Xuan Bello: ‘La llengua asturiana presenta indicis de salvar-se’

Xuan Bello (1965) és un dels grans escriptors en llengua asturiana. Poeta, assagista, prosista, la seva obra ha estat traduïda a multitud d’idiomes, sobretot Historia universal de Paniceiros (2002). Bello visita Barcelona aquests dies, convidat per la prestigiosa Smithsonian Institution dels EUA, i el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) en un seminari per a parlar de la salut de diverses llengües europees. És membre de l’Acadèmia de la Llengua Asturiana i viu en un poblet de 250 habitants. A casa seva escriu i fa un programa de televisió, ‘Clave de fondo‘. Periodista durant molts anys, en aquesta entrevista acaba parlant de Javier Fernández, president d’Astúries i de la gestora del PSOE, que Xuan Bello coneix bé i de prop. Però comença parlant de llengua.

—Punts forts i febles de la llengua asturiana?
—Un català que visiti Astúries pot pensar que l’asturià és una llengua secreta perquè tothom se li adreçarà en castellà. Però entre la gent sí que es parla l’asturià. A Astúries som un milió d’habitants i devem ser uns 600.000 parlants. Però se n’hi ha d’afegir uns 70.000 de Lleó, 20.000 de Zamora i 30.000 de Miranda do Ouro (Portugal). A Europa el cas de l’asturià presenta indicis de salvar-se perquè l’oralitat no s’hi ha vist mai interceptada, tot i que ara comencem a témer que la transmissió lingüística no funcioni del tot bé. Però tampoc no funcionava a la meva generació. Els meus pares no em van transmetre la llengua. El sistema educatiu, tampoc. I, així i tot, bé el parlo. Ser massa pessimista tampoc no ens acostaa la realitat. El punt feble és la invisibilitat. El govern, en aquests quaranta anys d’autonomia, no ha fet gran cosa per a fer-lo visible. No n’ha valorat el fet cultural. Però aquests quaranta anys d’amor no han estat estèrils del tot. El 1982, quan vaig començar a militar en la causa, cada dia per esmorzar menjàvem titulars d’alguns lingüistes que ens deien que l’asturià no era una llengua. Doncs ara el prejudici contra l’asturià s’ha superat. Hi ha lectures més positives, ara, i no s’entén que l’asturià no sigui present en segons quins espais. Com per exemple, les esglésies. Per alguna cosa es comença. A Catalunya va passar igual: a Pujol el detenen perquè anava a missa en català. Fins i tot el govern sap que en alguns actes han de parlar en asturià.

—Hi ha més gent que parla asturià que no pas basc, doncs?
—Podria ser. Passa que el nombre de parlants d’asturià no ha parat de disminuir, i en canvi al País Basc no han parat de créixer, els parlants de basc.

—Teniu acadèmia, diccionaris, mitjans de comunicació?
—Hi ha l’Acadèmia de la Llengua Asturiana, de la qual formo part. Ha fet grans treballs, tenim gramàtica normativa, diccionari no normatiu però sí d’ús, i molt ben fet. L’acadèmia ha fet una feina que mereix respecte, admiració i elogis. Pensa que l’asturià s’estudia des del segle XVIII. Jovellanos encarrega al seu dilecte amic González de Posada una gramàtica asturiana. I des d’aleshores se n’han fet estudis. I tenim una televisió pública que va néixer amb voluntat de ser en castellà i prou. Sé que va haver-hi ordres que l’asturià no passés del 3% de la programació. Però la realitat es va imposar: la gent mirava sobretot aquell 3%. I de mica en mica. Ara hi ha programació en asturià, i amb èxit. La televisió emet en castellà i també en asturià.

—Aquí tenim burgesos del PP que parlen català. Allà també?
—Sí. Però a diferència de Catalunya, Galícia, el País Basc, Andalusia, Castella o Múrcia, a Astúries la guerra civil no només la va perdre la gent d’esquerres. També la gent de dretes. El 6 d’octubre, però del 1934, començava a Astúries la darrera revolució armada socialista a l’Europa occidental. I el 8 d’octubre es proclamava la República Obrera i Camperola d’Astúries, que va durar divuit dies. Per això el franquisme va acusar la dreta asturiana de no haver estat capaç d’oposar-se a l’esquerra amb èxit. Quan Franco sobrevola Astúries amb els seus flamants avions i llancen els seus pasquins amb la frase ‘Astúries vençuda’, es refereix a tots. Catedràtics de dret, notaris, jutges, la gent de bé asturiana és substituïda, postergada, a llocs inferiors. I el governador, el catedràtic de dret, eren franquistes castellans, catalans, etc.

—Catalans?
—Catalans franquistes. A Catalunya, Franco hi pot parlar, amb una part del catalanisme. Cosa que no passa a Astúries.

—Canvis que introduiríeu per afavorir la llengua.
—L’oficialitat. Tot i que s’ha de matisar. L’asturià té una llei, la llei d’ús i promoció de l’asturià/bable que s’aplica com a Galícia: l’administració es compromet a parlar en asturià si tu t’hi adreces en aquesta llengua. És una llei sense desenvolupar del tot.

