València, centre de la literatura catalana

Les temperatures, a fora, trencaven estadístiques. L’aire condicionat garantia, a dins, que les abraçades, els retrobaments, els nervis mantindrien els termòmetres a ratlla. ‘I què, que faça basca?’, s’exclamava algú mentre cercava cadira: ‘la literatura fa bon estar’.

Divendres a la nit, 16 de juny. València. I, com si fóssim un país normal, o perquè aspirem a ser-ho, o perquè ho som, fins i tot, quan ens hi posem, escriptors, editors, gent de la cultura en general (el poeta Marc Granell; la presidenta dels editors valencians, Dolors Pedrós; Toni Gisbert, d’Acció Cultural del País Valencià; Abel Guarinos, director de CulturArts…), també representants de les institucions, anaven fent cap a l’Octubre CCC, l’edifici històric de fa temps rejovenit i transformat en catalitzador cultural. Els convocaven els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, que organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), i que enguany arribaven a la vint-i-setena edició.

Com en una premonició de reconeixements, l’acte, que enguany conduïa l’escriptora i llibretera Mariola Nos, s’obria amb els versos de Maria Beneyto. Versos musicats. Eva Dénia oferia en primícia un tast del treball que té al forn, precisament sobre els textos de Beneyto, i en plena sintonia amb el violoncel de Merxe Martínez.

Les intervencions que van seguir la música van coincidir en la celebració del canvi de tarannà institucional al País Valencià. Punt i seguit: i en les tasques que romanen, ara, pendents.

Gemma Pasqual, vice-presidenta de l’AELC pel País Valencià, va destacar la necessitat de donar presència pública a la literatura: ‘La llengua i les propostes estètiques que s’hi expressen’, va recalcar, ‘amb la literatura al capdavant, són la principal aportació que el nostre país pot fer a la diversitat cultural, i per això les institucions públiques han de promoure-les’.

El guant va ser agafat al vol per les representants de les institucions: Fanny Tur, consellera de Cultura del Govern Balear (i escriptora també), va recordar la importància i la necessitat d’aquesta visibilització, i Maria Josep Amigó, vice-presidenta de la Diputació de València, va destacar que ‘el conreu de la literatura en llegua catalana al País Valencià ha patit i pateix encara molts entrebancs’. I va continuar: ‘Durant anys, la diputació era hostil no tan sols per a la nostra llengua sinó també per a qualsevol cosa que significara dignificar el nostre país.’ Una pausa. I l’afirmació contundent que ha tancat les intervencions institucionals: ‘Eixos temps han acabat. Ací em teniu, treballem per a vosaltres.’

Sense por
I va arribar l’hora dels premis: l’alegria dels guardonats, el respecte dels col·legues. I el jurat, amb la tranquil·litat de tenir la feina feta. Martí Domínguez, amb gran somriure característic, Rodolf Sirera, Alba Fluixà i Aina Garcia Carbó van ser els encarregats d’anar llegint els títols guanyadors, i els noms dels autors: Maria Josep Escrivà (Serena barca, Edicions del Buc), va escampar un ram de versos; Josep Millo (Per què tot em passa a mi?, Bromera), va defensar aquest escriure per a joves i ajudar a conèixer-se; David Navalón (La senyora Neus, Tabarca), va recordar que ‘tots som diferents i, per tant, únics i especials’; Joan Garí (L’única passió noble, Onada) va reivindicar l’assaig literari com a gènere; Xavier Puchades (Saqueig, Bromera) va citar una frase del desaparegut Josep Lluís Sirera com a estímul vital i creatiu: ‘No hem de tenir por de la tristesa ni de despertar sospites’; i Paco Esteve (Si ha nevat, Bromera) va fer riure la concurrència tot cercant la relació entre la seva novel·la i la pericana, plat divers, característic, i, de segur, amb metàfores amagades.

Les dues darreres mans blanques, tancades en puny, en força per a escriure, en llibre (les obres creades per l’artista Jordi Albinyana amb ganes d’esdevenir símbol dels Premis de la Crítica), van ser per al diari La Veu (Premi Difusió) i per a la poeta Teresa Pascual. I tothom va poder conèixer la manera de fer i de viure i de treballar d’una generació que va quedar definida en una frase concisa de la mateixa Pascual: ‘Ho havíem de decidir tot.’ Vull escriure, què he de llegir abans de posar-m’hi, en quina llengua escriuré, com la podré aprendre: tot. Tantes coses que ara sovint donem per fetes i que, en realitat, són decisions.

Tal com va recordar Bel Olid, presidenta de l’AELC, en cloure l’acte, ara que l’entitat es prepara per a celebrar el 40è aniversari, ‘amb plena consciència del camí que ja hem fet’ i constatant també ‘la qualitat de la collita del 2016’, podem afirmar que ‘amb la força de les arrels, mirem cap al futur’.

També des de València, naturalment.