27.02.2017 - 16:26
|
Actualització: 19.04.2017 - 20:51
Una tesi d’Abel Soler, historiador i doctor en filologia catalana per la Universitat de València, atribueix l’autoria del Curial e Güelfa, obra considerada anònima, a Enyego d’Àvalos, gran camarlenc d’Alfons el Magnànim. Les conclusions d’aquesta tesi, de 5.200 pàgines i elaborada en quatre anys d’investigació, han estat presentades avui al centre cultural La Nau de València, pel seu autor, acompanyat del vice-rector de Cultura, Antoni Ariño, i del catedràtic de filologia catalana Antoni Ferrando.
La tesi de Soler recorre una línia d’investigació iniciada per Ferrando, que s’havia proposat d’identificar l’autoria del Curial a partir d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians, a calcs lingüístics i fonts literàries italianes. Una de les conclusions principals de la tesi és l’autoria, que s’atribueix a Àvalos, que possiblement el va escriure entre els anys 1445 i 1448 entre les corts de Milà i Nàpols.
Enyego d’Àvalos, nascut a Toledo, va arribar a València quan tenia set anys. El seu pare, el conestable Ruy López Dávalos, va haver-s’hi d’exiliar perquè era partidari dels infants d’Aragó en la guerra civil de Castella.
Enyego D’Àvalos
D’Àvalos es va educar a la cort del Palau del Real de València, abans de passar per Milà (1435-1440), on va ser cortesà de Filippo Maria Visconti i després ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447).
Segons l’estudi, Curial e Güelfa va ser redactat entre Nàpols i Milà, els anys 1445-1448. L’autor hi demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos) i la familiaritat amb la geografia llombarda. Soler assenyala que un inventari parcial de la seva biblioteca ajuda a identificar les fonts literàries del Curial i a explicar la novel·la.
La investigació de la Universitat de València dóna molta importància a l’onomàstica de l’obra (Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, etc.), atès que aquests personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia de D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons.
Per una altra banda, el paper del còdex conté marques de la ‘Biscia Viscontea’ (símbol de Milà) en el paper usat el 1447 a la cort milanesa. Així mateix, a l’obra, coprotagonitzada per Güelfa, ‘senyora de Milà’, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols retrobem en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seva estimada Güelfa (‘un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit’) coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan signà les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Segons l’autor de la investigació, en aquella època era una manera de signar la novel·la.
Curial e Güelfa
Curial e Güelfa es conserva en un còdex únic a la Biblioteca Nacional espanyola, a Madrid, amb enquadernació mudèjar de final del XV. La novel·la és mancada de pròleg, títol i declaració d’autoria.
D’ençà que es descobrí (mitjan segle XIX) i es publicà (Barcelona, 1901), ha estat presentada com una obra escrita per algú de Catalunya. Arran de l’absència de documentació sobre l’obra, hi hagué algun estudiós que la considerà una falsificació de Manuel Milà i Fontanals, el romanista que la donà a conèixer (1876). Les dades codicològiques ho descarten.
La tesi presentada ara serà editada per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, i per la Universitat de València. L’obra consta de tres volums. En el primer s’ofereix una radiografia exhaustiva de la cort d’Alfons el Magnànim a Itàlia; en el segon s’analitzen les noves fonts de l’obra que s’han trobat; i en el tercer s’identifiquen els personatges ‘en clau’ i les accions descrites en la novel·la que encobreixen noms i situacions reals de la política italiana i internacional del Magnànim.
La pista biogràfica dels cortesans a Nàpols
Abans d’aquesta investigació, tots els indicis de l’obra apuntaven que s’havia redactat a Itàlia. Ho havien suggerit, per exemple, Antoni Rubió, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han proposat fins i tot un nom per a l’autor. Entre aquests, el de Ferrando va destacar que els papers extrets de l’enquadernació del Curial procedien del senyoriu toledà de Fuensalida i va proposar de relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l’autor.
A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura (més de dos-cents personatges). Això fou relacionat amb l’anàlisi de totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la. D’aquesta manera s’ha comprovat que l’única persona en qui concorren tots aquests elements és Enyego d’Àvalos.
