Vicent Sanchis: ‘No m’esperava la rebuda que he trobat a TV3’

El periodista Vicent Sanchis va ser nomenat director de Televisió de Catalunya fa dues setmanes. La notícia va suscitar algunes crítiques de gent que considerava que era un nomenament molt polític. Encara no ha tingut temps de prendre grans decisions. Però diu que ja ha començat a posar fil a l’agulla en alguns aspectes que són al seu abast. Reconeix que no té la capacitat d’actuació que caldria per a fer determinats canvis a la televisió pública, però no es frena a l’hora d’identificar alguns dels aspectes que necessiten solucions. També mossega quan li demanem per les crítiques rebudes arran del seu nomenament. Parla de la línia editorial que segueix TV3 i els equilibris polítics que cal fer. I explica les idees que té per a aprofitar el potencial d’àmbit nacional que pot sorgir amb la creació de la nova televisió valenciana.

—Com heu trobat la Televisió de Catalunya? Quina observació o conclusió en traieu, d’aquests primers dies?
—No m’atreviria a fer-ne cap balanç, però sí una descripció. No puc treure’n conclusions, encara. Això exigeix una mica més de calma i perspectiva. Si em demaneu conclusions sobre com he trobat aquesta casa, on ja havia treballat, serien precipitades. La primera impressió és que ha estat un aterratge convuls. Hi ha hagut molt rebombori. I continuarà un temps. Continuarà. Hi ha hagut unes reaccions que no sé si tenen gaires precedents. Si cada vegada que ha arribat un director en aquesta casa s’ha trobat amb això, no m’estranya que ací fora del despatx hi haja una farmaciola plena de píndoles per a poder-ho aguantar.

—Aquesta rebuda us impedeix de fer allò que teniu encarregat? Es deu poder reconduir…
—No, home no! Vaja, jo crec que hi ha un moment per a les crítiques –per molt dures que siguen i per molt greu que sàpiguen– i hi ha un moment per a les respostes i un altre moment per a treballar. I jo des del primer dia que treballe ací. Des del primer dia que mire què falla i què puc fer d’acord amb unes dades que intuïa, perquè les audiències són públiques. Jo venia quatre vegades cada mes a programes com ‘Els matins’ i ‘Divendres’ i parlava amb gent d’aquests programes i ja sabia quina era la situació. Tenia contacte amb gent de la casa que m’explicava quins són els problemes detectats. Tot això ja ho tenia. No m’esperava la rebuda que he trobat. Però hi ha uns problemes que ja els sabia i els he pogut constatar.

—Es va fer el vostre nomenament per corregir ràpidament el tractament sobre el cas Palau?
—Les coses que diu la gent cal analitzar-les una mica. A veure… el cas Palau ja està encarrilat. Si jo haguera vingut ací a tallar el tractament del tema, hauria fet tard. A més, hi ha gent que sap que, dient això, em dificultaria molt qualsevol decisió que hagués pogut prendre. Jo puc prendre decisions sempre limitades. Perquè aquesta casa, encara que alguns no vulguen reconèixer-ho, té unes instàncies equilibradores dins i fora. Jo intente assimilar les crítiques que tenen fonament. Les que són una prevenció per a aconseguir mantenir una determinada línia d’actuació em porten a observar encara més la línia d’actuació en qüestió per si té criteris periodístics i és com jo crec que s’han de fer les coses. I actuar d’acord amb la meua consciència i les circumstàncies d’entorn i la meua capacitat professional. Crec que és massa fàcil fer aquesta acusació. Si algú haguera volgut impedir un determinat tractament del cas Palau tal com era evident que TV3 el tractaria, ho hauria fet molt abans per evitar precisament aquests comentaris. Pel fet que ho diga jo, molts no ho creuran. Però… per l’amor de Déu!

