27.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 27.01.2016 - 23:56
‘Aquesta pel·lícula ha tingut la rebuda més gran de la meva carrera. De debò’, explica Ventura Pons al seu despatx de la Gran Via de Barcelona. No és pas poc, si tenim en compte que fa quaranta anys que roda films, durant els quals ha passat per més de 700 festivals i li han dedicat una trentena de retrospectives. Les xifres fan basarda i resumeixen la magnitud del personatge. Aquesta entrevista de VilaWeb és la número vint-i-vuit de la campanya de promoció de ‘Cola, Colita, Colassa’. Per aquest motiu reconeix que està cansat, però que no es pot queixar perquè es dedica a allò que més li agrada. ‘Per mi el cine és la vida i la vida és el cine’, diu durant l’entrevista.
Pons no sol desaparèixer de la cartellera durant gaire temps, però aquesta vegada torna a les sales amb un documentari –el quart de la seva filmografia– sobre la vida de la fotògrafa catalana Isabel Steva, més coneguda per Colita. A partir de la seva valuosa memòria fotogràfica, el film aconsegueix de fer un retrat de les dècades dels anys seixanta i setanta. La decadència del franquisme i els anys daurats d’una Barcelona cada vegada més alliberada i europea. Colita és la protagonista del film, però es deixa acompanyar de vuit amigues per a reconstruir la memòria oral d’un passat en blanc i negre. Elles són: Teresa Gimpera, Maruja Torres, Pilar Aymerich, Rosa Regàs, Núria Feliu, Beatriz de Moura, Anna Maio, Rosa Sender i Marta Tatjer.
—Com sorgeix la idea de fer un documentari sobre Colita?
—Qui em va donar la idea de fer la pel·lícula va ser el senyor Wert. Ell no sap qui és la Colita i li vol donar el premi nacional de fotografia. Que són 30.000 euros nets sense impostos! Però Colita el va rebutjar, i mira que necessita els diners com els necessitem tots perquè la crisi és brutal. Jo li vaig trucar i li vaig demanar: ‘Colita, és veritat això?’ I em va dir que sí. Per això al film poso xurros al mig de la taula, per animar la cosa [Riu.]. I li vaig dir: ‘Doncs et faig una pel·lícula, estimada.’ Vaig anar a casa d’ella i li vaig proposar de ficcionar un berenar en el documental, perquè ja no estem per fer gaires copes, a la nostra edat. I em va respondre que li semblava estupend. Va ser ella qui va triar amb qui volia fer-ho.
—Tot dones i cap home.
—És que el món de les dones m’interessa molt. En general, quan un home arriba a un lloc de poder val molt, però una dona sempre val més, perquè s’ho ha de treballar més. Vivim en un món masclista. Finalment vàrem organitzar un berenar i ella va triar la gent. La nit del 6 de gener de l’any passat vaig anar als premis Nadal a l’Hotel Ritz i em van donar una merda de xampany. L’endemà estava amb una ressaca increïble i vaig escriure el guió de la pel·lícula.
—En només un dia?
—És clar. Distribueixo el documental per temes. De fet, començo amb la Maruja Torres, que és impressionant, continuo amb els germans Moix, pujo fins al Boccaccio, el boom llatinoamericà i la tancada de Montserrat, que és el final d’aquella època. Colita ho descriu molt bé amb una frase: ‘Quina hòstia van fotre, perquè aquests els van matar.’
—I tanqueu el documentari amb el reportatge que va fer Colita sobre el funeral de Franco.
—Sí perquè el trobo genial. En el documental, Maruja Torres li diu a la Colita: ‘Tu ets una senyora que va disfressar-se de falangista per fer fotografies a Franco a la seva tomba. Coi, que es necessiten un parell d’ovaris quadrats’. Això és el que té ella, un parell d’ovaris. I molt de sentit de l’humor. És que a la Colita se li hauria de fer un carrer a Barcelona.
—No hi havia la temptació d’allargar el capítol de la ‘Gauche divine’?
