Vicenç Pagès Jordà: ‘Per mi, l’art és l’organització de la passió’

Cara a cara, tan seriós, sembla que gasta un humor anglès. En la vida, com en la seva literatura, l’humor és imprescindible, necessari, fent parella amb la ironia. De manera que de vegades crema, però no gaire.

Vicenç Pagès Jordà va néixer a Figueres el 1963. És empordanès. És de la mateixa generació literària que Manuel Baixauli, Sergi Belbel, Lluís Calvo, Flàvia Company, Oriol Izquierdo, Joan-Lluís Lluís, Sebastià Perelló, Ponç Puigdevall, Màrius Serra, Jaume Subirana (la collita del 63).

L’any 1990 va publicar el seu primer llibre, que era un aplec de narracions: Cercles d’infinites combinacions. L’hi va publicar l’editor Xavier Folch a Empúries. Els estudiosos de la seva obra diuen que en aquelles narracions es concentrava tot el que va venir després. L’any 1992 publicava a Llibres de l’Índex Grandeses i misèries dels premis literaris, que anava farcit de cites. La primera novel·la va arribar el 1995, també a Empúries, i es deia El món d’Horaci. A la contraportada del llibre s’endevinava l’ambició i la jovenesa de Pagès Jordà: ‘L’autor trava un argument ambiciós, a mig camí entre la ficció i l’assaig creatiu, amb ajuda del mètode paranoicocrític.’

Després va publicar novel·les com ara Carta a la reina d’Anglaterra (Empúries, 1997), La felicitat no és completa (premi Sant Joan, Edicions 62, 2003), Els jugadors de Whist (Premi Crexells, Empúries, 2009) i Dies de frontera (premi Sant Jordi, Proa, 2013). A més dels reculls de contes En companyia de l’altre (premi Documenta, Edicions 62, 1999) i El poeta i altres contes (premi Mercè Rodoreda, Proa, 2005). I els assaigs divulgatius Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998) i De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa, 2006).

Enguany, quan fa vint-i-un any que es va publicar la primera edició d’El món d’Horaci, Empúries edita una segona edició, reescrita per l’autor, amb un epíleg seu i un colofó del catedràtic de literatura Enric Sullà. Aquest volum, tot i ser una segona edició, és considerat un nou llibre en el catàleg d’Empúries, perquè té un número propi. La primera edició del 1992 era el número 52 i aquesta és el 509. Gairebé cinc-cents llibres entre l’una i l’altra, comenta l’escriptor.

Pagès Jordà sempre havia dit que El món d’Horaci era la seva novel·la més ambiciosa, però l’any 1992, essent la seva primera novel·la, no va concentrar gaires atencions. I després, introbable, els seguidors de Pagès Jordà tampoc no la tenien a mà per a llegir-la. De manera que ara reneix i l’autor diu que tanca un cicle. En aquesta entrevista descobrim força coses de Pagès Jordà, i dels jocs secrets que hi ha en la història d’Horaci i dels seus companys de pis.

—Us considereu d’aquells autors que, de fet, escriuen una única novel·la durant la seva trajectòria literària?
—Sí, tot i que he escrit obres de gèneres diferents, en les novel·les passa això, que s’assemblen. En les meves novel·les hi ha una relació d’espai i temps que fa que s’assemblin. Com La novel·la de Ferrara de Giorgio Bassani, apareixen personatges recurrents, apareixen uns mateixos espais… M’agradaria aplegar totes les novel·les que he escrit fins ara en un sol volum, a títol pòstum, amb el nom La novel·la de Figueres. Des d’El món d’Horaci, que és la novel·la fundacional, fins a Dies de frontera. D’alguna manera, reeditar aquesta primera novel·la és com una clausura. Ja vaig sentir-ho quan vaig guanyar el Sant Jordi. Em vaig dir: ‘Aquest premi és un final. A partir d’ara he de fer una altra cosa.’

—Per què?
—Vaig presentar Dies de frontera amb la presència de les alcaldesses de Figueres i de la Jonquera. Representants institucionals en la presentació d’un llibre meu? I aquell dia una senyora em va dir: ‘M’ha agradat molt la novel·la perquè en Pau [un dels protagonistes] viu al mateix carrer que jo.’ Em vaig dir: ‘Vicenç, has tocat fons.’ De manera que aquest proper llibre que escric, que és una novel·la, no l’he situat en cap lloc determinat ni en cap època determinada, no hi ha canvis d’estil i és més curta.

—Això de tancar un cicle em fa pensar en l’Eduard Márquez, que també es troba en aquest punt.
—Respecto molt l’Eduard Márquez. Pensa molt i és molt conscient del que fa. No es vol repetir. Això és fonamental. El que fa ho fa molt bé, però ha decidit que ja n’hi ha prou i que prefereix posar-se en una situació incòmoda i de compromís que repetir-se. Normalment, quan et pregunten per què has escrit un llibre, la resposta és el llibre anterior. O fas un pas endavant o el fas enrere. I, segons el moment, a vegades toca tancar etapa. I també hi ha l’opció de deixar d’escriure. No se n’ha de fer cap tabú. Abans de repetir-te, millor plegar.

—Canviar de gènere literari ajuda a no repetir-se?
—Els canvis de gènere són molt atractius. Per exemple, fa deu anys que vaig publicar el darrer llibre de relats, El poeta i altres contes. En aquest temps gairebé no n’havia escrit, de contes. En canvi, ara hi he tornat i em proposo de fer-ne un nou recull. Entrar en crisi i canviar de gènere té gràcia, perquè també hi ha la part d’investigació. Escriure ha de servir per a descobrir coses, si no no cal escriure. A mi no m’agrada repetir-me, no m’agraden les sèries, són Andy Warhol, és la indústria. En literatura, per fer això, millor anar-te’n a treballar a La Caxia.

[Fem l’entrevista tot dinant. Fem un àpat lleuger. Bé, de fet en el cas de Pagès Jordà no ho és gaire. Fa moltes hores que tresca a la Facultat de Comunicació Blanquerna i, havent dinat, ha de continuar fent classe. Ha de dinar bé per arribar al final de la jornada de docent. Demana un bon plat de pasta, però se l’estima més sense carn. Li pregunto si és vegà, com un altre escriptor que coneix, en Joan-Lluís Lluís, que ho és cada vegada d’una manera més radical.]

—Sóc un carnívor moderat. Era un fumador moderat. Intento ser un independentista moderat…

—I en literatura, sou un escriptor moderat?
—Moderat és un terme malvist avui. Potser val més dir-ne intermitent: quan menjo un filet ho faig amb passió, però després poden passar dies sense que tasti un tall de carn. I en literatura… Hi ha gent que es pren l’ofici d’escriure com un sacerdoci. Hi ha guerres religioses, bàndols i traïcions. Jo no crec en els grups, sobretot d’escriptors. Escriure és una feina solitària. Les associacions d’escriptors són un oxímoron, una paradoxa. Hi ha qui pot exercir molt bé el càrrec, que implica fer moltes relacions, visites, viatges… però per a escriure has d’estar sol. I els grups no et permeten evolucionar. Has de poder fer tombs, optar pel silenci, no repetir-te, tenir la llibertat de fer i desfer…

—Però les associacions d’escriptors serveixen per a defensar els vostres drets.
—No les nego, però constato que els millors escriptors no han estat coneguts per a organitzar associacions ni grupuscles. A part que es generen moltes enemistats i ruptures.

—Això que dieu és un atac contra la Generació dels 70, que és d’alguna manera la generació que us precedeix i que va batallar molt com a col·lectiu?
—Segurament si hagués estat d’aquesta generació hauria fet coses similars. Era una època fundacional, començava tot, els escriptors pensaven que podrien viure d’escriure (ara ja sabem que no); treballaven per la normalització del llibre en català (ara sabem que tampoc)… D’aquells anys ençà, les expectatives s’han anat reduint. Les frustracions també disminueixen, perquè ja se sap que sense expectatives no hi ha frustracions.

—Feu servir l’humor i la ironia per suportar tot aquest desencís?
—La realitat ja és prou desagradable. Necessitem la ironia i l’humor per viure. Perquè, en general, la cosa està bastant malament. No veig gran diferència entre la literatura i la vida.

—En la vida real, cal l’humor negre?
—Estrictament, ‘humor negre’ és la malenconia. No és cap opció, va incorporat amb el que ets. Per una altra banda, la ficció també permet disfressar-te, cosa que és molt sana per a anar tirant. També és una manera possible d’interpretar el món i tenir un estatus.

—Expliqueu-vos.
—Se’t permeten certes rareses. És molt còmode en aquest sentit ser escriptor. T’atorga una etiqueta que va molt bé. És una raresa reconeguda i productiva. Molt útil.

—La utilització del mètode paranoico-crític per a escriure El món d’Horaci, una tècnica surrealista dels anys trenta, que Dalí utilitzava, va en la mateixa línia de l’humor i la ironia?
—Sí, sí. I és aquesta cosa empordanesa de vincles i tradicions. En aquest sentit, el professor Deulofeu de semiòtica prové d’un personatge real, Alexandre Deulofeu, nascut el 1903, que va inventar la teoria matemàtica de la història, a partir de la qual es pot preveure l’evolució dels imperis. Es va morir l’any 1978. Va dir que Espanya s’acabaria el 2029. Queda dit. Deulofeu feia servir el mètode paranoico-crític, com feia també Dalí. Quan deixes anar el deliri pots arribar a llocs seriosos. I jo el que he fet amb aquesta novel·la és deixar anar el deliri d’una manera crítica. És el que també feia Fages de Climent. És un ultralocalisme. Tot el que diu Dalí té sentit. És paranoic però és fecund. I és vinculat amb la patafísica. És un territori on conflueix la realitat, la ficció i el deliri. I l’art de la paranoia. És tota una tradició. Dalí i Deulofeu estan en això. No és casual que un llibre de Fages de Climent com Vila-sacra capital del món, en una primera edició contenia el pròleg d’Alexandre Deulofeu; el pròleg de la segona edició és meu.

—I com el poseu en funcionament aquest mètode paranoico-crític?
—És qüestió d’organitzar la passió, que no se t’emporti. Organització de la passió, això entenc que és l’art. Si només tens passió, has de fer poesia. Jo quan vaig escriure l’Horaci, tenia un horari, m’aixecava a les cinc de la matinada. L’Horaci també respon a les ganes de fer un llibre que es comenta a si mateix en el mateix llibre. La novel·la parteix d’un text trobat en un ordinador, que permet les notes a peu de pàgina. I en aquestes notes es comenten errors, es fan bromes…

—Certament, no havia llegit mai una novel·la en la qual les notes a peu de pàgina fossin la columna vertebral.
—Les notes a peu de pàgina són una quarta dimensió. És metaliteratura. Tot i que tampoc no n’hi ha tantes.

—Home, Déu ni do.
—Doncs n’he eliminat algunes de la primera edició i n’he afegit dues que no hi eren. Hi ha moltes coses amagades, que moltes vegades faig notar al lector. Per exemple, la vinculació del llibre amb les novel·les d’Umberto Eco. Una altra: al primer paràgraf del llibre ja apareix la paraula ‘paranoies’ camuflada, quan es parla d’una revista ‘per a noies’. I més: el centre literari on treballa temporalment el narrador del ‘Pròleg inevitable’, que és on troba els arxius de la novel·la, s’assembla molt a l’oficina de la CIA disfressada que apareix a la pel·lícula Els tres dies del Còndor, de Sydney Pollak, amb Robert Redford. Em vaig entretenir molt amb aquest llibre: els amics estudiants, que comparteixen la caseta del barri de Gràcia, Vil·la Barrochio, tenen noms d’una, dues i tres síl·labes, en funció de la seva complexitat (Max, una síl·laba, Bertus, dues síl·labes, i Horaci, el més complex, tres síl·labes). Hi ha tota mena de collonades d’aquestes.

—Embolica que fa fort.
—El llibre narra l’experiència de la utopia juvenil: de viure amb els pares a viure amb els amics. I en un moment de molta més llibertat i menys control, el 1992, perquè encara no hi havia els telèfons mòbils ni internet. És l’època dels descobriments intel·lectuals i sentimentals-eròtics. Les notes a peu de pàgina et permeten la metaliteratura, la lliçó inaugural de semiòtica del professor Deulofeu et dóna informació… Volia barrejar-ho tot. També hi ha una visió paranoica dels mitjans de comunicació.

—Tanta paranoia no us acabava afectant?
—Mireu, en aquell temps treballava per una editorial esotèrica (hi vaig treballar durant tres anys), Tikal. Vaig arribar a escriure Las profecías de Nostradamus comentadas. Signava amb el pseudònim d’Àngel Mauri. Tota la informació tòxica la canalitzava escrivint l’Horaci.

—Feu servir tècniques narratives diferents també. Per exemple, l’hiperrealisme. Narrar minuciosament escenes que, d’aquesta manera, s’amplifiquen. Fan un efecte lupa.
—Sí, hi ha contes dins la novel·la, que els tenia escrits prèviament i que van passar a formar part de l’obra. Són capítols que tenen molta força.

—I, finalment, com se us va acudir recuperar aquesta primera novel·la vint anys després?
—Tenia molt present L’adolescent de sal de Biel Mesquida, que l’editor Xavier Folch va tornar a editar, perquè ja no es trobava, i ho va fer amb la idea de recuperar un llibre com si fos nou. És una manera de donar al llibre una segona oportunitat. En surt un llibre rejovenit.

—L’heu tocat gaire?
—Sí. Han desaparegut notes a peu de pàgina i he tret les parts més pedants i més a la defensiva. Però no és Botox, només és un estirament.