—Després d’anys d’escriure articles i d’opinar en les tertúlies defensant una posició concreta, és lògic que hi hagi qui pensi que és un nomenament polític.
—Bé, com tots els periodistes. Com tots. Però sembla que a Catalunya hi ha unes posicions que són completament lícites i uns altres que no agraden gens i et fan sospitós. I hi ha gent que reparteix carnets de posicions correctes políticament. O les que els agraden a ells. No conec cap periodista que es dedique a l’editorialisme, al columnisme, a la gestió de mitjans, a la tertúlia, a l’articulisme, etc., que no tinga una posició presa. Alguns haurien de reconèixer que no els agrada que el director de TV3 tinga una posició intel·lectual o ideològica que no coincideix amb la seua.

—Però creieu que aquest és un bon sistema de nomenament de directius dels mitjans públics? PDECat i ERC es reparteixen TV3 i Catalunya Ràdio i avall…
—A mi no m’agrada el qüestionament continuat de la professionalitat i l’honorabilitat de la gent. Jo crec que en tinc. I molts dels qui criden no en tenen tanta, posats a parlar. Alguns dels qui més protesten diria que no tenen la meua trajectòria professional i la llibertat de criteri. Allò que demanen als altres, molts d’aquests que criden no ho compleixen. És absolutament injust condicionar uns nomenaments que evidentment han de ser polítics perquè depenen del consell d’administració de la Corporació –que té uns membres escollits pel parlament. I és injust protestar ara i no haver protestat quan s’havia fet servir aquest mateix sistema amb gent del seu parer.

—Però és un bon sistema de nomenament?
—Ho ha de decidir el parlament. És millorable? Segur. Però hi torne a insistir: és millorable sempre que es faça amb honestedat. I en les crítiques que hi ha hagut ara, aquesta honestedat no hi és.

—Hi esteu còmode, amb la línia editorial de TV3? Parlem de matèries com el tractament del conflicte Israel-Palestina, la política veneçolana, l’elecció de Trump… o el bus d’Hazte Oír… per posar-ne alguns exemples.
—Sóc conscient que les línies editorials d’aquesta casa responen a molts equilibris que la gent ignora. Equilibris professionals, deontològics, polítics… Aleshores, entenc que sempre s’ha de fer una política de contrapesos. Hi ha coses que m’agraden més i n’hi ha que no m’agraden tant. No totes es poden canviar com pensen alguns. No sé quina imatge té la gent del director de TV3. No pot fer qualsevol cosa. El sistema d’ordeno i mando ací no funciona. Ara, hi ha coses que no m’agraden i crec que val la pena revisar-les des de la meua responsabilitat i competència.

 Per exemple?
—Alguns professionals d’aquesta casa consideren que, com més dura és l’actitud amb un polític, més professionalitat es demostra. Jo no crec que aquesta siga la recepta. Crec que tots els periodistes han de ser durs quan entrevisten un polític, però que no està bé que hi haja polítics que vinguen a TV3 com a territori enemic. Tots han de poder venir com un territori amb el qual poden discrepar –perquè reflecteix majories socials i parlamentàries–, però no s’han de sentir com en territori enemic. Això m’agradaria corregir-ho. No pot ser que alguns polítics que han estat escollits en unes eleccions vinguen amb la idea que patiran més d’allò que marca la lògica periodística. I també és cert que les queixes d’alguns d’aquests càrrecs electes són fruit d’una estratègia política que implica presentar TV3 com allò que no és.

—Qui us truca per a proposar-vos el lloc i quin encàrrec us fa?
—Em va cridar Núria Llorach i em va dir que hi havia hagut una dimissió i que havien pensat en mi. És veritat que algunes vegades havíem parlat de TV3 amb ella i amb el seu antecessor. I quan s’havien fet nomenaments, alguna vegada m’havien consultat la disponibilitat. Però aquest cop la decisió ha estat precipitada i conseqüència d’una dimissió.

