Camarada, no surtis al carrer

A poques hores d'obrir els col·legis electorals a Turquia, la consigna general a les ciutats kurdes és 'Camarada, no surtis al carrer' ('Heval, sokağa cıkma'). Unes quantes explosions simultànies van irrompre divendres al míting central de la coalició pro kurda Partit Democràtıc dels Pobles, a Diyarbakır, i va causar 4 morts i 416 ferits, 25 dels quals en estat crític, segons el mateix ajuntament. Els atemptats són fins ara els darrers d'una llarga llista d'actes violents. Alguns sense autoria reconeguda, uns altres perpetrats per bandes ultrancionalistes turques amb la passivitat de la policia, uns altres directament protagonitzats per la policia. Mersin, Adana, Bingöl, Erzurum, Hakkari, İstanbul o ahir Diyarbakır. L'aposta kurda per construir un front d'esquerres, laic, feminista, democràtic i intercultural al conjunt de Turquia ha estat marcat per l'hostilitat manifesta de l'estat, del partit al govern i dels habituals del l'ultranacionalisme turc, profundament racista.

Aquest diumenge hi ha eleccions generals a Turquia i com tot a Turquia, com la constitució, les lleis i també el sistema electoral, emana del cop d'estat militar del 1980. En aquell moment i ara, la llei electoral és feta i pensada per deixar els kurds fora del sistema de representació, amb una barrera electoral del 10% estatal. És a dir, malgrat que els diputats s'elegeixen per cırcumscripcions provincials, per a obtenir representació com a partit a la Gran Assemblea de Turquia cal obtenir més d'un 10% dels vots a escala del país. El partit kurd és majoritari a les seves províncies. En algunes obté més del 90%. Però això no basta. La llei electoral es va fer per deixar-los-en fora. Les dues darreres ocasions en què s'ha permès que es presentin candidats vinculats al moviment d'alliberament kurd, s'han hagut de presentar com a independents per a poder sortit elegits. Sense dret de quotes televisives, ni una sola lira de finançament. Enguany van a totes i se la juguen presentant-se sota la sigla d'aquesta nova marca, l'HDP, en coalició amb partits socialistes i comunistes turcs. La darrera enquesta publicada els dóna el 12% i ells confien a sobrepassar el 15%. No en va, a l'HDP se l'identifica amb la lluita kurda (Kobane, PKK, guerrilla, feminisme), però també amb l'esperit de la revolta de Gezi Parki a Istambul, les multitudinàries manifestacions de la plaça Taksim a İstambul d'ara fa dos anys.

A causa del sistema electoral, la partida es redueix a quatre jugadors. L'actual primer ministre turc, l'hereu d'Erdogan (ara president de la república), Ahmet Davutoğlu aspira a revalidar fàcilment el govern i continuar el procés d'islamització progressiva de la societat turca, començant pel sistema educatiu, i mantenir l'aplicació de les reformes liberals en el camp econòmic que converteixen Turquia en una potència mundial. Seguidament van dos partits històrics sense possibilitats i molt debilitats, els socialdemòcrates kemalistes del CHP i els ultranacionalistes de l'MHP. I finalment l'HDP, amb Selahattin Demirtaş al capdavant, que proposa un canvi constitucional per a convertir Turquia en una república plurinacional i democràtica, i aspira a posar fi a trenta anys de conflicte armat al Kurdistan turc.

Aquí, a Iğdir, zona kurda, a la frontera militaritzada amb Armènia, als peus del mont Ararat, confien que demà serà tranquil. És l'única província on normalment guanyen els ultranacionalistes turcs de l'MHP, perquè la meitat de la població és àzeri (família turcòmana), tradicionalment cooptats per la idea de la Gran Turquia i moguts per l'odi atàvic compartit contra Armènia, que és a escassos quilòmetres. Hi ha dos diputats a elegir. Ara en tenen un l'HDP i l'altre l'MHP, les cares més oposades del debat polític a Turquia. Els guerrillers kurds socialistes i els llops grisos feixistes. Per això l'HDP té un candidat kurd i una candidata (sempre paritat de càrrecs i candidats a les files kurdes!) àzeri. Confien que el candidat àzeri del CHP divideixi vots i eviti que l'MHP n'obtingui. Però a tenor del míting fet dissabte pel CHP, cent persones, dos-cents policies, només els funcionaris de l'estat els voten. Davant de cada seu hi ha tanquetes blindades de la policia. A la base militar que hi ha al centre hi ha tancs. Al carrer hi ha camionetes de l'HDP que criden els joves i tothom a no expressar la ràbia pels atemptats al carrer i tancar-se a casa. Demà la ràbia per la violència, contra un govern que sembla no voler ni la pau, ni la democràcia ni els kurds, s'expressa a les urnes. I uns quants internacionals som aquí per a observar el procés.

Quim Arrufat és diputat de la CUP i fa d'observador a les eleccions d'avui a Turquia

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet