Les micronacions: uns altres estats són possible (i més divertits)

La paraula micronació, no cal que la busqueu al diccionari. Ni al de l’Institut d’Estudis Catalans, ni al de l’Enciclopèdia, ni al més recent Normatiu Valencià, no la hi trobareu. Per saber-ne la definició genèrica haureu de consultar el diccionari anglès d’Oxford (‘A small area or political entity that claims national sovereignty but is not recognized by other sovereign states.’), o bé la Viquipèdia si voleu tenir-ne una descripció més àmplia. Però si de debò voleu submergir-vos en el cinquè món, com és de vegades qualificat aquest univers micronacional, sens dubte heu de llegir l’Atles de micronacions, de l’escriptor italià Graziano Graziani (Roma, 1978), que gràcies a l’Editorial Males Herbes i a la traductora Lucia Petrelli s’acaba de publicar en català.

L’autor d’aquest atles sense mapes de quatre-centes pàgines té la definició més curta de micronació: ‘És una nació poètica.’ I s’explica: una micronació és, com diu la Viquipèdia, una entitat creada per una persona, o un grup de persones, que pretén d’ésser considerada nació o estat independent, però que no té el reconeixement ni dels governs ni de les grans organitzacions internacionals. Com que dins d’aquesta definició, hi entrarien casos com el de Somalilàndia, el Transdnièster i Abkhàsia, estats independents de facto, Graziani hi introdueix tres variables que singularitzen les micronacions: el fet que no hi hagi cap poble per autodeterminar-se, perquè les micronacions impliquen un nombre limitat de persones; una extensió territorial generalment molt limitada; i, de vegades, la seva naturalesa excèntrica.

Totes tres característiques, les trobem en els casos que exposa al primer apartat del llibre, el dels deliciosos precedents històrics del micronacionalisme contemporani: l’excentricitat del nord-americà Joshua Norton (1818-1880), que es va autoproclamar el 1859 des dels carrers de San Francisco primer (i únic fins ara) emperador dels EUA; la minusculesa de Moresnet Neutral, un curiós microestat esperantista constituït al cor d’Europa ara fa dos segles; i la població exigua o directament inexistent de l’illa Ferdinandea, un escull rocós al mar de Sicília que va emergir de l’aigua el 1831 a causa de la intensa activitat volcànica a la zona i va generar algunes disputes diplomàtiques… fins que es va tornar a submergir, al cap de pocs mesos, a sis metres de profunditat.

Malgrat que podem trobar, doncs, antecedents ben vàlids de micronacions des de fa alguns segles, com a fenomen no va néixer fins després de la Segona Guerra Mundial. D’aleshores ençà n’hi ha hagut una florida, per motivacions històriques, polítiques, utòpiques, fiscals (o fraudulentes, en alguns casos) i, com diu Graziani, també goliardesques. I l’arribada d’internet, assegura, no ha fet sinó ajudar-les a renéixer, donar-se a conèixer i reconèixer-se entre si. Actualment hi ha centenars de micronacions, al planeta Terra i a l’univers d’internet, i Graziani ha volgut fixar-se en mig centenar per al seu atles, fundades rere ideologies que abasten tot l’arc polític: ‘Hi ha micronacions de dretes i micronacions d’esquerres, micronacions liberals, micronacions socialistes o anarquistes i micronacions monàrquiques’, afirmava en aquesta entrevista recent que li va fer Júlia Bacardit per a Núvol.

Ras i curt, cada micronació va associada a històries extraordinàries de rebel·lia que, una vegada ingressades a l’imaginari col·lectiu, potser no són reconegudes, però sí ben reals. I, molt sovint, també van lligades a un sentit de l’humor que fa veure les contradiccions dels estats reconeguts i, al capdavall, en posa en dubte la legitimitat. Els casos descrits a l’atles apareixen classificats en unes quantes categories establertes segons el criteri de l’autor:

—les illes felices com el veterà Principat de Sealand construït sobre una plataforma en aigües internacionals davant la costa anglesa;

—les anomalies històriques com el Principat de Seborga, refundat en aquest municipi lígur després d’un primer període medieval el 1963 per Giorgio Carbone, autodesignat Giorgio I;

—les obres d’art com l’Estat de l’NSK, una nació sense territori concebuda el 1992 per un col·lectiu d’artistes eslovens en resposta a la fragmentació de Iugoslàvia;

—els barris alliberats com la Ciutat Lliure de Christiania, un pulmó anarquista autogestionat des del 1971 al cor de Copenhaguen;

—els territoris petits com Akhzivland, amb un quilòmetre quadrat i sols dos habitants a la Galilea occidental;

—les autoproclamacions com la del Regne del Nord Sudan, declarat pel nord-americà Jeremiah Heaton el 16 de juny de 2014 en una franja del desert del Sàhara fronterera entre Egipte i el Sudan que cap dels dos governs, per complicades qüestions de sobirania, no reclamen des de fa més d’un segle;

—la imaginació al poder com l’Hospodariat de Melténie, l’única nació del planeta que es mou per si mateixa des del 1995 perquè en van declarar la sobirania sobre tot un seguit d’embarcacions que es mouen entre la mar Negra i la Mediterrània;

—les accions de protesta com el Regne Gai i Lèsbic de les Illes de la Mar del Corall constituït el 2004 a Oceania;

—les micronacions contra l’autoritat com el Principat de Hutt River, una província rural de l’estat d’Austràlia Occidental que va optar per la secessió el 1970 en protesta per unes quotes de producció de blat del govern local que es van considerar inassumibles;

—i les anomenades distòpies com el llunyà Principat de Poyais del general escocès Gregor McGregor, que va aconseguir d’estafar un bon grapat d’inversors i de colons el 1820, o bé l’exemple més pròxim temporalment de la República Lliure de Liberland, constituïda el 13 d’abril de 2015 per Vit Jedlicka en un tros de terra al riu Danubi.

Si després de llegir l’atles us agafen ganes de viatjar per totes aquestes micronacions, recordeu que hi ha una guia Lonely Planet dedicada a aquestes destinacions: Micro Nations. The Lonely Planet Guide to Home-made Nations (2006). I si voleu crear-ne una de nova, Erwin S. Strauss va escriure el 1979 el manual How to Start Your Own Country, el mateix títol que va fer servir el 2005 una sèrie de documentaris per a la BBC presentats pel còmic escocès Danny Wallace.