—Quin model de televisió teniu al cap?
—Això és una televisió pública. Com a televisió pública ha d’haver-hi una línia d’informació plural i honesta. La millor possible. Encara que això no vol dir que tothom n’estiga content. Els informatius de TV3 tenen coses a corregir. Tenen uns equips humans magnífics. S’hi ha de mantenir el rigor i s’hi ha de mantenir la credibilitat. Convé que aquesta credibilitat augmente? Sí. Ho intentarem. Perquè és clar que no tothom veu TV3 amb la mateixa actitud d’identificació. D’acord, però els informatius d’aquesta casa són una part forta. La següent cosa que ens hem de qüestionar és si tota la graella ha d’estar creuada per una programació en què els informatius siguen gairebé el recurs sempre necessari i la veu més potent. Jo crec que no. La televisió ha de tenir una voluntat molt gran de formació. De formació, eh? For-ma-ci-ó. Formar culturalment, intel·lectualment, en criteri general… Si alguna cosa no és TV3, és doctrinària. Si algú diu això, ho lamente, però menteix.

—Ha d’entretenir també?
—És cert que la televisió pública té aquests encàrrecs, però també ha de distraure. I diria que TV3 no ha trobat gaire el camí per a fer-ho. Hi ha una competència molt forta i s’ha dispersat molt l’audiència televisiva. I les cadenes privades que emeten des de Madrid no tenen tants escrúpols a l’hora de divertir la gent i tenen estratègies que els permeten molt més impacte. Tot això és cert, però no ens hi podem resignar. Ja fa temps que hauríem d’haver recuperat aquest espai d’entreteniment. I cal desdramatitzar una mica la realitat. Ja sabem que en moltes ocasions és molt dramàtica. Però no ens podem passar tot el temps llepant-nos les ferides… protestant… plorant… per aquesta realitat. Aquesta realitat l’hem d’ensenyar tal com és sense amagar-la, però també hem d’intentar que la gent s’ho passe bé. La gent també mira la tele per passar-ho bé. Si TV3 no els ho permet, n’hi haurà uns altres que ho faran.

—Arribeu a la direcció quan les graelles de la temporada vinent ja estan avançades. Teniu capacitat d’incidir-hi?
—Tinc una certa capacitat. Ja estan molt avançades. I una cosa que m’agradaria canviar a TV3 és la rapidesa i l’agilitat per a modificar programes i graelles quan no funcionen. Quan un programa és de producció interna, és més fàcil d’intervenir-hi per corregir-lo. I quan és de producció externa, tens moltes més limitacions. Però hi ha d’haver més agilitat per a prendre decisions i ser més competitius. He arribat en el moment que es redefinia la programació del day time, que és tot allò que no és prime time. Perquè no funcionava. I en aquesta redefinició, ja hi he entrat. En alguns programes del prime time com coproduccions i programes d’encàrrec són difícils de corregir sense més recursos. I, si en un programa d’aquests t’has equivocat, t’ho empasses. No tenim possibilitat ni recursos per a respondre a una decisió equivocada. Tot està previst per a resignar-se al resultat de cada programa.

—La millora d’aquesta programació d’entreteniment exigeix fitxar presentadors de les televisions espanyoles? Aquesta és l’estratègia?
—En aquesta casa hi treballa molta gent. I sempre es diu que hi ha molt de talent. Jo ho crec. Aquí hi ha totes les cares que calga. Ara, en la renovació necessària per a ser competitius s’han de jugar totes les cartes. Totes les que puguem. Al final això dependrà de la nostra habilitat i dels nostres recursos. És cert que de recursos en tenim pocs. D’habilitat, n’hi posarem tanta com puguem. Sense refusar res ni descartar res.

—Cal destinar recursos a propostes com la fórmula 1 o cal concentrar-los més en el servei públic i a formats que no faran les privades?
—Un dels principals serveis públics que pot oferir TV3 és arribar al màxim de gent. Tothom deu estar d’acord que si hi ha una televisió pública en català davant d’una competència molt potent en castellà, el millor servei que pot fer és atraure com més gent millor a l’oferta en català. Això és claríssim. Ara, aquí hi ha diversos canals i diferents ofertes. Hi ha d’haver un espai per a cada cosa. No és igual el Canal 33 o el 3/24 que TV3. Aquest últim ha de competir amb l’honestedat que ha de tenir un servei públic. Però ha de competir. Sense renunciar a gairebé res. Tan sols podem renunciar a allò que siga fora de les línies roges que ens traça la nostra mateixa definició. En la resta, el camp és lliure.

