07.11.2015 - 10:00
Aquests dies l’atenció de la premsa internacional torna a estar centrada a Catalunya, arran sobretot del ple del parlament de dilluns i les amenaces del Tribunal Constitucional.
D’entre els molts articles publicats se’n destaca un de particularment lúcid, aquest signat a La Tribune pel periodista Romaric Godin, que és el cap de redacció adjunt. La Tribune és un diari econòmic de París, que fins al 2002 sortia cada dia en paper i que ha adoptat una estratègia digital agressiva. Ara només surt un cop per setmana en paper i té una web molt potent que fa informació les 24 hores del dia.
Us oferim la traducció al català del seu text.
Catalunya: els independentistes fan un cop d’estat?
La crisi separatista catalana arribarà en els pròxims dies a una fase aguda. Els tres partits unionistes al Parlament català (PSC socialista, PP conservador i Ciutadans) van decidir recórrer al Tribunal Constitucional (TC) contra la resolució pro-independència que demana d’iniciar un procés de “desconnexió” de Catalunya respecte a l’estat espanyol. Aquesta decisió podria portar els partits sobiranistes a entrar en la “desobediència” contra Madrid que aquest mateixa resolució demana.
El que veurem a Catalunya ara és una lluita entre dues formes de legitimitat. La primera és la dels partits catalans separatistes que reclamen la legitimitat democràtica per implementar el seu programa de “desconnexió”, ja que tenen una majoria parlamentària. Al davant, els partits unionistes confien en la legitimitat constitucional i la il·legalitat del procés d’independència. Per tant ells responen als vots de la majoria parlamentària catalanexecutorsd’execució de les decisions dels tribunals espanyols, com ara l’aplicació de l’article 155 de la Constitució permet la suspensió de la autonomia català.
Els arguments dels unionistes contra el “cop d’estat català”
En aquesta lluita, la idea dels partits unionistes és presentar els catalans com a “rebels” i “fora de la llei’. Diversos polítics espanyols, sobretot de dretes, han afirmat que la declaració d’independència és un” cop d’estat “en tant i en quant trenca l’ordre constitucional espanyol. A més els unionistes no paren d’assenyalar la manca de legitimitat de la majoria parlamentària per la independència. Les dues llistes favorables a la secessió, Junts Pel Sí, que inclou el centre-dreta, l’esquerra republicana i associacions separatistes i CUP, partit secessionista de l’esquerra radical, de fet tenen el 47,8% dels vots. Per tant els faltarien 80.000 vots a favor de la independència per ser majoritàries. Per això diuen que ja que el president de la Generalitat (Govern català), Artur Mas, va dir que les eleccions regionals del 27 de setembre eren “plebiscitàries” al voltant de la qüestió de la independència, les llistes separatistes, fins i tot si són la majoria en escons, no tindria un mandat suficient per trencar la llei espanyola. I per tant estaríem en presència d’un “cop d’Estat“.
Una criminalització de l’independentisme
Aquests arguments, però, tenen debilitats. La primera és que la lluita judicial contra un programa defensat per una majoria parlamentària que tracta d’aplicar-lo equival a criminalitzar les idees separatistes. L’independentisme seria una opinió permesa però només si no guanyava. Si aquesta idea en canvi es convertia en una majoria en una assemblea parlamentària aleshores immediatament esdevindria il·legal. Aquest seria, de fet, el propòsit dels partits unionistes que busquen demostrar la naturalesa “impossible” del moviment d’independència per tal de desqualificar el secessionisme a les pròximes eleccions. El problema és que això mateix podria desqualificar també l’unionisme en el seu desig d’eludir l’elecció democràtica català. L’elogi del “cop d’Estat” podria tornar-se així contra els unionistes, demostrant l’estancament d’aquesta estratègia.
El fracàs de l’estratègia legal
Aquesta “judicialització” de la qüestió català la porta a terme des de 2010 el govern espanyol que en particular va prohibir el referèndum del 9 de novembre de 2014. No obstant això, aquesta estratègia no ha donat fruits. Tot i la prohibició d’aquell referèndum, els partits independentistes van guanyar 27 de setembre 95.595 vots més que no vots sí va haver-hi el 9 de novembre. Per tant, aquesta estratègia no funciona políticament. I en realitat, reforça la idea que el govern espanyol segueix negant-se a escoltar el missatge i la voluntat dels catalans. Això alimenta el sentiment de menyspreu d’Espanya cap al “poble català” que, al seu torn, és, òbviament, una oportunitat per als independentistes.