—No, al revés. El concentro molt. Crec que políticament és molt important, la ‘Gauche divine’. Però una pel·lícula és síntesi. Jo he rodat vuit hores. L’altre dia em demanaven quan arribaria la segona part i els vaig dir que ja està rodada amb el material que tinc. I la tercera part també. Sí, podríem fer una sèrie de molts capítols, però jo faig cine.
—El documentari també és una oda a Barcelona.
—És la memòria oral de les dues últimes dècades del franquisme. Per això la pel·lícula s’acaba amb la mort de Franco. És a dir, a final dels cinquanta, la memòria era en blanc i negre, com diu la Beatriz de Moura. Però anaves a Anglaterra i hi havia el Free Cinema, els ‘Angry Men’, el teatre britànic, els Beatles, els Rolling. Hòstia! Hi havia color. Després passa a França, després arriba la primavera de Praga i la revolució dels clavells de Portugal, el 1974, un any abans que Franco es morís al llit. Hitler es va suïcidar sol en un búnquer; l’altre dictador, el Mussolini, el van penjar; i el Franco es va morir al llit. Com a bon gallec els va enredar a tots, als feixistes i a la democràcia europea. Només hi va haver un país que no va enredar i que mai va reconèixer la dictadura, Mèxic, i és per això que me’n vaig a fer la ‘première’ internacional a Mèxic el dia 6 de febrer.
—La intenció era fer un retrat de la Barcelona de la segona meitat del segle XX?
—És la memòria d’una Barcelona que era molt europea. És que els catalans som molt europeus, a diferència dels altres. No? Fins i tot durant el franquisme érem molt europeus. Volíem anar al cine i anàvem a Perpinyà. Hi anàvem a respirar. Vèiem pel·lícules, compràvem llibres i després els havíem d’amagar quan passàvem la frontera. Aquest és un tema que no m’hi va cabre.
—Ja havíeu dirigit tres documentaris: ‘Ocaña, retrat intermitent’, ‘El gran Gato’ i Ignasi M. Us ha agradat tornar-hi?
—M’encanta. No faig cap pel·lícula que no sigui el meu plaer de fer. Per mi el cine és la vida i la vida és el cine. De petit volia fer una pel·lícula. ‘Què vols ser nen quan siguis gran? Jo vull fer una pel·lícula.’ N’he fet vint-i-set, sóc un privilegiat. A sobre n’he viscut i s’han vist per tot el món.
—Costa d’aixecar projectes com aquest?
—Més que no et penses. No saps mai amb quina pedra ensopegaràs.
—Com per exemple el finançament?
—Ara per ara ho he pagat tot jo. La meva productora, que és la meva llibertat i independència, per això la vaig fundar. Ara fa trenta anys que vaig rodar ‘La rossa del bar’, que és la meva primera pel·lícula en la qual figuro com a productor. ‘Ocaña’ també la vaig produir jo. Hi figura en Josep Maria Forn, perquè em va acollir. I ‘El vicari d’Olot’, també una part és meva, perquè a última hora no es podia rodar però vaig enredar tothom i m’hi vaig ficar. El cinema és un art industrial o una indústria artística. És a dir, és per a fer diners o perquè signifiqui alguna cosa. I si van juntes, oli en un llum! Però totes les pel·lícules són el meu plaer de fer-les. Passa que un dia m’aixeco i vull fer una comèdia. Doncs escric una comèdia. I un dia vull fer un drama. Doncs escric un drama. Ara, si escric una comèdia, ha de fer riure. I he fet riure molta gent. I si escric un drama, la gent ha de plorar. I he fet plorar molta gent.
—Hi ha prou indústria cultural?
—Jo no puc parlar pels altres, perquè ha plegat el 73% de la gent d’aquesta professió arran de la crisi. I cadascú és cadascú i cadascú és responsable de les seves coses. El que passa és que jo tinc un caràcter que mai no m’he cregut les històries oficials. Ni les d’allà, les de l’altiplà, ni les d’aquí.
—Parlant de projectes i indústria cultural. Com funcionen els cinemes Texas?
—Hem tingut 200.000 espectadors en un any i mig. Un nivell d’ocupació brutal. I tot en català. I no ho fa ningú més. I les pel·lícules, que són bastants, que no tenen subtítols en català, ens les fem nosaltres. Amb una ajuda de política lingüística, però que evidentment no cobreix el subtitulatge de les pel·lícules. Ara, per exemple, fem ‘Loreak’, que és un film molt maco. Doncs la vàrem haver d’entrar una setmana més tard perquè no era subtitulada en català. Però es fa en català. A mi em diuen: ‘Ostres quin èxit!’ Però no et vull explicar la gent que em va augurar un fracàs. No t’ho vull dir perquè jo sóc dels de boca callada no entren mosques, però potser algun dia s’hauria d’explicar. Això i moltes coses més. Però jo sóc calladet.
—Era arriscat, això sí.
—Però a tothom li deia: ‘Si s’ha normalitzat tot!’ Els primers, els de El Periódico, que van treure l’edició en català i la gent el comprava. O La Vanguardia. O les ràdios potentíssimes. I jo em preguntava per què no es podia fer en cinema. Algun dia ho explicaré. Jo puc explicar moltes coses, però me’n callo moltes. En aquest país n’hi ha molts que han fet molt mal i s’ha de començar a passar a l’escombra.
—Ja sé que dieu que no us agrada parlar dels altres, però creieu que calen més iniciatives empresarials com la vostra?
—Jo puc pensar que sí, però només és la meva opinió. I com que sóc protestant-calvinista i el meu lema és ‘fets, no paraules’, quan crec que s’ha de fer una cosa, si puc, la faig. I si no puc, me’n vaig a sopar amb els amics. Ara, quan es treballa, es treballa (cop de puny sobre la taula).
—Entenc que això és un sí. Confieu en el nou conseller de Cultura?
—Absolutament. Li vaig dir: ‘Compta amb mi les 24 hores del dia.’ I no perquè sigui amic meu. Quan va accedir a l’alcaldia de Figueres, pel que m’han explicat, hi havia un merder de ca l’ample i ell va fer net. I després va tornar a sortir escollit batlle per majoria absoluta i vivint amb un home. I tot això per Convergència. Això serveix per a entendre el país. A mi, no m’ha agradat mai el pujolisme. En canvi, aquesta gent també són el país i són una força molt important. I no em faci parlar de política. Només que a Artur Mas li dic ‘l’àngel de la guarda’.
—Per què?
—Home, perquè té un ‘coco’ brutal. Jo el veig de president de l’ONU. Tot el que ha passat en aquest país ha estat perquè el senyor Mas s’ho ha proposat.
—I tornarà?
—No ho sé. Jo sóc de fets i no paraules i ara veig en Puigdemont, que només l’he vist dues vegades. Va ser qui va casar en Santi Vila, que per cert, va ser un dia fantàstic perquè fins i tot els coloms són independentistes en aquest moment. Almenys actuen així. Hi va haver dues cagarades i totes dues van anar a l’espatlla de qui? Del marit de l’Ana Pastor.
—Creieu que el procés va en la bona direcció?
—I tant. Jo vinc d’una època amb en Franco en què no vaig poder anar a escola en català. I després ens hem passat molt temps amb el país mirant a un altre costat.
—Però que les coses hagin canviat vol dir que el procés va en la bona direcció?
—Cony, no vas veure aquell ‘Afers Exteriors’ que feien ahir sobre Eslovènia? Jo també hi he estat, a Eslovènia, ensenyant les meves pel·lícules. Amb la guerra d’independència només va morir una persona, i crec que va ser per equivocació.
—Us veig esperançat.
—Home, jo i molts de la meva generació no ens hauríem pensat mai de veure el país en aquesta situació. Perquè el moviment és de baix cap amunt, i el senyor Mas, que no era independentista, va entendre la gent. I això és de gran polític. Aquesta és la meva interpretació.
Heus ací el vídeo promocional del documentari:
