Avui és Notícia:

VilaWeb Àudio

Subscriptors

País

Opinió

Opinadors

Pòdcasts

Jocs

Món

Societat

Cultura

Economia

Ciència i Tecnologia

Botiga

Altres

Correus

La Botiga Pòdcasts English Apps VilaWeb TV
Dimarts 16 d’abril de 2024
Subscriptor

Menú

Àudio
Jocs
Pòdcast
Botiga
Última hora
Antic · Diari d'un judici polític

Una conspiració de togues contra l’independentisme al TC que ara culmina

  • El TC certifica des d'avui les condemnes del Suprem, cinc anys després de la denúncia d'una magistrada d'unes "urgències d'estat"

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
25.01.2021 - 21:50
Actualització: 26.01.2021 - 08:14

Adela Asúa era vice-presidenta del Tribunal Constitucional espanyol la tardor del 2016. Tenia l’encàrrec de fer la ponència sobre el recurs que el govern basc havia presentat contra la polèmica reforma de la llei que regula aquest tribunal, aprovada d’urgència l’any anterior gràcies a la majoria del PP a les corts espanyoles. Una llei feta i pensada pel govern de Rajoy expressament per a frenar l’independentisme català després de la humiliació que va significar l’èxit del 9-N del 2014. Asúa era partidària de declarar inconstitucional aquella llei, perquè convertia el TC en un poder coercitiu per a l’execució de les seves sentències i l’aplicació de sancions que ultrapassaven allò que era tolerable en un estat de dret; per exemple, atorgant-li la capacitat d’inhabilitar cautelarment càrrecs públics. Però va arribar al ple i es va trobar que solament tenia el suport de dos magistrats.

Va haver d’abandonar la ponència, i finalment el TC va avalar aquella reforma. Però Asúa va denunciar en un vot particular que no l’havien volguda escoltar, i que s’havia actuat per “urgències d’estat”. Era el començament d’una conspiració política i judicial que es va anar allargant i que començarà a cloure ara que justament el Tribunal Constitucional resoldrà (tombarà) els recursos dels condemnats pel Suprem en el judici contra l’1-O. El primer, el de Meritxell Borràs; el darrer, ben entrada la primavera vinent, el d’Oriol Junqueras.

En essència, allò que no volia fer Adela Asúa era convertir el Tribunal Constitucional en un braç executor i coercitiu del govern de Rajoy, contra els dirigents independentistes catalans o contra els enemics polítics que se li posessin al davant. Però la majoria del TC ho veia clar, i després del 9-N havien d’anar per feina: el setembre del 2015 ja presentaven la proposta de reforma de la llei, i el mes següent ja era aprovada. S’hi van presentar recursos, que un any més tard ja eren tots liquidats, com aquest del govern basc. Al qui aleshores n’era president, Francisco Pérez de los Cobos (militant del PP i germà del coronel de la Guàrdia Civil responsable de la violència de l’1-O) se li acabava el mandat. “Urgències d’estat”, va denunciar Adela Asúa. Ho deia així: “Amb aquesta sentència el Tribunal Constitucional ha abdicat del seu propòsit essencial, que és la custòdia de la constitució, davant d’implícites ‘urgències d’estat’. Al meu dissentiment s’uneix una nota amarga per no haver-se pogut dictar una sentència susceptible de ser subscrita per tots els magistrats, perquè, per damunt d’altres consideracions, s’ha prioritzat la celeritat en l’aprovació d’una sentència desestimatòria.”

Per terra, mar i aire

I era així perquè tota la maquinària repressiva de l’estat s’havia engegat i el TC n’era (n’havia de ser) la punta de llança. Just al mateix temps que s’aprovava aquella llei de reforma del TC, a l’Audiència espanyola el fiscal Javier Zaragoza engegava una causa general contra l’independentisme, i ordenava al tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena que investigués prospectivament dirigents independentistes, per si els podia incriminar per rebel·lió o sedició. I això ja va començar entre el 2015 i el 2016.

La mateixa època, precisament, en què el TC va començar a canviar la seva doctrina històrica sobre allò que es podia admetre per a ser discutit i votat al parlament: va començar a fer advertiments, a amenaçar els membres de la mesa i els lletrats de les conseqüències de permetre la tramitació de qüestions que tinguessin a veure amb la unitat d’Espanya. Una nova doctrina restrictiva del TC sobre el Parlament de Catalunya just en un moment en què es començava a desenvolupar un corpus normatiu i legal que havia de permetre de trenar la desconnexió amb Espanya, i que va culminar amb les lleis del referèndum i de transició cap a la independència.

Tenien Carme Forcadell en el punt de mira, amb aquella reforma. La volien deixar fora de joc com a presidenta del parlament en el moment que la cambra havia d’entrar en acció per validar la base legal del referèndum. I el 6 de setembre de 2017 la majoria dels magistrats del TC es preparava per a inhabilitar-la i suspendre-la del càrrec. Però, conscient d’això, Agustí Carles, que aleshores era advocat de Forcadell, es va avançar i va recusar de cop tots els magistrats del TC per un conflicte de competència a l’hora de prendre cap decisió envers ella i les decisions que prengués el parlament. Precisament, per la nova llei del TC aprovada un any abans.

La magistrada Adela Asúa ja assenyalava la “finalitat repressiva, retributiva o de càstig” de les mesures sancionadores previstes en la nova llei pel fet que un càrrec públic es negui a complir una resolució del TC. I poc després la van dur a la pràctica, quan per primera vegada aquest tribunal va fer ús d’aquesta prerrogativa, imposant unes sancions estratosfèriques als membres de la Sindicatura Electoral de l’1-O: 12.000 euros diaris. La sindicatura es va haver de dissoldre.

El dret violat que ho anul·laria tot

Després la via repressiva va restar a les mans de l’Audiència espanyola i, finalment, del Tribunal Suprem, fins a la sentència del judici. Però allò que va començar al TC acaba al TC. Els recursos d’empara que va anar rebent durant els dos anys llargs que els presos van romandre tancats sense sentència, denunciant les violacions de drets fonamentals de què havien estat objecte durant el temps de presó preventiva, van ser curosament desats en un calaix. I ara, un any i tres mesos després de la sentència del Tribunal Suprem, començarà a resoldre, amb comptagotes, els recursos de tots els condemnats.

Començarà per aquells que no van tenir penes de presó: Meritxell Borràs i Carles Mundó. Deixarà per al final els presos amb més anys de condemna. Però aquest primer recurs que resoldrà, el de Meritxell Borràs, ja és molt determinant, perquè el TC s’haurà de pronunciar sobre la vulneració del dret de tenir un jutge predeterminat per la llei. És un dret fonamental de primer ordre, perquè és pensat per impedir que a un ciutadà li imposin un jutge o un tribunal concret per alguna motivació especial. És precisament el dret fonamental que la justícia belga considera que el Tribunal Suprem vulnera quan demana l’extradició de Lluís Puig. I per això l’ha denegada.

Ara el TC haurà de decidir si fa coincidir el seu criteri amb el de tot l’aparell judicial d’un altre estat de la Unió. Sembla que no serà així, perquè ja han filtrat la decisió a la premsa espanyola, abans de sotmetre-la a deliberació. El TC donarà suport al Suprem. Si no fos així, el judici i les condemnes s’haurien d’anul·lar automàticament. I això no passarà pas, almenys a Madrid. Altrament, la conspiració de “les urgències d’estat” no seria rodona. Segurament caldrà esperar a Estrasburg… o a Luxemburg.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer una donació
o envia’ns el teu telèfon i et trucarem