Xavier Antich: ‘Jueu és un adjectiu, i aquí l’hem convertit en substantiu’

El filòsof i professor Xavier Antich (1962) acaba de publicar llibre, La voluntat de comprendre (Arcàdia), on es recullen gairebé tots els articles que ha escrit al diari Ara aquests darrers dos anys. Són peces breus, que poden ser enlluernadores, i que mostren la capacitat que té d’explicar conceptes profunds a través de l’objecte més quotidià, com una cadira, per exemple. Professor d’estètica de la Universitat de Girona i d’un taller d’humanitats per a directius d’ESADE i president de la Fundació Tàpies, Xavier Antich es defineix com un marxista heterodox. Visita la redacció de VilaWeb ple d’energia, i durant una hora parla del seu llibre, de la polèmica amb Benet Salellas sobre els jueus i de la seva infantesa a la Seu d’Urgell, per exemple.

—Com els escriviu, els articles?
—Amb el pensament sóc molt sistemàtic, però amb la pràctica d’escriptura sóc caòtic. Els puc fer a les sis del matí quan pujo a Girona, a les onze quan en torno, abans de dinar, a casa, o al Glaciar de la plaça Reial. Allà molts! Molts. A mi el soroll no em molesta gens.

—Dieu que una lectora us va enviar articles vostres però recitats en veu alta!
—Una actriu que no coneixia un dia em va dir: m’ha agradat tant aquest article, el primer del llibre, que l’he enregistrat i te l’envio. Encara se’m posa la pell de gallina. Una meravella. I dues amigues de la Seu (l’una veterinària, i l’altra radiòloga) m’envien fotografies del lloc on em llegeixen els articles. I encara ho fan.

—Quin pes doneu al fet de ser fill de llibreter i mestra.
—Un pes absolut. Ho he volgut posar a la solapa: sóc fill de llibreter i de mestra. Entre els grecs era la cosa habitual: et presentaves dient sóc fill de tal i tal. Però avui sembla que queda massa íntim. Per mi són els dos referents de les meves dues passions, i que m’agradaria pensar que em defineixen: llibres i docència. A la llibreria de la Seu d’Urgell, també hi teníem diaris, i des que tenia sis anys que repartia El Correu Català, El Ciero, El Tele/eXprés, el Dicen, etc.

—Impressionen els articles per una cosa. Citeu llibres sense parar. Quants en llegiu?
—Un llibre el dia, no, però entre dos i quatre la setmana, sí. Mira, tinc una malaltia: m’agrada llegir els contemporanis. Començant pels filòsofs. Veig un llibre i pam! Cap a la motxilla. Per exemple, acaba de sortir en català Ètica a Nicòmac, d’Aristòtil, en una edició extraordinària. Només hi és en alemany, francès, anglès i català. Un d’aquests luxes de la cultura que s’ha de pregonar amb altaveu. Rellegint-lo veus que un text escrit fa 2.500 anys, però et continua dient coses sobre l’amistat, l’acció, que podria parlar dels diaris avui.

—Al llibre citeu el neuròleg Oliver Sacks. Compartim ídol!
—Ara llegeixo Els ulls de la ment. No l’hi coneixia. Una meravella. Enlluernador. Explica casos de gent que s’adona que no pot llegir. Hi veuen perfectament, però no interpreten què llegeixen. Per contra, en un dels casos, pot continuar llegint una partitura. I t’ensenya què vol dir la visió, el pensament, la memòria i el món fascinant de dintre el cap.

—Dieu que fa vint anys que escriviu un llibre de filosofia.
—No vaig poder evitar de fer la confessió. El darrer llibre que vaig escriure va ser El rostre de l’altre, quan vaig guanyar el premi Joan Fuster, l’any que es va morir ell. Una cosa mítica en la meva formació i en el que he acabat essent. Però ja han passat vint-i-cinc anys. No he parat d’escriure. He fet més d’un centenar de textos de recerca. I faig classes. I escric articles. I entremig fa vint anys que treballo en un text que té a veure amb l’estètica i l’estètica política. I va molt lent. Molt lent. Envejo la gent que escriu un llibre l’any.

—Es veu que llegiu grec antic. Quines llengües podeu llegir?
—Català, castellà, anglès, francès, italià. I alemany, més llegit que no parlat. A banda, com dieu, el grec antic i el llatí. Amb diccionari al costat. Per cert, ara hi ha un diccionari grec antic – català que és meravellós. Només es troba en anglès, francès, alemany, i ara en català.

—Feu classes a ESADE a directius, sobre novel·les i peces d’art. No és habitual.
—Neixen de la convicció que gent superformada en qüestions d’empresa, economia i finances eren analfabets en l’àmbit de les humanitats. Tenim la consciència que llegir un llibre, o analitzar una obra d’art, pot tenir incidència en la qualitat del seu treball a l’economia. Són directius d’empresa i amb capacitats tècniques. Però què ensenya més que una bona novel·la sobre la psicologia humana? Amb una gran obra de ficció, com Rei Lear, o novel·les com les d’Émile Zola, assumeixes un refinament que no és gaire habitual. Això ensenyem. Una de les lectures que més ens va commoure, a les classes, és  El raïm de la ira, de Steinbeck. Un dels diagnòstics literaris més lúcids sobre les causes de la Gran Depressió americana. Una de les sessions més memorables. Sempre m’ha molestat molt la gent que analitza l’art només pels artistes. Les novel·les no s’han fet per als professors de literatura. Veure que les novel·les són capaces de donar respostes a directius d’empresa, per mi és un luxe. N’aprenc, de les seves mirades.

