Violència a Gràcia

Tothom ha vist les imatges de la violència a Gràcia, d’una violència que ha posat en tensió bona part de la societat i que, evidentment, originarà més d’una fractura política en un futur immediat. Malgrat allò que alguns volen fer veure la violència no és mai gratuïta. Acceptar això seria massa simple. Ara, tampoc no és innocent.

No es pot entendre què va passar despús-ahir i anit sense contextualitzar les circumstàncies que tots hem viscut aquests darrers anys. Però hem de ser clars a l’hora de dir també que amb aquestes circumstàncies no n’hi ha prou per a explicar això que ha passat ni justifiquen el comportament d’una part de manifestants. D’aquesta part de manifestants que tothom coneix i que fa anys que aprofiten qualsevol excusa, a Barcelona, per imposar els seus mètodes de confrontació violenta.

La violència exercida pels bancs contra el conjunt de la població ha estat brutal i això no es pot negligir pas. I també la violència exercida pels governs, el de la Generalitat i el d’Espanya en aquest cas, amb les polítiques d’austeritat. Són unes polítiques que han empobrit visiblement el conjunt de la societat i que han condemnat la meitat dels joves a estar sense feina. És especialment difícil d’acceptar sense indignar-se la manera com han estat tractats els bancs, els privilegis immorals que els han estat atorgats i la prepotència que gasten encara avui. Malgrat haver estat rescatats pel diner públic, és a dir, pels imposts de tothom. Molta gent odia els bancs profundament amb motius, amb raons. Voler amagar aquesta part de l’anàlisi ni és just ni ajuda gens a entendre tot això que passa.

En aquest sentit és evident que el Banc Expropiat tenia totes les condicions per a ser un símbol. Era una antiga sucursal bancària ocupada per gent que l’havia destinat, sobretot, a finalitats socials i culturals. És cert que tot allò que s’hi feia es podia fer legalment en un centre social, per exemple. I que l’ocupació de l’edifici no era necessària. Però, una volta ocupada la sucursal i convertida en un símbol, la prudència política recomanava, crec, fer el mínim mal possible i causar el mínim problema possible. A tothom.

L’ajuntament anterior, presidit per Xavier Trias, va trobar una via per a resoldre o amortir el conflicte que era discutible, però innegablement eficaç: una cosa tan senzilla com pagar el lloguer dels ocupes al propietari de l’oficina. Els ocupants diuen que no volien que es pagàs aquest lloguer, però és impossible creure’s que ignoraven que l’ajuntament el pagava. Simplement, ja els anava bé. Quan fa poc l’ajuntament actual, presidit per Ada Colau, va decidir de deixar de pagar aquest lloguer va encendre la metxa: el propietari del local va denunciar l’ocupació.

Entenc aquells que diuen que no s’hauria de tolerar l’ocupació de cap manera. Entenc que per a alguns l’acció de Trias siga contradictòria i només servesca per a tancar el debat en fals, per a esquivar-lo. Però crec que un polític té l’obligació de ser eficaç i de mesurar la proporcionalitat dels fets i de les conseqüències que tenen. Algú pot pensar que la situació que hem viscut aquestes nits es pot acabar sobretot –o només– amb més duresa policíaca, però això no va així. No és tan simple. Era proporcionat, doncs, pagar el lloguer i que la societat fes els ulls grossos a aquesta ocupació? A mi em sembla que era una possibilitat, si més no, intel·ligent, i no puc entendre per què s’ha trencat. Perquè les conseqüències del trencament superen amb escreix el cost que tenia el pacte.

Com a reacció al tancament, una part dels manifestants va desfermar una agressió tan violenta contra aparadors, mobiliari urbà, vehicles i persones que no es pot justificar de cap manera. La reacció dels mossos va ser també violenta. Però va arribar després, i amb això no s’hi val a fer trampa. Havia d’haver estat més moderada? Estic segur que sí. Però això de destruir primer tot el que trobes al teu pas i després exclamar-se perquè la policia s’hi torna és molt infantil. Massa.

Siga com siga, ningú no pot negar que aquests actuacions tenen un ressò positiu entre una part de la població, i aquesta és la clau veritable del debat. La presència i el creixement –a Barcelona i arreu del país– de grups dits antisistema, de vegades violents, és una realitat que no podem negar. I és una realitat que clarament atorga rèdits electorals. Perquè a aquesta gent els vota una quantitat important de ciutadans. No als dels malls i les barres de ferro, segurament. Però sí als qui entre un senyor amb un mall trencant vidres i un policia provant d’aturar-lo faran costat sempre, sense voler pensar-s’hi gens, a l’home del mall.

Ho faran adduint la violència primigènia, que existeix i és real. Dubte molt que ningú puga defensar en públic que es creme la moto d’un veí treballador de Gràcia, que es destrosse el cotxe d’un altre veí, segurament votant de les esquerres, o que es trenquen els vidres de botigues que no tenen res a veure amb grans multinacionals ni amb bancs. No són tan babaus per a fer això. Però d’aquesta violència alguns en trauen profit per a la batalla política i per acorralar contrincants polítics, que, segons que sembla, ho som tots, evidentment perquè el cercle dels purs és petit per definició.

L’extrema esquerra a Catalunya és una de les més hàbils del món en el mobbing social com a mètode per impedir que els altres debatem sobre la seua pràctica política. Ells fan la seua feina, és clar. I insistesc que la fan molt ben feta: mireu, si no, quant de poder han arribat a acumular en pocs anys i compareu-ho amb qualsevol país veí.

Però allò que ens hem de preguntar urgentment els altres, sobretot els qui som d’esquerres i comencem a estar tips de segons quines persones i de segons quines actituds, és si és de cap utilitat per a la nostra societat continuar aguantant la seua lògica maniquea, ser-ne esclaus. Perquè les conseqüències d’aquesta mena d’accions i del seu aprofitament polític estan ja molt a prop d’acabar amb la majoria social que volia posar fi al règim del 1979 amb la creació d’un nou estat. I no m’estranyaria gens que al pas que anem acabaren fins i tot creant un reflux en favor del centre-dreta, abans no ens puguem ni adonar de què passa.

[A sota, excepte si feu servir alguns models de mòbil, trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Com sempre us recomane de forma especial llegir els més crítics o que aporten dades interessants en contra del que jo he escrit.  Avui hi ha especialment el de Leandre Massó però crec que heu de llegir també com a mínim els de Roser Giner i Josep Selva.

Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Per a saber-ne més, aneu ací.]