Les fal·làcies del 55%

En el debat quasi clandestí sobre l'estatus de les llengües a la República Catalana, s'hi solen barrejar arguments polítics i arguments demogràfics i un dels clixés més trompetejats pels supremacistes espanyolistes és que el castellà ha de ser cooficial perquè és la llengua materna del 55% dels catalans. Hem de tenir present que Espanya sí que té un pla A i un pla B per a la independència. El pla A és que la independència fracassi i recentralitzar a cor què vols. El pla B és que, si la independència triomfa, es noti com menys millor, que res no canviï pel que fa a les llengües i el declivi del català, asfixiat cooficialment, els faci la feina bruta. Del pla A se n'encarreguen els franquistes purs del PPSOE i els neofranquistes de Ciutadans, amb el suport distant de Podem. Del pla B se n'encarreguen ex-militants de partits espanyolistes 'convertits' miraculosament a l'independentisme des d'on reclamen una república no identitària 'postnacional', que faria que tots els esforços per a aconseguir que Catalunya deixi de ser una nació sense estat es malmetessin. 

Darrere el proclamat 55%, s'hi amaguen dues fal·làcies: la del recompte real de castellanoparlants i de catalans i la de confondre democràcia amb demografia. Anem a pams.

El recompte real de castellanoparlants

Això del 55% és mal calculat per diverses raons:

1. Els censos i enquestes sobre llengües han estat qüestionats pels entesos en la mesura que no es contrasta allò que declaren els informants. Podria ser que no fos un 55%, sinó un 45% o un 65%. 

2. Aquestes dades es calculen sota la concepció genocida de català, aquella que recull l'estatutet del 2006 i que regula que ser català és una manera de ser espanyol. Doncs, s'hi calculen els residents a Catalunya procedents d'Espanya però no pas els que procedeixen de la resta de l'estranger. Segons les darreres dades de l'INE (ine.es) dels 7.400.685 residents empadronats a Catalunya, 6.487.273 són ciutadans espanyols. És a dir, el 87%. Resulta que el 55% del 87% és 47,85%, de manera que si no fem la trampa d'excloure els immigrants no espanyols ja no arribem a la frontera simbòlica del 50%.

3. En aquest contingent de població del 55% s'hi compten de la mateixa manera els monolingües, els poliglots que tenen el castellà com a llengua primera però dominen el català i els autèntics bilingües, els que tenen dues llengües maternes o primeres. Un cop més no disposem d'enquestes inqüestionables sobre la proporció de bilingües de primera llengua, però un càlcul conservador podria estimar que siguin el 8% dels residents a Catalunya, cosa que ja ens rebaixaria el 47,85% per sota del 40%.

4. Finalment, entre el 40% que ens resta, cal destriar els castellanoparlants que no tenen cap dificultat a parlar en català, que se senten catalans i que volen que Catalunya deixi de ser una nació sense estat, dels que sí que hi troben impediments i fins i tot dels monolingües que fa anys que rebutgen les oportunitats de deixar de ser-ho, de monolingües. Cap enquesta no recull aquesta proporció en aquests termes ('no vull ser català ni ho voldré ser mai'), però el darrer CEO (preguntant a ciutadans espanyols de 18 anys i més residents a Catalunya) ens aporta que un 6,7% s'identifiquen amb la frase 'Sóc un espanyol que viu a Espanya' i un 15,6% amb la frase 'Sóc un espanyol que viu a Catalunya'; és gent per a la qual fins i tot la concepció genocida de català, desproveïda de connotacions ètniques o nacionals i limitada al lloc de residència, resulta distant i menys identificativa que la d'espanyol. Doncs, sembla que un 22,3% dels ciutadans (19,4% dels residents) no tenen cap interès a ser catalans i potser fins i tot se'ns ofendrien si sabessin que els incloem dins el suposat 55% de 'catalans' de llengua materna castellana.

En resum, tenim al voltant d'un 20% de residents a Catalunya de llengua materna únicament castellana i que en un grau o un altre se senten catalans, amb un nivell de coneixement del català que no podem quantificar i que poden ser els que acabin decantant el plebiscit. Els qui volen una república a qualsevol preu, encara que sigui una república apàtrida, han cregut que la millor manera d'atreure el vot d'aquest col·lectiu és prometre'ls que no canviarà res en l'estatus de les llengües, sense tenir en compte que la majoria volen no perdre drets i, si els ho expliquem com cal, també acceptaran que els catalanoparlants puguin perdre els deures que el sistema colonial espanyol els ha imposat, com ara el deure de saber espanyol o l'esclavitud d'haver de fer gratuïtament de traductors per a jutges o policies profundament monolingües.

La confusió entre democràcia i demografia

Afirmar que, vist el suposat 55% de castellanoparlants a Catalunya, els catalans ja no podem aspirar legítimament a deixar de ser una nació sense estat (que és la conseqüència d'impedir-nos de restituir al català el seu caràcter de llengua nacional), és tan evident com dir que, per tal com al Regne de Espanya hi havia segons el darrer cens 22.843.719 homes i 23.620.334 dones, només les dones han de tenir dret de vot.

Diuen que a la Xina la política de fill únic ha tingut com a conseqüència un genocidi feminicida amb l'ecografia com a arma. Com a resultat d'aquesta selecció sexista dels fetus, avui hi ha cent milions de solters masculins sense cap esperança de trobar parella en tota la vida. Imaginem que un d'ells arriba a líder màxim i posa a votació una llei que digui que les dones casades han de dedicar un dia la setmana a un servei social consistent a 'consolar' els solters de la seva rodalia. Evidentment, parlo d'una aberració que conculcaria tots els principis ètics de qualsevol democràcia, però que, posada a votació, potser reeixiria. Allò que faria doblement abominable aquesta esclavitud sexual seria que la majoria amb què s'implantaria és el fruit d'un crim previ, el genocidi en massa de fetus femenins.

Si no us val aquest exemple, imagineu-vos que us roben la cartera, la policia troba el lladre en flagrant delicte i us diu que només el pot detenir si presenteu una denúncia, previ pagament de les taxes corresponents. Sense aquesta denúncia no podeu recuperar els vostres diners. Llavors dieu a la policia que no podeu disposar de més diners que els que teniu a la cartera que el lladre us ha robat i la policia us respon que només us podrà tornar la cartera si abans presenteu la denúncia i pagueu les taxes.

Amb aquests dos exemples hipotètics he volgut posar damunt de la taula una reflexió: no és acceptable que algú es trobi privat d'un dret pel simple fet que abans ha estat víctima d'una agressió, o que algú no es pugui defensar d'una agressió perquè abans ha estat privat d'un dret legítim.

Aplicat al cas de la llengua, si ara hi ha una determinada proporció de castellanoparlants monolingües a Catalunya (hi insisteixo: els bilingües i els de llengua materna castellana que no són monolingües no són cap problema per tal que el català recuperi el seu estatus nacional) és perquè hem estat víctimes d'unes polítiques colonialistes que durant decennis ens han impedit d'implantar programes d'acollida amb formació lingüística universal i gratuïta. I torno a recordar que aquests immigrants monolingües no són culpables de res, ben al contrari, són tan víctimes com nosaltres d'aquest intent de genocidi cultural i lingüístic. Simplement, no han tingut les oportunitats d'aquells ciutadans francesos que avui, segons les projeccions de futur immediat, competiran per la presidència: un immigrant de primera generació (Manuel Valls) i un de segona (Nicolas Sarkozy), perfectament integrats.

Encara un altre exemple d'aquesta perversió és l'agressió verbal que va sofrir un entrenador basc (Gaizka Garitano): primer ens discriminen imposant-nos el deure de saber el castellà i després no ens deixen parlar en la nostra llengua argüint que tothom entén el castellà. Dic que ens discriminen perquè ens obliguen a saber castellà encara que no ens desplacem mai als països on aquesta llengua és territorial mentre que als espanyols se'ls permet de romandre monolingües fins i tot si vénen a viure a Catalunya.

Doncs, una suposada majoria demogràfica, obtinguda com a resultat de polítiques genocides, no hauria de donar mai el poder de restringir els drets de la població minoritzada.

L'argument demogràfic no val a Andorra ni als Emirats Àrabs Units (EAU), on només el 13% de la població deté el poder. Evidentment, la majoria russa que ha colonitzat Crimea troba lògic que els tàtars originaris (10,2%) no tinguin la mateixa capacitat de decidir que els nadius tenen als EAU, però és que no parlem de democràcia sinó de poder. Aquí també se'ns vesteix de democràtica la perpetuació d'un privilegi.

Conclusió

Cal que una part dels parlants nadius de castellà voti a favor de la independència com va caldre que una majoria de votants masculins aprovessin el vot femení o donessin suport a partits que el preconitzaven o com va caldre que una majoria de blancs creessin les condicions perquè s'abolís l'esclavitud. Així com la colonització espanyola fou fruit d'una conquesta violenta, el sufragi femení, l'abolició de l'esclavitud són conquestes cíviques no violentes i així ha de ser la restauració de la nació catalana, mantenint drets i eliminant deures ominosos.

El castellà ha de tenir un estatus especial des d'ara i per sempre més pel fet de ser la llengua oficial d'un estat veí (compartit amb el francès); a més, durant una etapa transitòria d'aproximadament vint anys, s'han d'aplicar les mesures necessàries per tal que cap castellanoparlant monolingüe que residís a Catalunya en el moment de la independència perdi drets (el termini podria oscil·lar entre 10 anys i 25, segons la nostra capacitat d'impulsar polítiques d'accés universal a l'aprenentatge reglat de la llengua i a uns mitjans de comunicació competitius en català), però mai per un motiu demogràfic (que se li podria acabar girant en contra). I aquest estatus especial del castellà s'hauria de sumar a la protecció de qualsevol llengua que la nostra República cal que implementi, per fer del multilingüisme social i del poliglotisme individual un capital que ens meni a ser la meca de les TIC i el paradís de totes les indústries on la llengua sigui un valor afegit. No per demografia, sinó per assumpció de la riquesa que són les llengües.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Un dels clixés més trompetejats pels supremacistes espanyolistes és que el castellà ha de ser cooficial perquè és la llengua materna del 55% dels catalans.