—Walter Benjamin, per què és tan citat als vostres articles?
—Perquè crec que ell i Emmanuel Levinas són els grans pensadors del XX. I perquè moltes coses que va dir són pronòstics visionaris. I perquè forma part d’una tradició de la qual em sento partícip: el marxisme més heterodox, crític. I una anàlisi de la realitat social des de l’esquerra radical que no és dogmàtica ni amb fórmules preestablertes. Un cas insòlit entre els pensadors d’esquerres. Personatge molt heterodox. Marxista, però no el trobarem en els manuals, no.

—Quins serien els grans llibres de filosofia, en català?
—Per mi hi hauria Les formes de la vida catalana, de Ferrater Mora. I La teoria de la sensibilitat, de Rubert de Ventós. Les dues grans aportacions catalanes al pensament europeu. I no podem deixar d’esmentar L’Home, mesura de totes les coses, de Joan Fuster. Si ens posem puretes, no és llibre de filosofia. Però per mi conté molta més filosofia que no pas molts altres.

—Per què aquesta obsessió amb els objectes? Hi ha la gran frase: ‘Un objecte sempre porta part de la mirada dels qui l’han mirat’
—Benjamin, altre cop. Jo, que sóc aristotèlic, estic convençut que la filosofia no pensa idees, o teories, sinó que a través de les idees pensa en coses concretes. Persones, realitats i objectes concrets. I la nostra relació amb els objectes. I Ernst Bloch, un dels meus favorits, des del marxisme crític, fa la filosofia de la vida quotidiana. Una anàlisi de les coses quotidianes: cadires, matalassos, etc. Vaig pensar que per a lectors de premsa, que potser els rellisca la filosofia, podia fer servir objectes com una porta d’entrada. Què passa amb la roba d’algú que s’ha mort? Què passa quan veiem una bufanda a terra? O un abric. O un matalàs, per què té tanta importància?

—La premsa informa, i influeix. Un article vostre ha suscitat un article mig de disculpa de Benet Salellas, diputat de la CUP.
—Benet Salellas, amb el tot el respecte que li tinc, i la complicitat, com és prou sabut, va fer unes declaracions que al meu entendre eren d’una certa gravetat. Qualificar de botxí el representant dels jueus de Catalunya és d’una gravetat impressionant. I més al parlament. N’hem parlat a través de correu electrònic. Sé que ell, en el seu article, diu que entenia que Benguigui venia en representació de l’estat d’Israel. I vaig haver-li d’explicar que israelita, jueu, no és israelià, habitant d’Israel. No és igual. I hauria estat molt bé que en el seu article, reconeixent això, s’hagués retractat de l’afirmació de botxí. Fa una certa autocrítica, però em sembla que qualificar de botxí un jueu de Barcelona, a mi modestament i amb tota la prudència, em val com a autocrítica, però no com a correcció.

—Antisemitisme a l’esquerra. Owen en parlava a The Guardian. Ens passa a Catalunya?
—Ho crec. I és un dels drames. I és un problema greu. Fa sis-cents anys els vam fer fora. I eren catalans jueus. Jueu és un adjectiu, i aquí l’hem convertit en substantiu. I si els substantivem, sempre seran l’altre. Els altres. Jo passejo amics pel Call de Barcelona i em pregunten sobre els jueus, com si no fossin catalans, també. I ho eren i ho són. Catalans jueus.
—Sou anticapitalista?
— Sí. Sé que som minoria, però també veig que tothom és conscient que aquest sistema no funciona. És curiós, també. Crec que aquest sistema no solament genera injustícies, sinó que se sosté en injustícies d’arrel. En això, si traiem l’etiqueta anticapitalista, poc o molt, si traiem els més convençuts, molta gent hi està d’acord. A mesura que coneixes més com va el món, t’adones que no depèn de la conjuntura, d’aquest govern o d’aquell. Depèn més de les normatives macrostatals que regulen el sistema.

—També s’ha d’acceptar que l’anticapitalisme potser no té proposta concreta.
—Segurament allò que més em neguiteja és veure que som conscients que el sistema no funciona i que les reformes no poden impugnar-lo de base, però tampoc no tenim models operatius que puguis identificar. Jo no subscric, ni vull, Veneçuela com a model. Veneçuela no em sembla model de res. I la meva posició seria tan frontal contra Veneçuela com amb el sistema actual. Per tant, sempre és difícil de justificar-se quan et demanen un model existent.

—Què n’opineu, del full de ruta independentista actual?
—El full de ruta, en els termes que s’ha definit, serà difícil que condueixi a bon port. La situació és tan complexa que si la iniciativa no sorgeix d’un acord que respongui a una certa sintonia a demandes molt heterogènies, no ens en sortirem. Jo sóc admirador de la revolució americana. Hi ha processos ja delimitats i dibuixats vàlids. Hem d’anar a models formatats internacionalment. És clar que hi ha vies que no tenen sortides. No hi haurà referèndum pactat. Això és obvi. Està molt bé que alguna gent ho defensi. I alguns és el màxim a què poden arribar. Que cadascú defensi allò que pugui. Les emergències del país són extremes. No podem esperar vint anys. Però prendre decisions unilaterals també es fa complicat, amb les dades actuals.