJC ja en té feta la interpretació: permetrà que s’imposi el 25% (pel cap baix) de castellà a totes les escoles, com ja ha fet en unes quantes.

La resposta

Quina resposta hi donaran les institucions catalanes i la societat civil? El govern, actualment en mans del PSC, no farà cap gest de confrontació ni de desobediència. De fet, els socialistes van vetar en la junta de portaveus del parlament la possibilitat de sotmetre a debat i votació una proposta de nova llei per a blindar l’ús del català com a llengua vehicular al sistema educatiu. El text, elaborat amb el suport de la Plataforma per la Llengua i amb el vist-i-plau de la Plataforma Pública i en Català, vol derogar la llei 8/2022, la que és pendent de validació per part del TC. Aquesta proposta de llei elimina tota referència al castellà com a llengua d’ús curricular i enforteix els mecanismes per a garantir l’ensenyament en català.

Però la llei resta en un calaix del parlament, pel vet del PSC a discutir-la. I la resposta a l’ofensiva judicial vindrà no solament de l’àmbit polític, sinó del judicial i de la societat civil. Les entitats aplegades a la plataforma Som Escola també van córrer, ara fa un any, per a coordinar-se perquè hi hagués una mobilització contra la sentència del TC. I algunes d’aquestes entitats, com la Plataforma per la Llengua i Òmnium, també avaluen la possible resposta judicial, i fins a quin punt es pot recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans, tenint en compte que l’única entitat que el TC mateix ha acceptat en el procediment és la que pretén dinamitar la immersió en català i fer que l’ensenyament sigui en castellà, l’Asamblea por una Escuela Bilingüe.

Ara ja fa mesos que tot resta aturat. No hi ha la perspectiva de cap sentència imminent. Però el TC, sigui ara o més endavant, potser amb una majoria dins el plenari encara més hostil de la que hi ha ara, acabarà prenent una decisió sobre l’ús del català i del castellà a les escoles de Catalunya. I el blindatge del català dependrà de la resposta que la societat en conjunt sigui capaç de donar a l’estocada final d’una ofensiva judicial que ja fa molts anys que dura.

La captura i consegüent destitució de l’ex-president veneçolà, Nicolás Maduro, ha capgirat de dalt a baix el panorama polític a Veneçuela del gener ençà. Washington i Veneçuela han passat de l’aïllament diplomàtic al diàleg directe: el govern Trump ha restablert relacions diplomàtiques amb Caracas, i la presidenta interina Delcy Rodríguez s’ha mostrat disposada a col·laborar estretament amb els Estats Units, que no ha dubtat a emprar les sancions sobre el país com a eina de negociació per a modelar el present i el futur de la política veneçolana.

Tanmateix, per als veneçolans a peu carrer, l’impacte del canvi de règim ha estat limitat: la majoria de ciutadans del país continua havent de fer front a preus desbocats, salaris baixos i una caiguda imparable de la qualitat de vida.

Com han canviat les relacions entre els EUA i Veneçuela d’ençà de la captura de Maduro?

Les relacions entre ambdós països han canviat dràsticament d’ençà de l’enderrocament de Maduro, el qual Washington es negà a reconèixer com a president de Veneçuela d’ençà de les controvertides eleccions del 2018, que empenyeren els EUA a trencar-hi relacions i de tancar l’ambaixada nord-americana a Caracas l’any 2019.

Tot això ha passat a la història: d’ençà del gener, el govern Trump ha restablert relacions diplomàtiques amb Veneçuela, ha reobert l’ambaixada nord-americana a Caracas i ha negociat directament amb el govern del país sota la tutela de Rodríguez. Uns quants alts càrrecs del govern nord-americà han visitat Caracas, i ambdues parts han reforçat la coordinació en matèria econòmica i política, cosa que hauria estat impensable fa tot just uns mesos.

El president dels EUA, Donald Trump, ha elogiat Rodríguez per haver “fet una gran feina” i haver “col·laborat d’allò més bé amb els representants nord-americans”, tot i que no sempre s’ha mostrat tant conciliador. “Si no fa el que li toca, pagarà un preu molt alt, probablement més alt que no el que pagà Maduro”, digué Trump aquest gener.

De quina manera influeix Washington en la política veneçolana?

Les sancions són l’eina més clara del control de Washington sobre Caracas. Washington ha començat a suavitzar algunes restriccions sobre Veneçuela, i permet que les institucions financeres i més entitats facin negocis amb el Banc Central de Veneçuela. També ha aixecat les sancions que planaven sobre certes entitats estatals, com ara la petroliera Petrolis de Veneçuela S.A. (PDVSA). No obstant això, aquestes concessions són temporals, i tan sols s’han concedit a un grapat d’entitats per mitjà de llicències del Departament del Tresor dels EUA. Això implica que la capacitat que l’accés del govern Rodríguez a serveis bancaris internacionals, i també la capacitat d’atreure inversió internacional, continua fermament lligada a la voluntat de Washington.

A trets més generals, analistes i figures de l’oposició diuen que les reformes impulsades pel govern aquests darrers mesos –i fins i tot els nous nomenaments al si del gabinet– han estat dictades per Washington; la cap de l’oposició, María Corina Machado, ha dit que l’executiu seguia “les instruccions” que li arribaven dels EUA. Relaxar o endurir selectivament les sancions en resposta a les decisions de Caracas permet al govern Trump de controlar la política veneçolana de Washington estant.

Washington també ha deixat clar que vol influir en el futur polític del país, i que el període transicional d’aquests darrers mesos hauria de culminar en unes eleccions supervisades per unes noves autoritats electorals, un senyal inequívoc que el calendari i les condicions de la votació es decidiran en coordinació amb Washington.

Què ha passat amb el petroli de Veneçuela?

Durant els darrers mesos de la presidència de Maduro, la producció petroliera de Veneçuela havia caigut d’un 65% en comparació amb el 2013, l’any en què es féu càrrec del govern. El govern veneçolà treballa de bracet amb el govern Trump per provar de revertir aquesta caiguda de la producció, i més ara que la guerra de l’Iran ha fet enfilar el preu del petroli i ha desfermat una crisi d’oferta sense precedents.

Aquests darrers mesos, Rodríguez ha promulgat unes quantes lleis orientades a promoure les inversions al sector petrolier del país; també ha rescindit els controls estatals sobre la indústria. Els Estats Units, per la seva banda, han suavitzat les sancions contra PDVSA, i també han concedit noves exempcions per a empreses nord-americanes que vulguin fer negocis amb l’empresa de titularitat estatal.

Les grans petrolieres que no abandonaren el país ni tan sols durant els anys de més decadència del govern Maduro –incloent-hi la nord-americana Chevron, la italiana Eni i l’espanyola Repsol– han ampliat la presència a Veneçuela aquests darrers mesos. Representants de desenes d’empreses i alguns alts càrrecs del govern nord-americà –incloent-hi el secretari d’Energia, Chris Wright, i el secretari de l’Interior, Doug Burgum– han viatjat a Caracas per estudiar oportunitats d’inversió al sector petrolier del país.

Però la producció de cru i gas a Veneçuela no creix pas, i els contractes signats abans de la caiguda de Maduro encara no s’han adaptat al nou marc legal. Els experts prediuen que la inversió internacional tardarà temps a començar a agafar ritme: mentrestant, les exportacions de petroli veneçolanes han continuat augmentant a mesura que els EUA han anat relaxant les sancions contra el país, i aquest abril s’enfilaven al nivell més alt en sis anys.

Veneçuela podrà reintegrar-se al sistema financer internacional?

El 14 d’abril, els Estats Units suavitzaren les sancions imposades ara fa set anys al Banc Central i a més institucions bancàries de Veneçuela, cosa que a la pràctica ha significat la reincorporació del país al sistema financer mundial. Això ha permès a les autoritats veneçolanes de reprendre les operacions internacionals i recuperar el control sobre actius congelats a l’estranger, incloent-hi les trenta tones d’or dipositades al Banc d’Anglaterra. Els països membres del Fons Monetari Internacional (FMI), per la seva banda, també han donat suport al retorn de Veneçuela a la institució.

Què ha canviat per als ciutadans veneçolans?

Per als ciutadans veneçolans, ha canviat ben poca cosa d’ençà de la captura de Maduro. La majoria de les llars no ha notat cap millora en la seva situació econòmica; moltes ni tan sols poden permetre’s productes bàsics, i els serveis públics solen ser poc fiables. Per a molts, les condicions econòmiques no han sinó empitjorat: els preus continuen pujant i el bolívar continua devaluant-se. Encara que Veneçuela duplicà amb escreix el salari mínim mensual aquest abril, fins als 240 dòlars, els sous continuen essent extremadament baixos en comparació amb l’augment del cost de vida al país.

Si bé alguns veneçolans es mostren cautelosament optimistes amb el futur del país, el canvi de president encara no s’ha traduït en cap millora tangible. La frustració popular continua creixent, especialment entre els treballadors i els jubilats, i les protestes pels salaris i les condicions de vida han esdevingut més freqüents. Ara com ara, tot i les promeses de canvi, la realitat per a la majoria dels veneçolans és pràcticament la mateixa: preus alts, ingressos estancats i cap millora significativa en el seu dia a dia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb