Opinió

 

1/72>

Eugeni Casanova

07.11.2014

1898-2015, no n'aprenen

Men?ame
 

La política espanyola a Cuba es va centrar durant tot el segle XIX en l'explotació sense mesura dels recursos naturals i humans de l'illa, a la qual no es reconeixia cap dret. Carlos Manuel de Céspedes va llançar el 1868 el crit de Yara: 'Ningú no ignora que Espanya governa Cuba amb un braç de ferro ple de sang. Tenint-la privada de tota llibertat política, civil i religiosa, els seus desgraciats fills se'n veuen expulsats. Innombrables han estat les vegades que Espanya ha ofert respectar els seus drets, però fins ara no ha complert la paraula.' A Madrid no hi van donar cap importància i el cas es va tractar com un problema d'ordre públic.


La Restauració va permetre l'entrada de diputats cubans a les corts el 1878, però el president Cánovas del Castillo va deixar molt clar que l'illa no era 'més que una regular província, que no pot governar-se a si mateixa, i és i ha de ser sempre espanyola'. El seu ministre d'Ultramar va bramar: 'Autonomia, mai, mai, mai!' Quan es va signar un pacte amb els insurrectes, el general Salamanca va cridar al congrés 'maleïda sigui la pau!' i la majoria dels diputats el van aclamar.


El 1886, el diputat cubà Rafael Montoro va presentar a les corts un projecte d'igualtat de drets polítics amb la metròpoli i va obtenir disset vots contra 217. Aquell any, Espanya va abolir l'esclavitud, com reclamaven els insurrectes. Va ser l'últim país europeu a fer-ho.


Per al govern espanyol, els diputats autonomistes eren 'mers separatistes amb l'únic objectiu d'esqueixar un tros de la pàtria' . Confiaven que l'arribada de Maura al Ministeri d'Ultramar el 1893 els atorgués algun dret. Farts d'esperar, José Martí va llançar el 1895 el crit de Baire, que va donar pas a una nova insurrecció a la gran Antilla.


Els militars més assenyats veien que l''órdago' cubà no tenia una solució armada, 'encara que s'ompli l'illa de soldats'. El governador, el moderat Martínez Campos, va dir al president Sagasta: 'No sóc menys liberal que vostès i deploro certes llibertats, però l'època les exigeix. La força no condueix a res estable, la raó i la justícia s'obren pas tard o d'hora.' El general Polavieja, molt vinculat a Cuba, havia escrit a un amic el 1890, després de la guerra Chiquita: 'En lloc de voler evitar la independència de Cuba a tant sí com no, cosa que seria un projecte inútil, caldria que ens preparéssim, que ens quedéssim a l'illa només el temps que raonablement puguem i poséssim els mitjans perquè no ens en facin fora a la força, amb perjudici dels nostres interessos i denigració del nostre honor'.


El cubà José Antonio Saco va explicar a l'obra 'Paralelo entre la isla de Cuba y algunas colonias inglesas' la diferència que tenien la Gran Bretanya i Espanya a l'hora d'exercir el colonialisme. Acusava Madrid de practicar un règim de submissió poc eficaç, reclamava que Cuba fos tractada com el Canadà i advertia que si Espanya era incapaç de fer-ho l'illa acabaria jugant la carta de l'annexió als Estats Units.


Martínez Campos va presentar la dimissió tip de les plantofades que rebia de Madrid, i fou nomenat en lloc seu un home dur, Valeriano Weyler, el Vampir de Cuba, que va aplicar la tàctica de terra cremada, amb la destrucció i l'assassinat de tot i de tothom que pogués tenir alguna cosa a veure amb la insurrecció. Va aplegar la població civil en camps de concentració i la va extenuar per la fam perquè no hi pogués col·laborar.


El secretari d'estat nord-americà, Richard Olney, va proposar a Madrid de fer algunes concessions, en la línia dels britànics al Canadà. Cánovas ho va rebutjar, esperava que Weyler esclafaria la revolta i que els Estats Units abandonarien les posicions pro-separatistes perquè no es trobaven 'en condicions de poder contrarestar una nació europea de primer ordre'.


El diputat Emilio Díaz Moreu va denunciar el 1894 a les corts que la flota espanyola no tenia ni un sol vaixell en condicions de combatre. El govern espanyol va decidir de construir el creuer Princesa de Asturias, però quan el van voler avarar el setembre del 1896 el vaixell es va encallar a la rampa i no va voler caure a l'aigua. Un mes més tard ho van tornar a intentar i va quedar encallat novament, amb risc de trencar-se, i el van deixar per impossible. Pocs dies més tard va lliscar tot sol, i el poble, sempre enginyós, el va batejar com 'El Espontáneo'.


Paral·lelament, l'exèrcit de terra sucumbia per les malalties i una alimentació deficient, perquè la carn enllaunada procedent d'Alemanya i Itàlia no aguantava el rigor del tròpic. Els soldats espanyols combatien a la manigua amb vistosos uniformes milratlles i espardenyes de cànem que es podrien i acumulaven paràsits. L'exèrcit britànic havia adoptat el 1848 un uniforme caqui i Espanya va tardar seixanta anys a imitar-lo. Però El Correo Español de Madrid cridava al combat argumentant que 'el nostre valerós exèrcit està preparat per a lluitar: comptem amb 200.000 homes, els ianquis únicament en tenen 20.000 i els cubans insurrectes, amb prou feines 15.000'. El Heraldo de Madrid va titular 'Cañones y no reformas', i Segismundo Moret, ministre d'Estat, va envair l'illa marroquina de Perejil per demostrar el potencial d'Espanya.


El govern va tenir finalment un atac de realisme i l'1 de gener del 1898 va posar en vigor un projecte d'autonomia —que els cubans van qualificar de 'autonosuya'— quan els rebels controlaven tota la part oriental de l'illa i els Estats Units amenaçaven des de Florida. Narcís Verdaguer va escriure a la Veu de Catalunya: 'La lluita del poble cubà per la seva llibertat és la primera ruptura de l'edifici centralista.'


A la metròpoli aquest projecte no rebia tampoc gens de simpatia, els polítics en criticaven la 'precipitació' i la majoria de diaris de Madrid s'hi van oposar. Foment del Treball va dir que calia ' lluitar contra el nefast propòsit de concedir autonomia aranzelària a les cambres insulars de Cuba i Puerto Rico perquè representa una ferida mortal al país productor i a la sobirania nacional'. Els més interessats a mantenir l'status quo era una estructura caciquil i corrupta de grans oligarques i alts funcionaris. El marquès de Comillas, per exemple, invocava 'l'honor nacional espanyol' mentre administrava grans latifundis a Cuba i era l'accionista principal de la Compañía Transatlántica, que es va fer d'or transportant tropes a l'illa.


El cuirassat Maine va arribar a l'Havana el 25 de gener del 1898 i les autoritats espanyoles van convidar els comandants a una corrida de toros. El 15 de febrer una explosió el va enfonsar. El president nord-americà MacKinley va signar la declaració de guerra el 20 d'abril i l'endemà Sagasta deia en un comunicat: 'Amb tota l'energia d'un poble que ha sabut conquerir nom i fama envejable, Espanya defensarà amb les armes el seu dret a continuar a Amèrica sense deixar-se intimidar.' El govern va insistir que combatria 'fins a l'últim soldat i fins a l'última pesseta'.


En el moment de començar el desplegament de tropes, l'executiu confiava encara que les potències europees (la Gran Bretanya, França i Alemanya), neguitejades per l'expansionisme nord-americà, pararien els peus als 'ianquis' i, sobretot, voldrien garantir el pagament del deute internacional, al qual Espanya acudia amb penes i treballs gràcies a l'espoliació de l'economia cubana. Greu error: les dues primeres es van mostrar indiferents, i la sempre pèrfida Albió es va refocil·lar amb l'atac americà.


Manifestants enfervorits van prendre els carrers de moltes ciutats espanyoles exhibint dibuixos de porcs cridant 'a Nova York, a Nova York!'. El diari madrileny El País va titular: 'El problema cubà no tindrà solució mentre no enviem un exèrcit als Estats Units'. A les tertúlies de la capital qualificaven els 'ianquis' de 'salsitxers' i vaticinaven que no tenien res a fer contra una armada vencedora a Lepant i que havia conquerit Amèrica. El Heraldo de Madrid, el diari de Canalejas, assegurava que les tripulacions americanes desertarien en massa als primers trets.


La caverna mediàtica vuitcentista ja havia desbarrat uns anys abans quan Alemanya havia ocupat les Carolines, i s'havia escrit, per exemple: 'Una guerra marítima no convé avui a Alemanya, perquè la defensa d'Espanya, que està en el cors, no solament ompliria els mars d'aventurers espanyols, la força i el nombre dels quals no ha calculat Alemanya, sinó que multiplicaria la bandera espanyola amb auxilis innombrables duts per dos instints: el de botí i el de venjança.'


El 22 d'abril, el capità general de Cuba, Ramón Blanco, es va adreçar a Máximo Gómez, cap dels rebels, per proposar-li de combatre contra 'l'enemic comú' al crit de 'Hurra por España, hurra por Cuba!'. La resposta va ser nítida: 'Em sorprèn el seu atreviment de parlar-me en termes de pau, quan vostè sap que cubans i espanyols no poden viure en pau sobre el territori de Cuba. Vostè representa una monarquia vella i desacreditada, i nosaltres lluitem pels mateixos principis que Bolívar i Washington.'


El primer xoc va ser a Manila, una plaça teòricament segura i ben defensada. Unes hores abans d'arribar-hi la flota nord-americana, el comandant espanyol va arengar la tropa: 'Una esquadra d'inexperts ve cap a l'arxipèlag amb l'arrauxat propòsit d'arrabassar-nos vida, honor i llibertat. Pretenen imposar el protestantisme sobre el catolicisme que professem. I jo dic: la lluita serà breu i Déu ens donarà una victòria brillant i completa, com demana la justícia de la nostra causa'. Va ser en efecte breu, els canoners nord-americans van enfonsar tota la flota espanyola al mateix port en menys de tres hores sense sofrir ni una sola baixa. La borsa espanyola es va ensorrar a l'instant.


Madrid va enviar la flota de l'Atlàntic a defensar Santiago de Cuba perquè els nord-americans blocaven el port de l'Havana. Conscient de les seues forces, el comandant, Pascual Cervera, va dir al govern que recórrer a les armes seria una bogeria, i aquest va replicar que el combat no es podia defugir perquè Espanya s'hi jugava l'honor. Blanco, per la seua part, va recriminar a Cervera que la flota s'hagués presentat a Cuba de buit, sense armament ni provisions, quan al seu exèrcit mancava de tot. Aquest cop la batalla va durar quatre hores. Els cuirassats nord-americans van enfonsar tots vaixells dels 'hereus de Lepant', l'un darrere l'altre, i van tenir una sola baixa, contra 350 morts i 160 ferits per la part espanyola.


El 10 d'agost el govern espanyol comunicava a la Casa Blanca a través de l'ambaixador francès que acceptava una capitulació. Madrid va proposar que els vencedors assumissin el 'deute cubà, contret per millorar les infrastructures', però Washington ho va refusar al·legant que aquest era el deure d'Espanya, ja que havia tret molts beneficis de la colònia. El periòdic La Época va dir que l'acord era 'monstruós de tan injust, irregular i opressor; el més funest i humiliant dels que Espanya ha hagut d'acceptar des que va començar el seu lent i ininterromput desmembrament'.


El país es va enfonsar en la depressió. Ortega y Gasset va afirmar en una conferència que 'l'Espanya caduca s'ha apoderat de tots els organismes públics, de tot allò que podem anomenar oficial i que no és únicament La Gaceta i els ministeris, i aquesta Espanya cadavèrica i purulenta, convertida en Espanya oficial, gravita, aixafa i esgota els gèrmens de l'Espanya vital'. Joan Maragall va escriure el seu 'Adéu, Espanya'.


El ribagorçà Joaquín Costa va assegurar que Espanya havia de deixar de ser governada per gent que 'haurien d'estar entre reixes, en un manicomi o asseguts als bancs de l'escola'. La regeneració que proposava no va arribar mai. Duran i Bas, representant del catalanisme al govern de Silvela, va dimitir amb una frase lapidària: 'No ens entendrem mai.' A Catalunya floria el modernisme.

Men?ame
 

Editorial