—Així no cal fer un canvi radical a TVC?
—És que tampoc no el podríem fer. És que no el podria fer ningú. Què vol dir un canvi radical? Si vol dir capgirar-la del tot en els continguts, això és dificilíssim. Els continguts ja són molt definits. Cal anar assajant canvis, però cap mitjà sòlid –i TV3 ho és– no permet de fer barbaritats. Cal reflexionar molt per a entendre quina pot ser l’evolució de la televisió i del periodisme. Cal pensar bé quin és el model de televisió més adequat. Jo he arribat i el comitè d’empresa m’ha presentat un document amb les mesures que creuen que s’han d’adoptar a la curta i una mica a la llarga. És una visió concreta.

—Hi esteu d’acord amb les propostes?
—En molts punts, sí. I en uns altres, no. Home, hi ha un punt que no és que no hi estiga d’acord, sinó que no depèn de mi. Si demanen de recuperar el pressupost que tenia la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals el 2010, poc hi puc fer, jo. I si la recuperació d’aquest pressupost és la base de moltes altres propostes que fan, com que sé que serà molt difícil que recuperem aquelles xifres, tal com van les coses, no puc plantejar estratègies fictícies. No tindrem aquests ingressos a curt termini.

—Però demanareu més pressupost?
—Jo demanaré tot el pressupost que siga possible. El d’enguany ja no el podem millorar. En el futur, és clar que en demanaré més. No hi ha cap instància pública que vulga menys recursos o que no vulga tenir-ne més per a prestar el seu servei. Volem ser més eficaços i donar més cobertura pública. Ningú no pot renunciar a demanar més mitjans. Però sóc conscient que si els ingressos no augmenten, les partides que pugen, ho fan en detriment d’unes altres. Doncs mirem quines estem disposats a rebaixar per augmentar la que m’ha tocat administrar a mi. Mirem-ho.

—Un liberal com sou, demanant més recursos per una televisió pública…
—És que això és divertit. Jo sóc liberal. No amague la meua ideologia. Però aplicant un liberalisme dogmàtic, excessiu i radical, TV3 no existiria. Tampoc no tindríem la sanitat que tenim, ni la televisió ni l’educació que tenim. Podem dir que jo sóc un liberal atípic, tal com molts entenen el liberalisme. Però el liberalisme normal proposa que allà on no arriba la iniciativa privada ha d’arribar la iniciativa pública. Evidentment. Només hi ha una televisió privada potent a Catalunya. Preguntem-los quant costa cada any aguantar-la i si amb el seu pressupost es pot fer la competència a Antena 3 o a Televisió Espanyola. Les coses són com són.

—La plantilla de TVC té la dimensió adequada?
—La plantilla té la dimensió que ha deixat tot un seguit de fets de manera encadenada. El comitè d’empresa considera que és poca perquè s’ha de rejovenir. I no estan a favor de fer cap ERO ni pre-jubilacions ni coses d’aquestes. Si jo ara dic res sobre la dimensió de la plantilla, ja sé què em diran. Tan sols puc dir que no sé si és el model que en el futur podrà garantir la viabilitat de Televisió de Catalunya. No sé si en el futur la plantilla actual podrà garantir la viabilitat. No cal entrar-hi més perquè hi ha temes que s’han de tractar quan tens capacitat de resoldre’ls. Jo ara no tinc aquesta capacitat.

—Ens trobem que un accident a Badajoz té la mateixa importància als informatius que un accident a Alcoi.
—Sí.