La majoria parlamentària és suficient per actuar
Pel que fa a la manca de majoria de vots per la independència, l’argument tampoc és admissible. En primer lloc, perquè els unionistes no van reconèixer el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre. Per tant, és estrany veure com utilitzen aquest argument avui. Però també perquè els governs que tenen la majoria d’escons sense tenir la majoria de vots a Europa són legió i ningú no qüestiona la seva legitimitat. Fins i tot ara el president portuguès està tractant d’imposar un govern de minoria en vots i escons. D’una altra banda, un cop més, l’argument es pot girar en contra dels partits unionistes. Perquè si els separatistes no tenen una majoria de vots, els tres partits unionistes van obtenir el 27 de setembre el 39,17% dels vots, menys dels que va obtenir sola la llista de Junts Pel Sí (39,55%) . El fet que aquestes tres llistes minoritàries clarament tractin d’impedir el funcionament del Parlament català i criminalitzar les seves decisions podria considerar-se també un “cop d’Estat. “
Un resultat de 27 de setembre poc clar
Però, sobretot, si aquestes eleccions van ser plebiscitàries, va ser precisament perquè l’Estat espanyol havia prohibit el referèndum sobre la independència amb el Tribunal Constitucional. Aquesta era doncs la “solució menys dolenta” per donar veu als votants, però era una solució imperfecta, en el sentit que el resultat d’aquestes eleccions no podia ser clar per dues raons. La primera és que, en aquest tipus de votació, subjectes no relacionats amb l’independentisme podien jugar un paper important en l’elecció dels electors. Un independentista podia, per exemple, optar per votar per un partit d’esquerra no independentista per no donar suport a les polítiques d’austeritat d’Artur Mas, però qui sap el que hauria votat en un referèndum? No obstant això, la diferència amb la majoria absoluta és tan baixa que no es pot excloure aquí una desviació. El segon element és que diversos partits es van negar pronunciar-se sobre la independència com a tal o estaven a favor d’una consulta legal. Aquest seria el cas de l’aliança de l’esquerra i els demòcrates cristians, que en conjunt haurien rebut més de 11% dels vots. De nou, d’aquest 11% d’electors quants haurien votat sí en un referèndum sobre la independència o s’haurien abstingut? Impossible de dir. Per tant, és impossible dir també que tots els que no van votar en contra de les llistes de partidaris de la independència van votar en contra de la independència.
La negativa espanyola al referèndum
Així, la majoria parlamentària catalana pot pretendre tenir el dret d’aplicar el seu programa de desconnexió. Sobretot perquè l’objectiu de la desobediència a Madrid té un objectiu principal: poder organitzar un referèndum legal sobre la independència a Catalunya, malgrat la seva il·legalitat a Catalunya. Un referèndum que pot ser l’únic acte que pot justificar una independència o enterrar-la. En aquest sentit la determinació dels unionistes a negar el referèndum és bastant sospitosa. Un cop més, es posa de manifest la negativa a escoltar la voluntat dels catalans i sobretot, i això és molt greu, remarca la negativa dels partidaris de la unitat a defensar aquesta unitat en un marc democràtic clar, tenint en compte que existeix arguments sobrers per a defensar la permanència de Catalunya a Espanya.
Crida l’atenció que els principals partits espanyols rebutgen aquesta opció del referèndum que ha servit al Regne Unit i el Canadà, per desfer els moviments separatistes del Quebec i Escòcia. La negativa a fer un procés democràtic per a discutir la qüestió catalana no pot fer res més que eixamplar la bretxa entre Catalunya i Espanya, i a Catalunya, entre els catalans. Aquesta és una estratègia molt perillosa per al futur d’Espanya que podria ser identificada per un nombre creixent de catalans com una “presó” promovent així encara més la radicalització del moviment d’independència.
La responsabilitat de la comunitat internacional
Des d’aquest punt de vista, la responsabilitat de tots dos actors sembla enorme. El primer és el PSOE, el Partit Socialista espanyol, que va estar d’acord amb la posició dels dos partits de dreta unionistes, PP i Ciutadans. En negar-se al principi del referèndum d’autodeterminació, igual que la resta de l’esquerra espanyola, el PSOE justifica aquesta posició del “cop d’Estat” català. I per tant, ajuda a fer la situació més difícil.
La segona responsabilitat és la d’Europa i la resta del món que donen suport a la posició unionista amb l’esperança que els independentistes abandonaran els seus projectes a causa de la manca de suport extern. Fins i tot el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, recentment va negar el dret dels catalans, seguint així els passos de la UE i la majoria dels països grans. Però, de nou, aquesta maniobra sembla condemnada al fracàs davant la legitimitat democràtica dels partits independentistes.
Sobretot perquè és un argument jurídicament feble: Ban Ki-moon, va dir que Catalunya no forma part dels “territoris reconeguts per les autoritats com”a no-autònoms.“ Però aquest va ser també el cas d’Escòcia, Quebec. i Montenegro, que eren regions d’un estat membre de l’ONU i on es va celebrar un referèndum d’autodeterminació. I, en el cas de Montenegro, malgrat un referèndum impugnat per alguns, l’ONU va reconèixer el nou estat sense dificultats després.
En resum, tot això semblen maniobres d’intimidació que en última instància són contraproduents. Mentre que l’estratègia legal de la criminalització de la independència de Catalunya sembla un carreró sense sortida, l’actitud de la comunitat internacional d’”enganxar-se” només posa de relleu la seva inconsciència.