—Tinc entès que dir-ne bable, de la llengua asturiana, pot ofendre. Cert?
—Bable té un caire pejoratiu, a vegades. I darrerament la filologia menéndez-pidaliana va intentar que adquirís aquest caràcter pejoratiu, fent-lo sinònim de ‘patuès’. Al principi no el tenia. Fins i tot per a un parlant, que sempre anomenarà ‘asturià’ la seva llengua, bable seria la forma acurada de parlar la llengua. Per cert, bable prové d’una errata d’un impressor català.

—Un català?
—Sí, sembla que bable neix en forma d’errata en un llibre imprès a Tarragona. Com he dit, Jovellanos encarrega una gramàtica a González Posada. I Posada era arquebisbe de Tarragona on el fa imprimir. Una de les primeres frase del capítol comença així: ‘L’idioma dels asturians, comunament anomenat bable.’ És estrany. Bable? Si de cas fabla. Però bable? Sembla que, segurament, un tarragoní a la impremta confon bable amb fabla. És una errata. I quan Jovellanos ho llegeix, pensa: si aquest home ho diu, deu ser veritat. I a partir d’aquí la paraula comença a circular. Crec que és la hipòtesi més encertada. Una altra hipòtesi presenta bable com acrònim de barbara lingua. Podria ser, però no em quadra. Alguns altres diuen que ve de l’anglès: to babble (‘balbucejar’). Vés a saber!

—Sou periodista, també. I coneixeu bé Javier Fernández, president d’Astúries i ara de la gestora que mana al PSOE.
—El conec personalment. No et diré que som amics, però sí que hem parlat moltes vegades. És una persona honesta. I parent de Manuel Llaneza, el primer batlle socialista d’Espanya, a Mieres, i organitzador del moviment obrer d’Astúries. Javier Fernández és Javierín de les cases barates, així se’l coneix. Té un perfil molt tècnic, i molt de partit. Fa dos anys, en una entrevista, va dir que ell no hi era per a defensar els interessos d’Astúries, que aquell no era el seu rol. I ja era president. Ell anteposa el PSOE a tota la resta. Ara, et dic una cosa: la bona premsa de Javier Fernández s’acabarà quan al PP ja no li convingui. I l’aniran a caçar. Faran servir la corrupció al sindicat miner d’UGT.

—Il·lustreu-nos.
—L’home que va posar a Javierín era el senyor José Ángel Fernández Villa, líder sindical, a qui van trobar un milió i mig d’euros al cotxe. Anava cap a Hisenda, quan Montoro va demanar que afloressin els diners que no es declaraven. Això utilitzaran, però ell no és corrupte, crec. A Astúries el PSOE no ha deixat de perdre vots i ara necessita Esquerra Unida per a aprovar el pressupost i li seria molt necessari el suport de Podem, que no té. Crec que és obvi que l’esquerra s’ha de reinventar. Ha caigut el darrer mur de la socialdemocràcia. El PSOE. I mira que en quedava poc. I no es recuperarà ni amb Javier Fernàndez ni amb la santedat de Covadonga. I això és molt fotut per a l’esquerra. Són cent cinquanta anys de lluita obrera, presons, vagues. Sigui com sigui, Fernández té una concepció molt jacobina de l’estat. Sens dubte.

—L’independentisme, com es veu a Astúries?
—Astúries no entén gaire bé l’independentisme català. Tot va per barris. Jo vinc de l’extrema esquerra, i allà no hi ha problema amb el dret de decidir. L’asturià considera que hi ha problemes més grans que l’organització administrativa. Preocupa més la seguretat social i l’educació que no pas si Catalunya té representants a l’ONU. No crec que ningú s’hi posés. O que la capital d’una federació ibèrica fos a Barcelona. Jordi Llavina sempre em diu: ja podria haver-hi més espanyols com tu. I crec que n’hi ha: gent que creu que és possible una federació i confederació, però que vol compartir coses essencials, com la seguretat social. No hi ha l’anticatalanisme de certs mitjans de comunicació i establishment. Crec que tant aquí com allà, i no qüestiono la independència ni el dret de decidir, a determinades estructures els convenia excitar sentiments per no parlar de la crisi. Si mai sou independents tindreu uns polítics molts corruptes. No crec que sigui la solució.

—Què llegiu en català?
—En català llegeixo Pla, Blai Bonet i, de poetesses, te’n recomano una que m’agrada molt: Gemma Gorga. Em sembla esplèndida. Una de les millors poetesses espanyoles del moment. Intensitat absoluta, i seriositat molt gran. Jo em reconcilio amb la poesia catalana amb tres poetes joves: Gemma Gorga, Jordi Llavina i Josep Lluís Aguiló, de Manacor, que em sembla un gran poeta.

—I en asturià?
—Milio Rodriguez Cueto, Berta Piñan, Pablo Anton, Marin Estrada, Anton Garcia, Ester Prieto.

—Diuen que viviu en un poble de 250 habitants?
—Sí, Caces. 250 habitants. Tinc la productora de televisió a casa, on enregistrem els programes. El convidat ve, fem un vas de vi i parlem. El programa es diu ‘Clave de fondo’. Alguns els fem en asturià, alguns en castellà. I un en portuguès. Això em deixa temps per a escriure. Perquè parlar és gratis, però escriure és cavar.