—Ha de ser així?
—No tenim corresponsal a Badajoz i la corresponsal que tenim a València, que hauria de cobrir un tema a Alcoi, ara és la directora general de la Corporació Valenciana de Mitjans i, per tant, tenim una plaça que cal ocupar. Però demostra que TV3 no tenia la mateixa dedicació a Alcoi que a Badajoz. En aquest sentit, s’han de vèncer moltes dificultats. Com la mateixa percepció que té la societat catalana de què és el País Valencià i què són les Illes Balears. Però, en aquesta qüestió, defense una posició molt exigent d’integritat nacional. Ara ens serà més fàcil. Abans, amb els mateixos recursos i un corresponsal, és evident que era poquíssim per a cobrir allò que jo voldria. Però resulta que ara hi haurà una televisió valenciana i un dels objectius que m’he proposat és fer tantes coses com puguem junts. I tantes coses com puga anar paint les nostres audiències. Es va fer un programa, ‘Cosins germans’, que oferirem a la televisió valenciana quan s’haja constituït. És tan sols un exemple.

—I coproduccions?
—Les possibilitats de col·laboració són enormes. Per la nostra part, no quedarà. Espere que per la d’ells, tampoc. Seria molt interessant per a la cultura i la llengua que compartim que treballàrem plegats sempre que es poguera. Coproduir, intercanviar programes… tot el que faça falta. Només hi ha una limitació: que tot el que fem funcione en les respectives audiències. No podem forçar l’audiència de Catalunya amb uns programes o continguts que no entenga. I encara menys es pot forçar l’audiència valenciana. Però que hem de cercar-ho i treballar-ho al límit fins on puguem, per la nostra part, segur.

—Ja hi heu parlat, amb Empar Marco i Andreu Manresa?
—Amb Empar, sí. Amb l’Andreu encara no. Empar Marco tenia una visita programada dilluns a les instal·lacions d’aquesta casa i vam parlar molta estona. Amb mi i amb tots els departaments de la casa.

—Recuperareu delegacions emblemàtiques com la de Perpinyà?
—Tinc present de revisar-ho. Concretament, pel que fa a Catalunya Nord –que és un tema que a TV3 l’ha preocupat molt, unes vegades, i molt poc, unes altres–, a mi em preocupa molt. No és gens fàcil.

—Per què no és fàcil?
—Perquè allà hi ha una ratlla d’estats que ens separa; hi ha un muntó de problemes de competències; un muntó de dificultats tècniques; unes ajudes per part de l’estat que allà no són fàcils d’aconseguir… Sóc conscient de les dificultats que hi ha hagut en aquesta qüestió. Però jo tinc la voluntat de fer-ho.

—Què fareu perquè TV3 es torni a veure amb normalitat a tot el país?
—No depèn de mi. Jo hi posaré totes les facilitats del món. L’únic territori on no es pot veure és el País Valencià. I els governs de les dues Generalitats ja hi treballen. I les direccions de les corporacions, també. Per tant, ací trobaran un entusiasta d’aquesta recuperació. El calendari diu que el dia que comence a emetre la nova televisió valenciana començarà la reciprocitat.

—La TV3 de la república independent serà com la TV3 autonòmica?
—Aquesta televisió no ha estat mai autonòmica. Qui diu això es confon. Alfonso Guerra volia que fos una televisió autonòmica dedicada al folklore. Calviño, que va ser director de RTVE quan es va fundar TV3, va dir que seria una televisió antropològica. Ja els hauria agradat! Però no ha estat mai una televisió amb mentalitat autonòmica. Si em demaneu si serà igual en un estat independent, diré que haurà de tenir més recursos i, per tant, més possibilitats. Si amb la independència s’acaba l’espoliació fiscal i l’estat català disposa de més recursos que la Generalitat actual, cal pensar que TV3 podrà tenir més potència que no ara. Tenir més recursos no garanteix res. Però si són administrats amb eficiència, la televisió funcionarà molt millor. Canviaran moltes coses també en relació amb les freqüències, els permisos d’emissió i més coses. En una república independent, TV3 serà molt més forta.